Pilarín Bayés necessita molt poques presentacions. És una de les àvies de Catalunya i no amb pocs motius s'ha guanyat aquest títol. Ha publicat mil llibres i diverses generacions de catalans i catalanes han crescut amb les seves il·lustracions, amb la seva manera de veure el món. Aquells ulls rodons, els caps grossos, les galtes rosades i els fons atapeïts amb moltíssims detalls han marcat la infància de molts nens i nenes que, en fer-se grans, han descobert que, a més, és un personatge entranyable. La seva vitalitat, sinceritat i tendresa l'han caracteritzat tota la vida i així ho explica el documental La Pilarín dirigit per Dani Feixas Roca que s'estrena el pròxim dimarts 22 de març al vespre al 'Sense Ficció' de TV3. Un recorregut per la seva vida narrat per ella mateixa, familiars i personalitats que han treballat amb ella i que mostren la Pilarín més autèntica.
Dimarts s’estrena el documental sobre la teva vida. Persones del teu entorn i tu mateixa expliqueu la teva trajectòria. Com ha estat això de fer d’actriu?
La veritat és que estic molt emocionadíssima, perquè tens la impressió que a mesura que et fas gran et vas desenganxant de totes les coses i quan t'enganxa algú jove com en Dani Feixas i et diu d’entrar al cercle no només de fer feina, perquè de feina ja en vaig fent, sinó al centre d'estar visible, realment fa molta il·lusió. La veritat és que no ho entenc gaire perquè em sembla que la meva vida no és gaire divertida, he dibuixat tota la meva vida com una boja i no he fet gaire res més. Però sí que em fa gràcia, la veritat.
Pilarín Bayés dibuixant al documental 'La Pilarín'. Foto: Astronaut Films
Recordes el moment que vas pensar que volies que dibuixar fos la teva vida?
Ho vaig pensar en algun moment quan era jove i per això vaig estudiar belles arts, més o menys ho pensava. Però quan tenia quatre nens i tenia molta, molta feina, pensava: “t'imagines que tinguis tot el dia si vols per dibuixar?”. Perquè és clar, em posava a dibuixar, estava ben aficionada i de sobte, tot i que ho feia amb molt de gust, havia d’anar a buscar els nens al col·le.
Què sents quan dibuixes?
És una cosa que et transporta a un altre món. Et transportes al món que ha fet l'escriptor, que explica una història i quedes allà submergit, pensant de quina manera explicaràs millor aquella història, de quina manera aconseguiràs que sigui més intel·ligible per a la gent que s'ho miri o que s'ho llegeixi i vegi els dibuixos. I això fa oblidar tots els teus problemes, tot queda oblidat per estar submergit en aquella història. Això és el bonic que té.
El teu estil és inconfusible, hi vas arribar sense pensar-hi o vas fer un esforç per trobar allò que et caracteritzava?
Gens, no vaig fer gens d'esforç. Si et dic la veritat, a la vida m'ha passat bastant que han vingut les coses com d'una maduració natural. M'agrada molt dibuixar i llavors vas sintetitzant com tu veus el món per fer-lo més comprensible, inclús més fàcil de dibuixar per a tu, que tu mateix també ho entenguis més bé. I arriba un moment que aquesta manera d'explicar el món esdevé el teu estil. Hi havia un estudiós que ho deia: quan aconsegueixes que la gent sense mirar la signatura reconegui el teu estil no et pensis que tens un mèrit, tens una sort enorme i jo sempre ho he valorat així.
Vas sintetitzant com tu veus el món per fer-lo més comprensible i això esdevé el teu estil
Com ha estat ser dona i il·lustradora tots aquests anys?
Una vegada, un senyor d'una editorial em va dir: “mira de fer els dibuixos més punxeguts, perquè arrodonits fa femení”. I de fet vam plegar, perquè em va semblar que era molt impertinent aquell senyor. Però en general és una professió que tradicionalment és bastant femenina, excepte al terreny econòmic, que potser sí que ens han fet les deu mil barrabassades, en els aspectes de dir no ets acceptat perquè ets dona, jo no he tingut aquesta sensació. I defenso moltíssim que hi ha moltíssimes professions que sí que els és un inconvenient ser dona i han de lluitar moltíssim contra això perquè cap nena en el futur no es trobi que perquè és dona no pot ser bombera, diguéssim, quina tonteria!
Has estat un referent per a moltes nenes que han vist que poden dedicar-se a l’art.
Sí, sí. Això jo ho reivindico una mica com generació. Hem començat a trencar bastants tabús. Potser no era tan visible com ha estat després, però nosaltres vam començar a torçar l'invent i això de vegades no ens ho reconeixen del tot, i a mi em faria molta il·lusió que ho reconeguessin. Jo penso que nosaltres uns primers passos els vàrem fer. Nosaltres i la generació dels nostres pares.
