Vilanova de Raó (comtat del Rosselló), principis del segle IX. Fa més de 1.200 anys. Un document de la cancelleria comtal carolíngia fa esment d’un establiment (una població creada a l’interior d’una gran propietat) anomenada Villanova Rutenis. És el document més antic —conegut fins ara— que fa esment de l’existència de Vilanova de Raó, un poble, actualment, a sis quilòmetres al sud de Perpinyà. Però, sobretot, és un dels primers testimonis documentals del nom d’un raval, poble o ciutat als comtats carolingis de la meitat sud de la Marca de Gòtia (és a dir, al territori de la futura Catalunya) que conté el prefix "vila-". Villanova Rutenis no és l’únic cas. Al seu voltant hi trobem els noms de cinc pobles coetanis més que contenen el prefix "vila-". Quina és la causa que explica la presència i la difusió d’aquest prefix "vila-"?
Què era una vila abans de l’any 1000?
Abans de l’any 1000, és a dir, durant l’edat antiga i primera meitat de l’edat mitjana, el concepte de "vila" —i, per tant, el seu significat— era molt diferent de la manera com l’entenem en l’actualitat. La "vila" antiga i altmedieval era una explotació agroramadera, propietat d’un latifundista, i el seu interior s’organitzava com un centre de producció i de productors: la residència del propietari, amb les sitges, els cellers i els estables; al seu voltant, les cases dels jornalers (que formaven un petit nucli poblacional), i més enllà, les terres de conreu i de pastura. A les acaballes de l’Imperi romà (segles IV i V), les ciutats entrarien en crisi i es produiria un transvasament de població cap al medi rural (cap a les "villae") i aquesta tendència s’intensificaria durant l’etapa visigòtica (segles V a VIII). Seria l’època daurada de les "villae".
Com es transforma una "villa" romanovisigòtica en un poble català?
A Catalunya hi ha 49 pobles amb el nom encapçalat pel prefix "vila-". Però no tots tenen un origen relacionat amb l’anterior existència d’una "villa" romanovisigòtica. Ni tots tenen una mateixa història que expliqui aquest prefix. De fet, podem traçar tres grups. Un primer grup format per nuclis que, durant la recuperació carolíngia del territori (segles VIII a X), són creats pel nou poder sobre antigues viles abandonades. Un segon grup, pels nuclis que, a l’inici del règim feudal (segles X a XII), són creats —també— sobre antigues viles abandonades, però, a diferència dels primers, són impulsats per colonitzacions espontànies que actuen al marge del poder. I un tercer grup —que sorgeix amb la consolidació del règim feudal (segle XII)— format per nuclis de nova creació, promoguts exclusivament pel poder comtal. Anem a pams.
Les viles de creació carolíngia (segles VIII a X)
Per a explicar l’existència d’aquestes viles, que, entre els segles IV i VIII, havien estat autèntics focus de producció i de vida, i entendre per què al segle IX estan abandonades, ens cal recular un cert temps. I retrocedim fins a l’ocupació àrab de les províncies visigòtiques de la Tarraconense i de la Narbonesa (713-723). Amb la derrota de la darrera resistència visigòtica (Àkhila, 713 i Ardó, 723), es va produir un formidable exili al regne dels francs, que va ser especialment intens al nord-est de la línia Ebre-Segre. Aquest exili, de caràcter massiu (format per patrons —propietaris—, majorals —l’escala intermèdia— i jornalers, tots amb les seves respectives famílies), es va traduir en l’abandonament de moltes "villae", que no serien reocupades pels àrabs ni per l’escassa població nativa que en aquesta zona els va donar suport.
