Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn del poeta i traductor Txema Martínez (Lleida, 1972), flamant guanyador del Premi Jocs Florals 2020.
PARE, A LES TEVES MANS ENCOMANO EL MEU ESPERIT
Pare, a les teves mans em lliuro, mans
manques que són en seva absència abisme,
records que estalonant-se els uns als altres
entrepussen i cauen i no s’alcen,
illegibles anells dins de troncs morts,
mans que ja no serveixen per tocar.
Ni les meves, tan sols, les meves mans
de mirra i sorra i nafra,
les meves mans malaltes,
les meves mans de sang
de tant com he caigut,
pare, cec de boscúria i d’aigua cec,
camí a Milmanda,
la llar de llum on mai no hauré arribat.
Les meves cicatrius
no tenen temps de ser-ho.
I l’esperit s’esvola avall, cap baix
es dreça, mentre es veu a si esvanint-se
i desapareixent.
Torno a la meva casa, buida i negra.