Molt ha plogut des que els alemanys Rammstein van visitar Barcelona per primera vegada un 19 de novembre de 1997. Arribaven a la capital catalana com a abanderats d'allò que va anomenar-se Neue Deutsche Härte (en català Nova duresa alemanya), gènere que revaloritzava la tradició del rock industrial, sempre amb tant predicament en paratges germànics i que fins aleshores tenia com a pedra angular formacions com Oomph! o Die Krupps. En un ecosistema propici, gràcies a la irrupció de propostes més o menys pròximes a la dels berlinesos, però amb predicament entre un públic molt més ampli com Marilyn Manson, aleshores el messies de l'apocalipsi, Rammstein van avançar per la dreta tots els seus companys de generació. Més encara amb un disc del potencial de Sehnsucht (1997), el seu segon llarg, amagatall de hits imbatibles com Engel, Bück dich o, molt especialment, Du hast, com a carta de presentació. I si encara hi havia fidels per adoctrinar, el paquet es completava amb una estètica protosteam-punk i un espectacle que era un terrabastall de foc i metall, no gaire allunyada de la fórmula i estil de la nostra companyia més racionalista i brutalista, La Fura dels Baus. Rammstein, procedents de l'Alemanya comunista, eren com un grup de dissidents de la Stasi, predicant la seva particular revolució marcialista des d'un escorxador amb un set de sintetitzadors i un bidó de benzina.
Rammstein, procedents de l'Alemanya comunista, eren com un grup de dissidents de la Stasi, predicant la seva particular revolució marcialista des d'un escorxador amb un set de sintetitzadors i un bidó de benzina
Música pels focs artificials
Han passat més de 25 anys des d'aquella primera incursió en territori català en una diminuta (i icònica) sala Garatge a punt de cremar, però poso la mà al braser apostant que ningú que hi va assistir no ha oblidat aquell bateig de foc. Tampoc oblidaran el que van viure ahir a la nit les més de 52.000 persones (cosa que significa que van vendre totes les entrades mantenint un poder de convocatòria només a l'abast d'uns pocs privilegiats) que van pujar fins a l'Estadi Olímpic de Montjuïc per gaudir del directe dels teutons en mig de la tromba d'aigua més extrema que s'ha viscut a Barcelona en els darrers anys. L'aigua, però, no va poder ni amb els ànims d'una audiència entregadíssima, ni va apagar el foc amb què Rammstein piromanitzen el seu repertori.
Quan el món s'acabi, molt probablement la banda sonora serà un tema de Rammstein. I nosaltres, com vam fer ahir a la nit, ho gaudirem
Percutors d'un dels espectacles, tant en la posada en escena com en els recursos emprats, més hipnotitzants que es poden gaudir avui dia en directe; la vetllada s'iniciava amb el sonar de La Música pels Focs Artificials, l'obra orquestral dividida en 5 moviments que Handel va compondre el 1749, retronant per megafonia. Era l'avís que Rammstein estaven a punt d'aparèixer en escena. Segons més tard Till Lindemann i la seva tropa de piròmans atacaven Ramm4. La pluja no cedia, la banda menys, el públic resistia. L'àlbum Mutter de 2001 va marcar els primers compassos de la vetllada amb temes com Links 2-3-4 i Meinz herz brennt, inici d'un repertori que, al llarg de 21 cançons, va recórrer amb perfecte equilibri les diferents etapes de la formació, arribant al moment culminant de la nit amb l'amplificació apocalíptica de Du hast i Sonne. Quan el món s'acabi, molt probablement la banda sonora serà un tema de Rammstein. I nosaltres, com vam fer ahir a la nit, ho gaudirem.