Començo a escriure aquest article l’últim dia de l’any, però no es publicarà fins al dia 3. Ja ens haurem vestit bé la nit del 31 i haurem fet un sopar d’aperitius, dels bons. Ens haurem llevat amb una mica de ressaca posada entre les temples, haurem pensat (o dit) “doncs un any més”, amb to sentenciós per omplir la buidor evident de la frase. Escric sobre una cosa que encara no ha passat, però que ja sé que passarà i fins i tot com anirà. L’adultesa deu ser això: saber com s’esdevindrà el futur (i que anar-lo coneixent sigui proporcional a rebaixar les expectatives dels caps d’any dels vint). Aquest text és una mica com l’article Schrödinger, però ara que el llegiu ja s’ha obert la caixa, ja som al 2025, ja no tenim ressaca d’un vi que jo encara no he begut.
L’adultesa deu ser això: saber com s’esdevindrà el futur (i que anar-lo coneixent sigui proporcional a rebaixar les expectatives dels caps d’any dels vint)
Fa unes quantes setmanes la professora de biologia em va explicar un procés del cervell que em va semblar absolutament poètic. Amb la Marta sempre aprenc coses que em semblen molt literàries i que després vull explicar als textos que escric. Com, per exemple, per què nens i nenes neixen amb mugrons si a ells no els han de fer la funció d’alletar. Aquesta última vegada em va parlar de la poda neuronal. És el procés pel qual s’eliminen les connexions entre neurones que no s’utilitzen o s’utilitzen poc. S’enforteixen les que fem servir i les altres moren. El cervell és eficient. Quan naixem i als primers anys de vida tenim més connexions neuronals que mai (i això que llavors l’encèfal és petitet), però les anirem perdent al llarg dels anys, mentre aprenem coses. Aquesta sobreproducció neuronal permet que durant les primeres etapes, en què l’aprenentatge és fonamental, s’estableixin les connexions sinàptiques adequades. La poda comença als tres anys, més o menys, i culmina a l’adolescència, quan perdem la meitat de les connexions a certes regions del cervell. Fora les que no serveixen, les que no aporten res. I espai per a les necessàries.
El que no ens cal
Em va semblar una idea bonica que fins llavors m’havia estat completament desconeguda. I ara que acabem l’any i fem allò de sospesar l’existència, he pensat en aquestes connexions del cervell perdudes de manera indolora i pragmàtica. Més enllà del caparronet, és molt més complicat desfer-te del que un dia tenies i que ara ja no necessites. Aquella amistat estranya, aquella por indissoluble. La cicatriu que encara cou més del compte. Les inseguretats, els dubtes. Que difícil, podar-los. Que difícil que morin amb l’objectiu noble de fer més fort allò que sí que ens fa falta. Allò que anotem a la llista mental odiosa de principi d’any (que avui dia 3 potser ja haurà mort com una connexió sinàptica inutilitzada) i que fem empesos per la roda del cicle, de l’obligació de nous propòsits, d’acabar desembre amb alguna reflexió més profunda que “doncs un any més”.
Més enllà del caparronet, és molt més complicat desfer-te del que un dia tenies i que ara ja no necessites
M’agrada saber que hi ha enllaços del meu cervell que han deixat d’existir. I que justament ho han fet a mesura que jo he anat aprenent coses, com per exemple que existeixen connexions neuronals perdudes al llarg del temps. I ara em podria anar embrancant en aquesta retòrica metaneuronal per no dir res més del que ja he dit. Que siguem feliços, aquest any que comença (que vosaltres ja l’heu encetat). I que ens sigui fàcil deixar enrere el que no ens cal.