Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.

Avui és el torn de la filòloga, música i poeta Laia Noguera (Calella, 1983).

ALQUÍMIA

 

Construir-te a tu mateix

de vegades vol dir

destruir les antigues històries

que ens havien lligat.

 

Deixar anar la pàtria i la llar,

sucumbir a la certesa que no hi ha cap certesa,

veure la joia en l'amarg

i ascendir vers el pou

que tan sols té sentit en la ment,

on no existeixen ni llum ni memòria

i on la vida és la gràcia que implica la mort.

 

Arribar a ser-te tu de vegades vol dir, malgrat tu,

estimar tal com és allò que es manifesta,

la presència que no té nom ni coneix

cap espera o mesura.

Construir-te és dolor

mentre encara desitgis allò que no és.

 

Hi ha un misteri en l’alquímia

del cor del planeta

mentre encara cridem i busquem les raons

d’històries i llars

i una existència que ignora

que és gràcia i bellesa.

 

I es trenca la fermesa de la por.

 

Que jo no sé si l'eruga comprèn

per què està tancant-se en crisàlide

i no sé si comprèn el dolor

quan s’esberla la llar

que havia erigit amb la sang

de la seva creença.

Jo no sé si comprèn l’amargor

del canvi, que és amarg no per se,

sinó només si se’l pensa.

I quan s’obren les ales,

sucumbint en la gràcia del vol,

jo no sé si comprèn

o només és presència i procés.

 

Però arribar a construir-te,

o permetre’t de ser,

de vegades vol dir reconèixer

que no saps qui has estat

ni qui arribaries a ser,

i és tan sols abandonar-te

a un instant que no sap

de noms ni mesures.

 

Que jo no sé si comprenc,

però el dubte és la gràcia

que em dona la vida,

i és així que em puc dir

si de vegades l’amargor

no és només l'avantsala

de reconèixe’m per fi il·limitada,

minúscula i fèrtil,

i capaç de ser-ho tot.