La mesura de la intel·ligència -la de tota la vida, no l'emocional i d'altres formulacions- ha estat xifrada en la capacitat d'establir connexions insospitades. En l'art de la seducció diuen que no hi ha res com el sentit de l'humor. Intel·ligència i sentit de l'humor són probablement els dos trets més remarcables de l'heterodoxa, singular i per, defecte, estimulant obra de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022, i VPJ a partir d'ara). De ser això cert, aquesta, vista en el seu conjunt, va destacar per 1) per reordenar el món d'una manera única, que és el mateix que dir expandir-ho a partir de la detecció de lligams estranys o passadissos secrets. 2) Aconseguir transmetre amb un esperit lúdic irresistible aquestes troballes, conscient que darrere de tot exercici intel·lectual o artístic hi ha un ésser humà imperfecte, ridícul i que, ves per on, s'acaba morint.

Vicenç Pagès Jordà, literatura heterodoxa, singular i, per defecte, estimulant

Intel·ligència i sentit de l'humor són probablement els dos trets més remarcables de l'heterodoxa, singular i, per defecte, estimulant obra de Vicenç Pagès Jordà

Les regles del joc

Tant en les seves novel·les com en els seus contes, trobem una extravagància controlada, una astúcia que no deixa d'abaixar-se els fums rient-se de si mateixa, un desig de posar-se reptes, tant en el fons com en la forma, on l'enginy i la broma van de bracet cap a destinacions incertes. A la nota de l'autor d'Exorcismes -una antologia de relats seleccionats pel mateix escriptor que es va publicar l'any 2018-, potser és on apareix millor sintetitzada la seva poètica:

"He sentit moltes opinions categòriques sobre els contes: que el final és el més important, que és millor que no tinguin final, que s’han d’escriure d’una tirada, que no hi ha terme mitjà perquè només poden ser bons o dolents... Com més contes llegeixo i escric, menys crec en aquestes fórmules. Què significa escriure un conte? Penso més aviat que, com diu David Foster Wallace a L’escombra del sistema, es tracta de 'jugar a un joc que consisteix a fer una sèrie d’intents molt envitricollats d’arribar a esbrinar quines són les regles del joc'".

La literatura per VPJ és, certament, un joc lliure, arriscat i exigent, un laboratori on l'objectiu prioritari sembla ser interrogar-se pel mateix fet literari, assajar diversos mètodes de pensar i narrar

La literatura per VPJ és, certament, un joc lliure, arriscat i exigent, un laboratori on l'objectiu prioritari sembla ser interrogar-se pel mateix fet literari, assajar diversos mètodes de pensar i narrar: vejam què dimonis ens diuen del món i de nosaltres mateixos. Experimentació i curiositat, de nou dues formes de treballar la intel·ligència i l'humor. Des d'aquesta posició afamada, panòptica i audaç -textos vistos com "artefactes, de joc i de foc, de passió i d'ofici, i també de misteri", llegim en el mateix pròleg-, s´hi albira de tot: biografies d'escriptors estrafolaris, cartes al director sobre com col·locar el paper higiènic, una tona de personatges abismats en missions delirants, reinterpretació en clau tragicòmica d'episodis històrics, referències creuades a productes de la cultura popular, exploracions xocants de les dinàmiques familiars, retrats generacionals tan sorneguers com perspicaços...

Les bromes infinites de Vicenç Pagès Jordà

No és gens atzarós que VPJ cités a David Foster Wallace en la seva dissertació sobre les funcions i mecanismes del conte. Salvant les distàncies, el figuerenc és probablement l'autor català que més a prop ha estat de la genialitat i polivalència del responsable de La broma infinita. Capacitat de simultaniejar un munt de gèneres (conte, novel·la, assaig), estils, registres i veus -del més pur classicisme al postmodernisme més agosarat-; la riquesa i la cura amb el llenguatge -la passió per la gramàtica i la sintaxi els agermanaven, demostració és el sensacional relat La correctora-; l'interès constant per investigar possibilitats formals i narratives, la mirada burleta sobre l'espècie humana a partir de les esferes pop... Llegir el pròleg de VPJ a Això és aigua (Edicions del Periscopi) de DFW obrirà els ulls a qui encara no vegi el vincle entre dos coetanis que -i ho diré una tercera i última vegada- conjugaven com ningú la intel·ligència i el sentit de l'humor.

Vicenç Pagès Jordà, una literatura amb força narrativa i fibra emocional

El figuerenc és probablement l'autor català que més a prop ha estat de la genialitat i polivalència del responsable de La broma infinita

La recent publicació d'En primera persona, llibre de contes pòstum, es pot veure com un dels tres desitjos que qualsevol dels membres de l'estés culte a VPJ, hagués demanat al diable de trobar-se en la mateixa situació que en Joan Ferrer, el mig babau i fatalment immortal -mig Dràcula, mig Dorian Grey- protagonista de Carta a la reina d'Anglaterra. Un títol que concentra la inventiva, passió per la Història (i capacitat de reciclar-la amb molta gràcia) i els escacs (motiu recurrent en la seva obra i naturalment símbol del seu talent per la planificació i l'estructura), força narrativa i fibra emocional (n'era un romàntic absolut) de l'autor. És una debilitat personal, ho confesso, si bé encara ho és més Kennedyana (Folch&Folch), fruit de la fascinació de VPJ pel clan de Camelot. Tot el llibre sembla funcionar com a metàfora de la ment literària omnívora, conspiranoica i paranoica (entès això com a reflex de portar al límit la reflexió i la connexió), irònica, hiperinformada i hiperculta, o també com un mirall no ficcional de totes les portes que intentava obrir per mitjà de les seves ficcions.