Los Planetas: què podem fer si després de tant de temps no us deixem d'estimar?

Les llegendes vives sempre estan envoltades de grans misteris, dubtes, preguntes i sospites de grans veritats que mai acaben de desvelar. Però si existeixen dues certeses innegables sobre la història de Los Planetas, una és que la primera vegada que els vegis, i segurament totes les següents, no entendràs què diu en Jota, el seu cantant, quan es dirigeix al públic. I que si fan un concert a Barcelona, Catalunya hi anirà. Dit i fet. Després de més de 30 anys de carrera, amb els seus canvis d'integrants sobre l'escenari, Los Planetas han sortit de gira per celebrar el seu debut, Super 8, durant tres nits seguides a la sala Razzmatazz. Aquesta dimecres han prtotagonitzat el primer concert. Avui i demà, els dos restants.

20 cançons i quatre milions de ratlles

Amb el cartell de tot venut per a les tres vetllades, i després de convertir-se en els protagonistes de la seva pròpia no-història a Segundo Premio, pel·lícula dirigida pels catalans Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, que ens representarà a la carrera dels Oscars, aconseguir una entrada de revenda era pràcticament missió impossible. Els granadins mai havien estat tant en boca d'aquesta ciutat com aquest 2024. Així que pocs minuts després de l'obertura de portes, i encara sense teloner a l'escenari, en aquesta primera nit, la sala ja estava mig plena.

El funcionament seria senzill. Primer Marcelo Criminal, qui els acompanyarà durant tot el triplet, pujaria a l'escenari únicament amb la seva guitarra i un portàtil. Content de complir l'encàrrec de teloner, i amb una pantalla on es projectava una superposició de pantalles extremadament online, el de Múrcia va tocar els seus grans clàssics Solan de Cabras o Perdona (Ahora sí que sí), tema que posteriorment Carolina Durante va versionar amb Amaia. A més a més, també va tenir temps d'adaptar el seu rap Saber y Ganar per a l'ocasió, deixant amb la boca oberta a tots els indie2000 de la sala. Però si va existir un moment icònic, va ser poder veure a Jordi Évole avançant entre el públic cap a les primeres files mentre a l'escenari es cantava El día que murió Pedro Sánchez.

Si va existir un moment icònic, va ser poder veure a Jordi Évole avançant entre el públic cap a les primeres files mentre a l'escenari es cantava El día que murió Pedro Sánchez

Molts d'ells s'havien estat posant al dia de les vides dels seus fills, que ja rondaven la majoria d'edat, o rememorant velles batalletes del FIB 2003. Però quan van arribar les nou en punt, i a l'escenari es va projectar la portada de Super 8, un silenci seguit d'un esclat d'histèria es va apoderar del present. Amb una ovació total, Los Planetas van pujar a l'escenari. "...Podemos irnos juntos lejos de este mundo tú y yo...". Sonaven les primeres notes de De viaje. Que el teu disc de debut comenci amb una distorsió que condueix a un hit de noise rock, sacseja qualsevol. Un viatge pel sol, però aquest cop en el temps. Sent l'únic tema on tots els integrants de la banda original van participar en la seva composició, era inevitable preguntar-se on estaria el bateria Paco Rodríguez (que temps després seria substituït per l'icònic Eric Jiménez), o si la May Oliver, la baixista que tocava donant l'esquena al públic, alguna vegada ha fantasiejat amb la idea de tornar. Aquest dimecres, dels originals, només en quedaven en Jota i el guitarrista Florent Muñoz, això sí, amb l'energia suficient per coronar-se com el primer dia. L'inici sec i punyent de Qué puedo hacer va fer que tot el públic comencés a cantar a l'uníson des d'aquell moment fins al final. Com qui repassa la lliçó apresa en les últimes tres dècades, la implicació va continuar amb la dolorosa Si está bien i les seves guitarres esquinçades. La nit va seguir sense que ells es moguessin del punt fix on s'havien plantat. Però certament no necessitaven res més. 10.000, Jesús i Estos últimos días. 

