Només un marcià podria viure en ple 2021 sense conèixer Pokémon. Aquest febrer, la mítica saga de videojocs ha celebrat el seu 25è aniversari; una efemèride que milers de persones d'arreu del món –especialment els nascuts a la dècada dels 90– viuen amb nostàlgia. Som molts els que vam dedicar una bona part de la nostra infància a capturar les 151 criatures dissenyades per Ken Sugimori, una fita que exigia paciència, constància i també treball en equip, i és que alguns dels pokémons de la primera generació eren exclusius de les versions Rojo i Azul respectivament. 25 anys després, la franquícia compta amb 893 pokémons distribuïts en vuit generacions, cada una amb els seus videojocs pertinents. És un bon moment, doncs, per repassar algunes de les llegendes urbanes lligades a la saga. Unes llegendes que, abans del boom d'Internet, molts ens vam creure irremeiablement. Alerta, però: algunes eren certes.
Arcanine i la seva preevolució, Growlithe, eren pokémons exclusius de la versió Rojo, estrenada a Europa el 1999
Els Cubone són cries de Kangaskhan
No hi ha cap informació oficial que ho confirmi, però el cert és que els Cubone semblen cries de Kangaskhan. Les similituds físiques entre ambdós pokémons, sumat al fet que el primer té l'etiqueta d''orfe', i el segon de 'mare', han alimentat la teoria que els Cubone són criatures que, per algun motiu ocult, es van separar del ventre protector dels Kangaskhan. Oficialment, els Cubone evolucionen a Marowak i són de tipus terra, mentre que els Kangaskhan són de tipus normal i no tenen evolució o preevolució.
Les similituds morfològiques són evidents / Taringa
Un error en les cadenes evolutives dels Butterfree i els Venomoth
Quan es comparen les cadenes evolutives dels Butterfree (Caterpie-Metapod-Butterfree) i dels Venomoth (Venonat-Venomoth), és inevitable fixar-se en el fet que els dissenys de les dues papallones podrien estar invertits. La teoria no té cap fonament sòlid, però el cert és que els dissenys fa anys que generen debat.
Les línies evolutives i l'hipotètic error en l'evolució final / Deviant Art
El disseny de Jynx: és Pokémon racista?
El pokémon número 124 és Jynx, un ésser introduït en la primera generació de tipus gel i psíquic. El 1999, la crítica cultural Carole Boston va apuntar que el seu físic –de pell negra i amb trets facials molt marcats, a més d'un cos passat de pes– estereotipava negativament els afroamericans, generant una polèmica que duraria diversos anys, fins que finalment Game Freak va revisar el disseny original.
El disseny original i el revisat / Reddit
Els Gastly són Cloyster morts
Una altra teoria conspiranoica que, de nou, no té gaire fonament. Durant diversos anys, va córrer el rumor que els Gastly, pokémons de tipus fantasma per antonomàsia, eren Cloyster morts. Per què? Doncs, simplement, perquè ambdues criatures s'assemblen. Bé, i perquè els Gastly són fantasmes, esclar.
Una teoria sense fonament / Sr. Pokémon
Els animals reals existeixen dins l'univers Pokémon
Pokémons i humans conviuen amb harmonia dins de l'univers de Game Freak, però què passa amb els animals reals? Existeixen o no? El cert és que els animals tenen un paper secundari dins l'imaginari Pokémon, però sí que fan acte de presència als videojocs. A Pikachu, per exemple, se'l titlla de "ratolí elèctric", mentre que les entrades de la pokédex de criatures com Bellsprout, que caça insectes, o Gastrodon, que s'alimenta de plàncton, parlen d'animals reals. Si ens fixem en l'anime, les referències són constants: mangostes, vaques, peixos, cucs...