Amb els reis carolingis Pipí i Berta, i el seu fill i successor Carlemany, es va donar el primer impuls a la recuperació del territori: Nimes (751), Carcassona i Narbona (759) i Elna (775). En aquella empresa, els fills i els nets de l’exili hi van tenir un paper molt rellevant. I això es fa molt evident en la ideologia d’aquella empresa, que, amb l’objectiu posat a consolidar el nou domini del territori, prioritzaria la recuperació d’aquelles viles abandonades i la restauració dels seus models poblacional i productiu. Aquell procés es produïa, tan sols, dècades després de l’abandonament i l’exili, la qual cosa explica la memòria d’un passat de "villae" ben viva. És el cas de Villanova Rutenis, l’actual Vilanova de Raó. Amb del prefix "vila-" i l’adjectiu "nova" es deia que s’havia restaurat l’antiga "villa" de Rutenis, el propietari ancestral.
Les "viles" sorgides per la colonització espontània (segles XI i XII)
A cavall de l’any 1000, la societat europea va conèixer una profunda transformació. La mal anomenada Revolució Feudal va posar fi a la petita propietat (usurpada pels barons feudals) i va crear un paisatge social, jurídic i econòmic molt hostil per a les classes populars. Els comtats catalans, que, pilotats pel casal de Barcelona, havien guanyat la seva independència poc abans (987), no tan sols no van ser una excepció, sinó que van ser un dels territoris on aquell nou règim arrelaria d’una manera més violenta. Això, sumat a la superpoblació dels petits comtats pirinencs, impulsaria un fenomen originalment singular que explicaria la recuperació d’altres viles abandonades, però que —en aquest cas— serien restaurades mitjançant colonitzacions espontànies, promogudes i organitzades totalment al marge del poder baronial i comtal.
La investigació historiogràfica estima que, a cavall de l’any 1000, el comtat de la Cerdanya tenia uns 5.000 habitants, una població insostenible en aquell context socioeconòmic. Aquella superpoblació impulsaria la migració de famílies extenses, formades per una o dues dotzenes de persones, que, clandestinament, s’endinsaven en terra de ningú (l’àmplia franja fronterera entre els comtats cristians i els emirats islàmics de Lleida i de Tortosa). El seu objectiu era recuperar antigues viles abandonades i posar-les en explotació, però lliures del control polític i fiscal dels barons feudals. Seria, per exemple, el cas de Vilagrassa (Urgell), una antiga explotació anomenada "Villa Crassa" (de l’antiquíssim nom romà Cras), recuperada per colonitzadors espontanis (segle XI), però que, amb l’avançada militar cristiana (segle XII), seria reabsorbida pel sistema.
Les viles de creació reial (a partir del segle XII)
Amb la consolidació del règim feudal (segle XII), el poder reial va quedar en precari. Els comtes independents de Barcelona —els prínceps de Catalunya, entès "príncep" com a "home principal", una figura política d’origen romà— havien de negociar el poder amb els estaments nobiliari i eclesiàstic. I Catalunya —com qualsevol país de l’Europa feudal— va esdevenir un trencaclosques de jurisdiccions. Per exemple, Barcelona, Lleida o Tortosa eren ciutats de jurisdicció i tributació reial; però, en canvi, Tarragona, la Seu d’Urgell o Elna ho eren de l’eclesiàstica, i Balaguer, Cardona o Castelló d’Empúries ho eren de la nobiliària. En aquest context de lluites internes —guerres sordes o no tan sordes— per a eixamplar o, senzillament, defensar les respectives jurisdiccions/exaccions, l’estament reial va promoure un model que seria molt exitós.
A la Catalunya Nova (al sud i a l’oest del Llobregat), la casa comtal de Barcelona va promoure establiments que, gairebé mai, tenien com a referència una antiga "villa" romanovisigòtica. La seva ubicació obeïa a criteris estratègics (polítics i militars —redibuix de l’equilibri— i fiscals —extractius—). Van ser creats per a organitzar l’aparell poblacional i productiu dels territoris de jurisdicció comtal i se n’estimularia l'ocupació amb certs privilegis fiscals. Seria el cas de Vilafranca del Penedès o de Vilafranca de Conflent. En aquell context, "franca" significava "lliure". En canvi, altres serien discretament promoguts i fundats al mig d’un territori de jurisdicció nobiliària, amb un propòsit més que evident, i serien anomenats Vilanova (per exemple, Vilanova de Cubelles, actualment Vilanova i la Geltrú).