Sí, Pink s’ha ofert públicament a pagar la multa que la Federació Europea d’Handbol va imposar a les jugadores noruegues per dur pantalons curts en comptes de la calceta del bikini. Ho va fer així, ràpid, amb un tuit en el que deia que se sentia molt orgullosa que s’haguessin queixat contra una regla tan sexista i que, sens dubte, és la federació qui hauria de ser multada. “Estaré feliç de pagar les multes per vosaltres. Seguiu així”, aclaria al final.
La cançó més important de la seva vida
Qui pensi que Pink s’ha sumat al carro de la protesta amb aquesta última polèmica és que no en coneix la trajectòria. Perquè Pink no és de les que calla i veuen la vida passar. No: ella agafa la guitarra o el micròfon i comença a cantar-li a les injustícies de la vida com qui té un punyal a la gola. Si a Stupid Girls feia una crítica a l’exaltació del físic i a la falta de referents femenines en càrrecs laborals, a Family portrait s’obria en canal per parlar de problemes familiars i amb Raise your glass va aconseguir crear un himne per moltes persones que se se sentien fora de qualsevol grup social. L’empoderament femení sempre ha estat allà, de qualsevol manera, en forma de rebuig a l’amor tòxic o per esborrar els estereotips que sentim des de fora per poder ser nosaltres mateixes. Com ella, que mai va voler ser la good girl d’Amèrica.
Pink mai ha tingut pèls a la llengua.
I el 2006 ho va deixar clar. Aquell any, ara en fa 15, va escriure una de les cançons més importants de la seva vida. Una cançó polèmica i cruenta, verdadera a dojo, fent homenatge a la seva particular mania d’aixafar tot el que mereix ser aixafat. I Mr. President va fer-se realitat enmig d’un clima post 11S i amb uns Estats Units totalment paranoics – i encara més obsessionats amb un eix de mal que ja els hi anava bé per envair terres llunyanes i excusar-se davant del poble.
Una carta oberta al president dels Estats Units
Un passeig. Això és tot el que Pink demana a George Bush al començament de la cançó. Una simple volta caminant on puguin xerrar de tot, on ella pugui intentar entendre perquè l'okupa de la Casa Blanca fa el que fa i decideix el que decideix. És elegant però està emprenyada, dolguda per les morts, per la violència, per la poca justificació dels actes d’un president que ella no ha votat. Ho fa amb respecte però l’apallissa amb sintonies i paraules ben dites, i li desfà les vergonyes, i el posa contra la paret quan li pregunta, en obert i sense manies: quina mena de pare podria odiar a la seva pròpia filla si fos gai? Un any abans, Bush havia dit que l’ideal era que nens i nenes fossin educats per un pare i una mare.
Sona la guitarra i ella, asseguda en un tamboret, no es mou. Ho diu tot amb la veu, amb la mirada. Fins i tot sembla que plori perquè plora per dins i de veritat. És que qui no ploraria amb el sou mínim i un bebè en camí, construint un llit en una caixa de cartró, reconstruint cases mentre les bombes cauen a prop? El públic s'eixuga amb les mànigues de les camises o amb el que tenen més a prop, les imatges darrere mostren taüts plens de soldats que no respiren. A l'altra banda del món, cauen bombes embolcallades amb banderes d'estrelles.
Pensem-ho en perspectiva. Quan Pink s’asseia damunt l'escenari per cantar la cançó, el país estava en plena guerra. Va ser el 2003 quan Bush va anar amb totes i va entrar a Iraq per fer una “guerra preventiva” i enderrocar el règim de Saddam Hussein. Primer, van deixar anar que aquest podria estar encobrint Bin Laden, el pensador de l’atemptat de les Torres Bessones. Més tard, la principal justificació de Bush per envair el país va ser que el règim tenia armes de destrucció massiva i que Estats Units estava en perill. Mai es va demostrar que fos veritat. I Pink, de mentres cantava. Li deia al món sencer que el Mr. President no era de fiar, que era tot el contrari a una bona persona. I que, per suposat, mai aniria a fer un passeig amb ella.