Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn de l'escriptor i traductor Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947)
TU I JO
Tu i jo ho hem fet en cuines, en jardins,
sota els marges, als prats, en alguna aula,
sobre una roca, en un bosquet de faula,
a la vora d’un llac, olorant pins.
En ridículs hotels de cinc estrelles
i en amables hostals de quatre rals;
en granges, en garrigues, a l’aufals,
al pati d’un castell, entre roselles.
En tots els nostres cotxes, als museus
(almenys, de pensament), en aquell parc
dels magnoliers, i, en un capvespre llarg,
a la platja, sentint llunyanes veus.
Sobretot, al nocturn tren de París,
quan ens havia dit mai més l’oracle:
vam desmentir-lo junts fent el miracle
sobre un jaç tan estret com insubmís.
Ara hem de procurar no prendre mal,
que ja som grans: usem el nostre llit,
tan net i confortable, dia i nit.
Però encara ho farem a l’hospital.