Una mangosta lluitant contra un Ekans, a l'anime / Bulbapedia
El Mew sota el camió de l'S.S. Anne
La llegenda per excel·lència de l'univers pokémon. A l'inici de mil·lenni, conèixer aquest truc –perquè al cap i a la fi era això, un truc–, et convertia en l'enveja dels companys de classe, sobretot tenint en compte que era una època en la qual internet encara tenia molt poc pes a les nostres vides. Anem al gra: en les versions originals de Pokémon Rojo, Azul i Amarillo es podia atrapar Mew, el llegendari pokémon de tipus psíquic, sense haver de recórrer als esdeveniments especials organitzats per Nintendo. Per fer-ho, calia activar un glitch –una característica no contemplada pels programadors– mitjançant una sèrie de passos que acabaven al Puente Pepita.
Sota el camió no hi havia cap Mew / Pinterest
El cas, però, és que durant molts anys es va creure que la clau de tot plegat consistia en moure mitjançant la MO Fuerza un camió situat al costat del creuer S.S. Anne. Segons deien, sota el vehicle s'hi amagava un Mew al nivell 7. Molts ho van intentar i cap ho va aconseguir: no, el pokémon llegendari per excel·lència de la Gen I no era allà. De fet, era impossible moure el camió. Pur atrezzo.
Ditto és un Mew defectuós
Una teoria bastant convincent. La hipòtesi diu que Ditto és un experiment fallit dels científics que intentaven clonar Mew. Les coincidències són bastant reveladores: ambdues criatures són de la primera generació, pesen 4 quilos, comparteixen el color rosa i, en la seva versió shinny, són blaus. A més, són els únics pokémon que aprenen el moviment Transformación.
El disseny d'ambdós pokémons / WhatCulture
Hypno, el pokémon pedòfil
Un dels creepypastas més estrambòtics de l'univers Pokémon. Hypno és una criatura de de tipus psíquic que hipnotitza els seus contrincants amb un pèndol i se'n menja els somnis. A les entrades de la pokédex de les versions Rojo Fuego i X s'apunta que una vegada va segrestar un nen, i als remakes de la primera generació s'enduu una nena anomenada Pedrita al Bosc Baya. A més, Game Freak va comercialitzar una samarreta oficial amb el següent estampat. La gent té molt temps lliure, segurament.
El disseny de la samarreta, bastant inquietant / Pokecommunity
La música pertorbadora de Pueblo Lavanda
No busquin més: és la llegenda urbana més coneguda de la saga. Pueblo Lavanda és l'indret on trobem la Torre Pokémon, un cementiri d'estil japonès ple de tombes dels pokémons morts. El factor clau, però, és la música de fons que sentim en tot moment, una melodia creada per Junichi Masuda que combina acords desafinats per crear una atmosfera pertorbadora. Anys després, segueix sent impossible treure-se-la del cap. Segons una teoria compartida en diversos fòrums d'internet, aquesta música inquietant va provocar que centenars de nens nipons se suïcidessin, mentre que altres patien hemorràgies nasals, mals de cap o irascibilitat. Però és tot mentida.
El pokémon que va provocar atacs d'epilèpsia arreu del Japó
Un fet real. El 16 de desembre de 1997, es va emetre al Japó l'episodi de Pokémon Dennō Senshi Porygon (en català, Soldat computeritzat Porygon). El que va passar després és història de la televisió: en el minut 20, l'enemic dispara coets contra els enemics, ofensiva que el Pikachu de l'Ash neutralitza amb els rajos elèctrics. Resultat: una explosió conformada per llampades blaves i vermelles que es van emetre en un radi de 12 hertzs durant quatre segons, fet que va provocar que diversos nens del país nipó patissin atacs d'epilèpsia fotosensitiva. Altres, van viure episodis de convulsions, pèrdua de consciència o fins i tot ceguera momentània.
TV Tokyo va suspendre la sèrie durant quatre mesos i, a més, va aconseguir que el Porygon i tota la seva línia evolutiva fos eliminada de l'anime. A banda, les accions de Nintendo van caure en picat i Hiroshi Yamauchi, responsable de la companyia però no de la sèrie, es va veure obligat a aclarir que els seus videojocs eren en blanc-i-negre.