Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui publiquem un poema del poeta i pintor Narcís Comadira (Girona, 1942), Creu de Sant Jordi i Doctor Honoris Causa per la UdG.
TAN FUGAÇOS
Torna endarrere, Temps,
i sacseja l’embull de la memòria,
fes que els fils dels records
se’ns ofereixin nítids, i les coses,
tal com eren.
Fes que les vagues serralades
de muntanyes blavisses
i les tofes boiroses dels arbres, les lianes
del sotabosc
tornin a ser muntanyes conegudes,
arbres amb nom, xuclamel i vidalba,
i no pas sensacions fràgils i esmunyedisses,
fes que aquelles mirades, la pell i la carn joves
puguin tornar a ser esclat, vívid i poderós,
i no pas solament fantasmes dolorosos
d’ocasions perdudes, un objecte de culpa,
foc de remordiments.
Naturalesa i vida. No hi ha res més.
I hi passem tan fugaços!
Torna endarrere, oh Temps!
Ja ho sé, ja ho sé, demano l’Impossible.