La plaça del Diamant, l'obra clau de Mercè Rodoreda, arriba de nou als escenaris. La Companyia Eòlia porta al Teatre Victòria una nova versió d'aquest clàssic modern sota la direcció de Paco Mir, del Tricicle. Les dissorts de la Colometa són interpretades per un equip de set actors que es reparteixen una vintena de papers. Durant una hora i mitja, l'escenari del Victòria es converteix en la Gràcia de la República, la guerra i la postguerra. I la veu plena de patiment de la Colometa omple el pati de butaques. L'obra es representarà tots els dimarts de gener a les 20h30. Les entrades ja són a la venda.
El gran repte d'aquest muntatge era, òbviament, transformar les vicissituds i el monòleg interior de la Colometa en un espectacle dramatitzable. La Companyia Eòlia decideix resoldre la multiplicitat de llocs on es desenvolupa la trama amb la multiplicació de quadres, i ho fa amb una escenografia molt simple, però efectiva, que recorre contínuament a projeccions per transformar l'escenari en una pastisseria, una casa senyorial o l'envelat de la Plaça del Diamant. Una cadira girada esdevé una moto, unes cordes amb roba penjada fan de terrat i una simple projecció converteix l'escenari en una Barcelona en ple bombardeig.
Tota l'obra teatral se sustenta en el treball de les dues actrius que fan el paper de Colometa. Carla Pueyo, en el seu paper de Colometa jove, i Núria Bonet, com a Colometa gran. Els seus monòlegs són el bastidor a través del que es va estructurant l'evolució de la trama, tot i que aquests s'alternen amb breus quadres en els que la Colometa interactua amb els altres personatges (que a excepció d'en Quimet i l'Antoni tenen només aparicions ràpides i de poca profunditat). El repartiment es completa amb Uri Callau, Georgina Llauradó, Rai Borrell, Fran Lahera i Ariadna Camps.
Paco Mir no potencia la vessant més dramàtica de La plaça del Diamant. El relat de Mercè Rodoreda es respecta en allò essencial, però els talls continus fan que la tensió dramàtica mai no es desbordi. Aquest muntatge parteix d'un text dur, però no ofega. Alguns gags còmics tendeixen a suavitzar la reacció del públic. Mir ofereix una Colometa per a tots els públics. La Plaça del Diamant perd les seves arestes i esdevé una obra fidel a Rodoreda però sense la gran tensió de la novel·la.
La Companyia Eòlia es planteja un repte prou difícil: passar als escenaris una obra que és un referent per a bona part de la població catalana. I ho fa sense els recursos que donaria un muntatge espectacular. Les solucions imaginatives aportades per la direcció han permès que aquesta La plaça del Diamant aconsegueixi transmetre l'esperit de Mercè Rodoreda i que els lectors d'aquesta obra puguin retrobar-se satisfets amb aquesta autora per un mitjà diferent a les pàgines d'un llibre.