Pilarín Bayés parlant amb Albert Pla al documental 'La Pilarín'. Foto: Astronaut Films
Has arribat als 1.000 llibres publicats, has il·lustrat revistes, murals, fins i tot has pintat dues ermites!
Em fa molta il·lusió. Cadascuna d'aquestes coses ha estat per a mi una col·laboració amb alguna persona que tenia la il·lusió de fer això. A Blanes, quan vaig dibuixar l’ermita de Sant Joan, hi havia un mossèn molt trempat que em deia que m’imaginés la història d’Herodes i Salomé com si fos una discoteca. I a mi em feia molta gràcia que ho digués el mossèn, però els mossens de la Costa Brava això de les discoteques ho deuen dominar bastant!
I els llibres, cada llibre és una mena de repte, de veure com ho faràs, com te'n sortiràs, em fa il·lusió. Les feines em fan il·lusió i mentre et fan il·lusió has de mirar de fer-les perquè el dia que no et vegis en cor, que no et motivin, serà el dia de plegar.
El dia que no et facin il·lusió les feines, serà el dia de plegar
Has pensat a jubilar-te?
De moment, no. Sí que hauré de fer-ho -si no em moro entremig- i quan ho hagi de fer penso que ho he d'acceptar amb tota naturalitat. Molta gent es jubila perquè la feina no el motiva, però com que això encara no m'ha passat, no m'ho he plantejat més que teòricament.
D’aquests 1.000 llibres, posaria la mà al foc que la majoria de catalans i catalanes en tenim un de preferit, tu en tens algun que sigui especial?
Això passa una mica com amb els nens petits. Ara estic fent un llibre de la Mare de Déu de la Riera -que jo no sabia ni que existia-, però la Mare de Déu de la riera té uns diables propis que fan com una gran performance davant d'ella per no deixar-la passar. Unes coses, estanyes, eh! Cada cosa d'aquestes té un punt diferent, que dius: “això que dibuixo és nou per a mi, encara no ho he dibuixat mai”. I jo penso que mentre tinguis aquesta sensació, és tan bonic fer-ho!
Pilarín Bayés al seu estudi al documental 'La Pilarín'. Foto: Astronaut Films
Ets una de les àvies de Catalunya d’unes quantes generacions. Com et fa sentir saber que tants infants han crescut amb les teves il·lustracions?
Amb la Roser Capdevila ens diuen àvies de Catalunya i ens fa molta il·lusió a totes dues! I hi ha una altra cosa que trobem formidable. En principi, la vida funciona amb la premissa que tu has de matar el pare, però això no vol dir que no puguem admirar i estimar molt gent d'altres generacions. I a nosaltres ens ha passat. Hi ha un equip de joves que ens estima molt, que ens segueix, que ens trobem de tant en tant i parlem de les feines i de tot. Són gent ara en el seu màxim moment de creativitat, una generació tan xula que és capaç de tirar endavant i de portar les innovacions que calgui, però que ens miren als grans amb una certa tendresa que és que no hi pot haver res més bonic al món.
Creus que la il·lustració infantil està infravalorada dins el món de l’art?
Potser hi ha gent que ho considera un art menor, el meu pare em deia: “molt bé, ara que ja saps dibuixar per a nens, ara dibuixaràs per a grans, oi?”. I jo li deia que jo volia dibuixar per a nens tota la vida. A mi això no m'importa gaire perquè la passió que jo tinc quan creo és igual que la que podia tenir Picasso o la Frida Kahlo. Per què ha de ser més petita? La meva emoció és igual de gran!
Posicionar-me políticament m'ha tancat alguna porta, però amagar una opinió no té cap sentit
T’has posicionat políticament de manera molt oberta, t’has plantejat si et tancava portes fer-ho?
Sí, sí que me n'han tancat algunes, però a la vida penso que també hem de ser una mica sincers perquè amagar una opinió, per a mi, no té gaire sentit. Tinc uns editors a Granada a qui els diuen: “no sabéis a quién os habéis metido en casa”, perquè troben que jo soc això: una persona molt perillosa. I ells diuen: “hace 20 años que trabajamos juntos ya la conocemos, ya”. Jo als de Granada no els he de demanar que pensin com jo, ni molt menys, jo he de respectar el que ells pensen i ells han de respectar el que jo penso. Llavors, quin problema hi ha per treballar junts? Per a mi, cap.
Quin paper creus que té la il·lustració per reivindicar posicions polítiques?
Penso que una cosa són les meves creences personals, la meva posició política i l'altra el que he de posar en un dibuix que han de veure nens de tota mena de procedències i pensaments. Però en principi jo intento donar una imatge d'un món ben posadet, on tothom és respectat i on tot va més o menys bé. Si més no, que els nens s'acostumin a veure que això, encara que potser en el seu món de cada dia no existeixi. Però en algun lloc deu existir o, si més no, hem de tendir cap a això.