Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn de Cèlia Sánchez-Mústich (Barcelona, 1954), Premi Vicent Andrés Estellés 2010.
PACIENT
John Ford podia esguardar el cel hores i hores
fins que arribessin els núvols precisos que requeria l’escena.
Pacient, amb la càmera aturada.
Abocats al balcó, esperem l’instant en què els núvols
dibuixin una porta d’emergència, l’hora
de cridar els actors perquè muntin els cavalls
i s’escapin de la no-ficció.