Sevilla, any 1614. Fa 409 anys. Arribava a la ciutat una ambaixada de l’emperador japonès Kotohito per negociar amb el rei hispànic Felip III un tractat de cooperació entre els dos estats. Aquella legació diplomàtica nipona, anomenada Ambaixada Keicho i liderada pel samurai Hasekura Tsunenaga, faria història. No pel resultat d’aquella negociació, que seria decebedorament negatiu, sinó perquè la immensa majoria d’aquella legació oriental, formada per unes dues-centes persones, no va seguir el camí de retorn al seu país i es va establir, primer, a Sevilla i, poc després, al poble de Coria del Río, a deu quilòmetres de la capital andalusa, seguint el curs del riu Guadalquivir.
Els japonesos a Sevilla i a Coria del Río
Aquella ambaixada nipona no era fruit de la casualitat. Ni de l'excentricitat de l’emperador Kotohito, el primer del període Edo (1603-1867), que, per una banda, restringia la presència d’estrangers al país, però, per l'altra, estimulava el comerç exterior amb les potències europees. El Japó havia estat visitat, des del segle anterior (segle XVI), per navegants portuguesos i neerlandesos, i per missioners catòlics procedents dels països de la monarquia hispànica. El basconavarrès Francisco de Jaso y Azpilicueta, posteriorment canonitzat com a Sant Francesc Xavier, i el català Joan de Santa Marta hi havien predicat l’evangeli amb relatiu èxit.
Per tant, serien les connexions que l’Església catòlica havia creat amb el Japó les que explicarien l’interès nipó a establir relacions diplomàtiques amb la monarquia catòlica hispànica —que, en aquell moment, encara ostentava el lideratge mundial— i les que justificarien l’existència d’aquella ambaixada. El perquè a Sevilla i no a Madrid —capital política hispànica des de feia mig segle (1561)— s’explica pel fet que la vella Híspalis era la capital financera del conglomerat Habsburg, i era, encara, un dels grans centres financers del món. Era la seu de la Casa de Contratación (el monopoli del comerç hispànic amb Amèrica) i, també... la seu de la Inquisició hispànica!
No sabem amb precisió les causes que van precipitar el fracàs d’aquella iniciativa. Però sí que observem l’existència d’una sèrie de fets al voltant d’aquelles negociacions i que podrien haver estat decisius. Un d’aquests seria l’empresonament (1615) i l’execució (1618) del missioner Joan de Santa Marta per ordre del mateix emperador Kotohito. El poder i la societat japonesos, immersos en un debat obertura-tancament, practicaven un doble joc amb resultats imprevisibles. Tant que, també, probablement i paradoxalment, el fracàs d’aquella ambaixada portaria la majoria dels seus membres a demorar, eternament, el retorn al país.
Trencades les negociacions, els japonesos de Tsunenaga —un acolorit grup format per samurais, comerciants i mariners— van abandonar Sevilla i es van establir a Coria del Río. Es van casar amb dones autòctones i la llavor nipona es va escampar per tots els carrers i places d’una ciutat que... oh, sorpresa!, tenia una vella arrel catalana: havia estat fundada el 1265 per Alfons X de Castella i Lleó, gendre de Jaume I, amb 150 famílies originàries del Principat. En l’actualitat, més de 700 persones d’un total dels 31.000 veïns de Coria, es cognomenen Japón, i milers d’habitants d’aquesta vila són descendents, en major o menor grau, d’aquella mítica i exòtica Embaixada Keicho.
Els alemanys a La Carolina, La Carlota i La Luisiana
A mitjans del segle XVIII, àmplies zones d’Andalusia continuaven despoblades. La conquesta castellanolleonesa dels segles XIII, XIV i XV no havia omplert el país, i passats quasi tres-cents anys de la presa de Granada (l'última plaça musulmana a la Península), les comarques de Sierra Morena i del Desierto de Écija eren immensos erms improductius i refugi de tota mena de delinqüents. En aquest punt, apareixen les figures del basc Pablo de Olavide i del català Antoni de Capmany, que redacten i presenten la readaptació d’un projecte de colonització i explotació, inicialment pensat per a Terra del Foc (colònia de Riu de la Plata) i que acaba destinat als grans erms andalusos.
Era l’any 1766, i la terrible crisi que colpejava les classes humils centreeuropees va girar la mirada de Madrid cap a aquell món alemany. I, també en aquest punt, apareix la figura del negociant i aventurer bavarès Kaspar Thürriegel, comissionat per la cort del rei Carles III i el seu ministre Squillace per trobar 1.500 famílies alemanyes disposades a poblar i, sobretot, a posar en rendiment (i tributar!) aquells extensos erms. Les úniques condicions que se’ls exigia era que havien de ser de professió pagesa i de confessió catòlica, amb la qual cosa “el banc de pesca” de Thürringel es delimitaria a Baviera, al Tirol, a Àustria i a les valls de parla alemanya del Trentino venecià.
Thürringel va aconseguir el seu propòsit, i el 1769 ja s’havien creat els primers establiments colonitzadors, que van ser articulats amb un fur fiscal especial anomenat “de Las Nuevas Poblaciones”. A Sierra Morena (a la capçalera del riu Guadalquivir), els colons alemanys van ser emplaçats a La Carolina, on... oh, sorpresa!, acabarien mestissant-se amb els colons de parla catalana del mateix poble i de Linares (els pagesos originaris de Lleida i d’Alacant i els fabricants tèxtils originaris de Barcelona i de Reus). Inicialment, van tenir certes dificultats d’adaptació, a causa de la diferència climàtica amb el seu país d’origen, però, finalment, acabarien arrelant.
A Sierra Morena es van mestissar amb altres colons i amb la població autòctona i van quedar diluïts. Però no va passar el mateix al Desierto de Écija. Olavide, Capmany i Thürringel van fundar dos pobles: La Carlota i La Luisiana (topònims que volien fer honor als noms dels reis Borbons espanyols de l’època) que van ser assentaments exclusivament alemanys enmig del camp andalús. I, malgrat les dificultats inicials (atacs armats dels latifundistes, diferència climàtica) van aconseguir arrelar i, en l’actualitat, passats dos segles, les seves societats estan formades per andalusos de soca-rel, amb un físic i una tradició netament centreeuropeus.