Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn de la poeta i traductora Xènia Dyakonova (Leningrad, actual Sant Petersburg, 1985), Premi PEN de Traducció Literària 2018.
EL DIA ABANS QUE TANQUESSIN ELS MUSEUS
Hi ha gent que diu que no hi havia ermini
a la versió inicial.
“Si es taca el seu pelatge blanc, mor de seguida:
és símbol de virginitat.”
“Au, va! Si aquí ja estava embarassada
de Ludovico Sforza de Milà,
i el bitxo ’quest li està tapant la panxa.”
“Al duc li deien l’Ermellino,
és clar com l’aigua: és ell.”
“I jo vaig veure un reportatge
que deia que les dames elegants
dormien amb animalons així
perquè els matessin, amb perdó, les puces,
furgant-los cada nit el cap.”
Hi ha gent que diu això i molt més,
hi ha algú que donaria un any de vida
per treure-li la còfia i besar-li
la punta dels cabells,
i a mi —no hi puc fer res!— m’ha fet somiar
que els rajos X haguessin descobert
una finestra que hi havia
damunt la seva espatlla dreta,
perquè és d'allà d’on ve la llum
calmada del seu rostre,
i ens hi quedem, com al voltant del foc,
amnèsics de la neu que dorm a fora.