Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui comptem amb un poema de l'escriptor mallorquí Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945).
PAISATGE AMB PLUGES I ÒLIBES
S’ha fet fosc en la vastitud dels sementers i jo record la jactància
de les òlibes.
Planaven damunt viles i urbs desprotegides dels àcids i
de l’alcohol expeditiu de l’hivern, que s’ocultava rere la seva
màscara.
L’hivern exercia aquell domini a força d’agressivitat i
d’imprecacions i els jardins, els dòlmens s’estremien.
Ningú pecava d’indiferència ni pecava de lleugeresa o d’excessos
cosmètics.
Tots havien vist abecedaris, fèretres reflectits dins les aigües
abúliques. Nits i dies d’anar peregrinant davall pluges de pols i de
crisantems.
Al principi hi va haver dones compassives que gosaren contar-ho,
però la mar amb ganivets desfigurava els seus rostres.