Qualsevol pixapí de Barcelona i àrea metropolitana, quan es planteja anar a visitar una exposició, només mira la programació dels museus i dels centres d’art de la ciutat comtal; com si no hi hagués vida cultural fora d’aquest perímetre. Ja Guillem Viladot (1922 - 1999) reclamava descentralitzar l’art amb la seva obra. El Museu de Lleida acull l’exposició itinerant Guillem Viladot i els creadors de Ponent fins a l’11 de juny. Aquesta exposició ha estat produïda per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Arran amb motiu del centenari del naixement de l’artista. La mostra ja ha passat per Tàrrega i Cervera, però amb l’aterratge a Lleida s’hi han incorporat sis obres que complementen el recorregut.
Guillem Viladot va ser un artista polifacètic nascut a Agramunt. Va experimentar amb múltiples llenguatges: el poètic, l’experimental, el plàstic, etc. Però amb tots ells, sempre reivindicava el seu poble d’origen. L’exposició posa en relleu els vincles entre l’artista agramuntí i, tal com indica el títol, artistes de Catalunya de la zona ponent, com el poeta visual Josep Iglésias del Marquet (1932 - 1989) d’Artesa de Lleida o l’escultor Leandre Cristòfol (1908 - 1998) d’Os de Balaguer. La mostra permet conèixer amb més profunditat l’obra de tots aquests artistes, sobretot la de Viladot. Sempre desafiava els límits de la poesia i avui és conegut com un dels poetes visuals més importants del panorama català i espanyol. Ara bé, aquesta exposició també ensenya la riquesa que rau en les relacions entre aquests artistes.
“Amic Pedrolo, cada dia m’adono més de la gran cultura i erudició que s’ha de posseir per a que una persona pugui treure algun bon partit de les seves intuïcions crítiques”, escrigué Viladot el 1956 en una carta per al novel·lista Manuel de Pedrolo (1918 - 1990). Aquestes paraules denoten una admiració que alimenta la vocació de l’artista. El mateix podem dir de la relació que tenia amb el seu mecenes, Lluís Trepat (1925 - 2022). El pintor targarí va dedicar una sèrie de retrats a Guillem Viladot, dels quals en podem veure alguns exposats. Es diu que mentre els signava, comentava: “ara potser no t’hi assembles gaire, però amb el temps seràs igual”. Una frase que ens recorda la resposta que donà Picasso a Gertrude Stein quan va mostrar-se descontenta amb el retrat que el malagueny li havia pintat; “No es preocupi, al final acabarà sent exactament així”.
Viladot sempre reivindicava el seu poble d'origen
Més enllà de l’admiració, aquestes relacions garantitzen un aprenentatge recíproc en el camp artístic. Gràcies a Daniel Gelabert (1929 - 2005), Viladot va endinsar-se en el món digital i va arribar a crear un poema experimental amb ordinador. És l’únic que va poder dissenyar abans de morir i és a l’exposició. També va explorar el llenguatge cinematogràfic de la mà d’Albert Coma Estadella (1933 - 1991). Junts van fer un projecte de pel·lícula titulat Self (1983), inclòs en la mostra. Dibuixos, documents, llibres, escultures i una gran varietat de materials componen la seixantena de peces d’aquesta exposició, distribuïdes en nou àmbits. S’admira la feina de documentació que hi ha al darrere de l’exposició, comissariada per Pau Minguet.