Cada persona transitava amb cada nota per la seva pròpia història

Cada persona transitava amb cada nota per la seva pròpia història. Potser la dona de 48 anys que li havia comentat al seu company la bona decisió d'agafar-se festa per baixar des de Girona, no pensava en ell, sinó en aquell altre company que va tenir molts concerts enrere, abans de les feines de debò i les responsabilitats fermes. Segurament el grupet de joves, que no passaven dels 19 anys, i s'aferraven a la tanca com si els hi anés la vida, estaven posant banda sonora al seu primer cor trencat. I qui sap, segurament l'home que havia deixat recolzada la seva crossa a la tanca metàl·lica, per gravar amb el seu mòbil sense pausa l'hora trenta-sis que va durar el concert, tenia por que el que estava sentint, no ho podria tornar a sentir en cap altre context.

És possible que el moment més emotiu, pel seu cantant, fos quan va arribar el moment de Brigitte, l'única cançó que va escriure juntament amb la May Oliver. El seu record seguia allà, i a la pantalla, a moments fugaços, apareixia únicament el seu dibuix. La traca final del disc va ser ensordidora com posar el cap dins d'un altaveu. Tot en extrem, fins i tot les distorsions fetes amb un tornavís sobre les cordes. Virtuosisme pur. Rey Sombra, el seu homenatge a Joy Division, Desorden, i La caja del Diablo ho tenien tot per triomfar. Sobretot aquesta última, que molts van afirmar en acabar l'instrumental, que era, de lluny, la seva millor cançó. Podríem dir que un directe d'excel·lència sense sorpreses. Si funciona, per què canviar-ho?

Però la cosa no va quedar aquí. Els bisos van tenir la mateixa durada, i nombre de cançons, que el disc. 10 temes més que van començar amb Segundo Premio. A la tómbola d'èxits no van faltar Santos que yo te pinte, Corrientes circulares en el tiempo, Espíritu olímpico o David y Claudia. I com es tractava d'experiències introspectives, reflectides amb crits embogits, personalment quasi perdo el seny quan després de deixar-me la veu a Pesadilla en el parque de atracciones, una de les baquetes va impactar en el meu cap. Però no hi ha dolor. El final del concert es va aproximar amb Islamabad, on els més joves no vam poder evitar fer gestos més pròxims a Yung Beef que a una estrella del shoegaze, i Un buen día, on va haver-hi una especial emoció en cridar allò de "...y nos hemos metido CUATRO MILLONES DE RAYAS....". Podeu imaginar com devien haver estat les joventuts dels presents. A Jota li va fer especial il·lusió.

Els riures, els crits i els punys en alt d'aquesta nit ens parlaven d'altres temps, d'amors ja no correspostos, d'amistats perdudes, d'espais que ja no són nostres i de records que avui encara fan mal. Tots junts, en un viatge individual al centre de la nostra memòria

Aproximant-nos a l'hora i vint de concert, va tocar entonar Nuevas sensaciones i Mi hermana pequeña. Per a sorpresa de quasi tots, uns ja-no-tant-joves, van decidir començar una olla una mica maldestre. Unes sacsejades i un crowdsurfing fallit, en intentar tocar amb la punta dels dits l'última guspireta d'efervescència juvenil. Jota, en acabar, no va poder evitar riure i preguntar al públic si s'havien tornat a sentir joves durant una estona. Els riures, els crits i els punys en alt d'aquesta nit ens parlaven d'altres temps, d'amors ja no correspostos, d'amistats perdudes, d'espais que ja no són nostres i de records que avui encara fan mal. Tots junts, en un viatge individual al centre de la nostra memòria, però amb una mateixa conclusió: trenta anys després, Los Planetas segueixen sent la banda més important de guitarres de l'Estat espanyol.