Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.

Avui és el torn de la poeta i dissenyadora Anna Bou (Barcelona, 1973)

NOTES DES D’UN ÀTIC

 

Aquesta petita fi del món és relativament plàcida.

Cada casa convertida en una sala d'espera sense sala, 

només l’espera, espessa com la salsa que relliga.

Sols el temps passeja parsimoniós, desorientat

pels carrers buits i oberts com venes de suïcida,

sense ni un sol batec a dreta ni a esquerra.

 

Aquesta petita fi del món és relativament plàcida:

un veí boxeja contra un contrincant imaginari,

el del sisè fa quilòmetres de paret a paret. Cada balcó, 

una camisa de força a l’aire lliure. Cada finestra, 

el retrat d’un museu; observa la mà del pintor anònim 

per transmetre la soledat capficada i avorrida dels rostres.

 

És relativament plàcida, aquesta esquifida fi del món,

tot i que hi guanya el món, hi perdem nosaltres.

Algú mor mentre llegeixo un poema misteriós

que no entenc massa bé, com no comprenc del tot 

la teoria dels fotons, però tant se val quan ets tancat a casa

on té més dimensió un gest o un racó que un volcà, zones 

abissals, boscos primaris, i un eó és només un matís. 

 

Les guerres s’aturen esperant temps millors.

La normalitat és un fetus que ha de tornar a néixer.

Els estímuls esperen als peus de les estàtues

que passi algú a qui pessigar, enfilar-se, però res,

els carrers vagaregen talment gossos abandonats

perquè s'esdevé una petita i íntima fi del món, 

i el plat a taula fumeja com les restes d’una batalla

que recolliré abans de tornar a mirar per la finestra.