Poètiques de l'emoció és la nova exposició amb la que el CaixaForum pretén apropar l'art contemporani al gran públic. I ho fa mitjançant una combinació entre l'art figuratiu i l'art contemporani, de tal forma que l'un serveixi de via d'entrada a l'altre. L'eix central d'aquesta exposició, comissariada per Érika Goyarrola, són les emocions, perquè aquestes "són universals" i poden fer de pont entre els diferents tipus d'art. En total hi ha 44 peces, algunes de la col·lecció de la pròpia la Caixa, i altres obtingudes de diferents prestataris, com el MNAC, que ha ofert 6 peces excepcionals, algunes de les quals procedeixen del fons de la col·lecció permanent. L'exposició es podrà veure fins el 2 de maig.

Anònim. Castella, Ploraners, c. 1295. MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2019.

Connexions

L'exposició compta amb peces d'una qualitat excepcional, de diferents períodes històrics. Des d'una taula gòtica del segle XIII fins a un vídeo del 2013 d'Esther Ferrer, passant per un dibuix de Julio González, imatges d'una dura performance de Gira Pane, un Homúnculo de Manolo Millares o unes fotografies d'El Lebrijano de Colita. CaixaForum ha apostat fort i no s'ha limitat a rescatar peces del seu fons, sinó que ha portat a la sala 2 algunes peces magnífiques d'altres institucions o de col·leccions particulars. I, per posar-les en diàleg, ha buscat certes connexions temàtiques i ha dividit l'exposició en tres àmbits.

Gina Pane, Action Psyché, 1974. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA © Gina Pane, VEGAP, Barcelona, 2019.

L'omnipresent dolor

El primer àmbit està centrat en l'emoció del subjecte, centrant-se en les emocions negatives més extremes: el dolor i la tristesa. I parteix de l'art religiós medieval per remuntar-se a l'art contemporani. Per una banda hi trobarem un retaule gòtic castellà anònim d'uns ploraners funeraris, al costat d'un impressionant davallament de la creu de l'escola hispanoflamenca, del segle XVI. Per l'altra, les imatges de l'Action Psyché, una performance que va fer Gina Pane a París als anys setanta en què es va infligir ferides al seu cos amb una fulla d'afaitar, en una recreació d'estigmes religiosos. O The Silent Sea, de Bill Viola, un vídeo on es grava a càmera lenta, en silenci, un conjunt de personatges amb expressions dramàtiques, amb una estreta relació amb les representacions més clàssiques de la Passió.

Shirin Neshat, Turbulent, 1998. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Shirin Neshat.

La petitesa de l'ésser humà

En el segon espai les emocions humanes no es mostren a través de personatges, sinó de forma metafòrica, mitjançant la seva relació amb el paisatge i amb l'arquitectura, de tal forma que l'estat anímic de l'artista es reflecteix en els objectes representats. Inclou els autoretrats de Francesca Woodman, en què va mostrant el seu cos en edificis abandonats o en ruïnes, al costat d'obres molt més clàssiques, com la Posta de sol, de Joaquim Mir. Al costat d'aquestes obres uns immensos relleus de bronze de Günther Förg, de 500 kg de pes, que se situen entre l'escultura i la pintura...

Perejaume, Paisatge 17, 1985. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani © Perejaume, VEGAP, Barcelona, 2019.

La festa i la política

El tercer àmbit analitza com l'art s'apropia i alhora dona el màxim relleu a l'emoció que ofereixen els moviments socials i la política, però també la festa i les celebracions populars. En aquest àmbit s'inclou des de la impressionant Mai 1968 de Joan Miró, fins a la peça Turbulent de Shirin Neshat, una instal·lació per denunciar la prohibició de cantar a les dones iranianes, constituïda per dues projeccions, una d'un cantant amb un escenari ple, i una d'una cantant iraniana al mateix lloc sense públic. Aquest espai també inclou un dibuix de Juli González, El crit de Montserrat, una col·lecció de fotografies de Colita sobre les manifestacions de la transició... I en relació als moments més lúdics, inclou des d'un quadre de Darío de Regoyos, Festa Basca, fins a un vídeo d'Iván Argote en què suma tot de desconeguts a la seva particular celebració del seu aniversari en un espai ben especial: un ascensor del Metro parisenc.

Colita, Manifestació gai, Barcelona, 1977 © Colita.

Missió difícil però no impossible?

Isabel Salgado, directora d'exposicions de la Fundació la Caixa, en la presentació de Poètiques de l'emoció, ha destacat que l'art contemporani desperta molt menys interés del públic, al CaixaForum, que altres iniciatives (com les grans exposicions de Toulouse-Lautrec o Velázquez). Ha reconegut que hi ha "una barrera" per accedir a l'art contemporani que el CaixaForum intenta trencar amb visites guiades, activitats escolars, tallers... La Fundació la Caixa té molt d'interés en l'art contemporani: disposa d'una gran col·lecció artística i el CaixaForum de Barcelona manté una sala dedicada a aquest tipus de mostres artístiques, donant prioritat als joves professionals de l'art. Però sembla que no n'hi ha prou. La comissària Érika Goyarrola és conscient de la dificultat per fer arribar l'art contemporani al públic: "a vegades és tan críptic que només arriba a un petit grup d'especialistes". Goyarrola, malgrat tot, també ha expressat una certa crítica cap a l'art contemporani, perquè "sovint s'ha oblidat de la capacitat que té de generar emocions". Amb Poètica de les emocions es proposa una missió: el fer arribar aquest art al gran públic. Sens dubte, fàcil no ho serà.