No és gens habitual començar la ressenya d’un llibre amb referències al traductor de l’obra, però hi ha casos en què cal fer-ho. Més enllà de la tradició del traduttore, traditore que posa en dubte la capacitat de l’encarregat d’adaptar una obra a una altra llengua mantenint la fidelitat fins a l’últim matís, el cert és que hi ha ocasions en què l’encàrrec de traduir una obra és, o bé un dard enverinat, o bé una ocasió per lluir-se, i deixant el veredicte final d’aquesta disjuntiva al lector, val a dir que l’adaptació al català de Comandant (Periscopi, 2024) té els elements necessaris per posar a prova l’habilitat del traductor.
L’obra, signada a quatre mans entre l’escriptor Sandro Veronesi —autor també de El colibrí (Periscopi, 2020)— i el guionista i director de cinema a més d’escriptor Edoardo de Angelis és, de fet, la versió novel·lada del guió del film Comandante, elaborat també pel mateix duet i dirigit pel segon, estrenat el 2023 i subtitulat en català sota el títol d’El bon italià. La història en si és la narració d’un fet real que va tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial, quan l’oficial Salvatore Todaro, comandant del submarí Comandante Cappellini de la Regia Marina, l’armada italiana, va decidir salvar els nàufrags del vapor belga Kabalo que ell mateix havia enfonsat a l’Atlàntic, desobeint les ordres que manaven abandonar-los a la seva sort, per dur-los a un port neutral a les Açores.
La gesta, titllada de quixotesca per Karl Dönitz, comandant en cap de la Kriegsmarine, l’armada alemanya, evoca l’aplicació de la llei del mar per sobre de les ordres rebudes i, segons apunta el propi Veronesi en la introducció de l’obra, traça una vinculació amb la crisi de migrants que solca la Mediterrània en l’actualitat, amb un periple sovint mortal entre les costes de Líbia i les d’Itàlia i Malta. De fet, tot el projecte: novel·la, guió i pel·lícula, neix de la necessitat que experimenten els autors d’afegir el seu granet de sorra a l’hora de donar a conèixer la tràgica realitat que es viu a la Mediterrània.
Ara bé, el llibre, més enllà de recollir aquesta gesta en temps de guerra i, de pas, dotar d’humanitat la participació de la Itàlia feixista a la Segona Guerra Mundial evocada en la justificació que fa el comandant Todaro del salvament: “Perquè nosaltres som italians”, té, com ja s’ha apuntat, un al·licient lingüístic. Els autors, reflectint la realitat de la Itàlia de mitjans del segle XX, on l’italià estàndard estava molt lluny de ser una llengua compartida per tots els italians —situació que vuitanta anys després s’ha aconseguit a còpia de minimitzar la resta de llengües de l’Estat italià—, opten per donar veu a la tripulació a través de les seves llengües locals, les mateixes que, en l’actualitat i a excepció del sard, tenen la consideració, discutible, de dialectes.
“Aquí un livornès i un sicilià són més que estrangers”
Així, a l’original de Comandant es combinen planes escrites en italià estàndard i normatiu amb capítols —que sovint semblen exercicis d’estil— on la llengua vehicular és el vènet, el livornès o el sicilià, entre d’altres, reflectint una realitat on, com s’assenyala al llibre en referència al microcosmos del submarí, “aquí un livornès i un sicilià són més que estrangers, provenen veritablement de dos planetes diferents i distants, tant per llengua com per cultura i temperament”, per afegir, posteriorment i en un discurs que com a catalans bilingüitzats en la lengua común sisplau per força, ens pot semblar familiar: “Justament aquest poti-poti, infecte i meravellós, és Itàlia”.
Ara bé, més enllà de les consideracions polítiques i socials que es puguin adoptar davant aquesta visió del multilingüisme italià, el fet és que el traductor al català s’ha trobat al davant un desafiament especialment complicat. Pau Vidal, filòleg especialitzat en traduccions de l’italià —Tomasi di Lampedusa, Saviano, Tabucchi, Camilleri…— i, si m’ho permet, activista per la llengua catalana a través d’obres com El catanyol es cura (Barcanova, 2012) i El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), entre d’altres, ha entomat el repte amb imaginació a partir de la riquesa lingüística de la llengua catalana. Això sí, amb la necessitat de fer una Nota a la traducció que obre el llibre i que, sense més remei, davant la singularitat de l’obra, converteix Vidal en protagonista de l’adaptació al català.
Explica el traductor que en el marc de la Segona Guerra Mundial, “els soldats de l’exèrcit italià compartien uniforme, però sovint no s’entenien”, ja que “molts lígurs, piemontesos, toscans, calabresos, pullesos, etc., no sabien parlar italià o el parlaven de manera precària, perquè en aquell temps la televisió i l’escola, les grans armes de la uniformització lingüística europea del segle XX, encara no havien tingut temps de bilingüitzar-los”. A més, destaca que Comandant està escrit, a més de l’italià, en vènet, sard, napolità, sicilià i emilià, i davant aquesta situació s’ha atrevit a fer “una temptativa d’adaptació i proporcionar una idea vagament aproximada de la diversitat lingüística de l’original”, això sí, “conscient de la paradoxa i, de fet, de la impossibilitat de l’intent”.
Així, Vidal opta per una pirueta lingüística que atorga un valor afegit a la traducció al català: l’adaptació d’aquestes variants lingüístiques itàliques a partir de l’ús de “trets gramaticals no normatius, poats tant de la diversitat de registres com de la variació geolectal”. És a dir, el traductor renuncia a fer una translació dialectal, on els personatges podrien parlar garrotxí, o valencià meridional, o balear, o pallarès —aquestes són les variants que cita el mateix Vidal—, i escull assignar una manera de parlar a cada personatge on sovintegen paraules i construccions com, a tall d’exemple, dingú, aixins, antre —per altre—, una hora no é ben re o va diguer.
El sard es manté com a llengua diferenciada
Capítol a banda mereix el sard —una llengua que fins i tot s’utilitzava en les transmissions radiofòniques de la Regia Marina per confondre els serveis d’espionatge britànics—. Apunta Vidal que era “temptador girar el sard de l’original a l’alguerès”, per afegir que hauria estat un error perquè “el català de l’Alguer és entenedor per a qualsevol catalanoparlant, cosa que, en canvi, no passa entre el sard i l’italià”. Per això, el sard es manté en el seu format original, sense traduir ni adaptar, en una decisió que demostra que Vidal prefereix no exagerar la pirueta lingüística més enllà del que considera acceptable.
Aquests són els al·licients lingüístics que conviden a la lectura de Comandant, als quals podem afegir des del surrealista capítol de les patates rosses, fins a les argumentacions que expliquen per què Ràdio Andorra era l’emissora preferida de les tripulacions dels vaixells de guerra de tots els contendents, passant, per a fans del cinema bèl·lic, pel periple del mateix submarí, amb un viatge invers i amb final diferent del de l’U-96, el submergible alemany que protagonitza la millor pel·lícula de submarins mai realitzada, Das Boot. Per immergir-se en la lectura!