En aquesta feina nostra, hi ha vegades que una queda totalment embadalida i amb la sensació de no haver estat a l'alçada de l'interlocutor. Aquell moment en què només penses en tancar la boca i obrir les orelles. Escoltar Clara Aguilar i Pol Guasch és una experiència ritualística. Tenen una sensibilitat deliciosa i una percepció del cosmos que no obeeix a cap patró, són genuïns, molt especials. Els fas una pregunta i et desarmen, però ho fan amb una subtilesa exquisida, gairebé acariciant-te els dubtes. Potser és el més a prop que he estat mai del verb fluir. La Clara i el Pol s'han conegut aquest any gràcies a la idea d'un poeta i es podria dir que ja són amics; que més enllà d'intimar en allò fraternal, han intimat en les seves respectives inspiracions, probablement el lloc més secret, privat i preat que tenen els genis.
També tenen en comú, el Pol i la Clara, que fugen de l'estereotip de noves veus atribuïdes pel groguisme dels titulars —ell encimbellat fa uns anys pel seu do literari i el seu Napalm al cor, ella com a nou talent de la música electrònica, recentment aterrada al Sónar— i a sobre ho fan sense pretensió. Perquè ells volen crear i d'això parlen, sense mullar-se massa ni desviar-se d'un discurs creatiu, disruptiu i transformador que viuen amb veritable passió i, el més curiós, amb autèntica naturalitat. Del seu vincle i els seus universos particulars neix una creació en petit format d'uns 30 minuts que presentaran aquest dissabte 1 de juliol per primera vegada a Sant Andreu de Llavaneres, en el marc del Festival Poesia i+. Encara hi ha entrades.
No se sap gaire cosa sobre la vostra proposta.
Clara Aguilar (CA): No és que hi hagi secretisme, sinó que la creació està viva. Encara no l’hem presentat mai i aquests pocs dies que ens queden encara ens estem trobant per acabar de perfilar-la.
Que el públic no tingui aquesta informació prèvia i no pugui crear-se expectatives, us tranquil·litza a l’hora de crear?
CA: Les expectatives no les podem controlar. Quan fas una peça de nova creació es pot fer soroll, documents de comunicació i sobreexplicar les coses, però al final qui vingui a l'espectacle ja ho gaudirà. És un punt de trobada entre el Pol i la Clara, des de les seves disciplines.
I com neix aquesta creació comuna?
CA: Neix purament del desig de l'Eduard Escoffet —director artístic del Poesia i +— d'ajuntar dos creadors amb coses en comú i veure què passava amb aquesta explosió. No ens coneixíem personalment i, a partir d’una sèrie de trobades, vam començar a buscar què ens venia de gust treballar des d'una perspectiva creativa. Vam començar a jugar i a treballar amb la imaginació per no fer només un recital amb una persona que acompanya, sinó una trobada conjunta: jo des del meu llenguatge sonor com a persona que ve del món escènic i ell com a persona que ve de la paraula. La premissa va ser que féssim el que volguéssim, sense cap binomi ni cap marc de joc.
Pol Guasch (PG): Vam veure que el que ens interessava explorar creativament —i que potser en les nostres peces ja havíem temptejat sense explorar molt a fons— era tot el que té a veure amb la memòria, el comiat, l'arribada i les fugides dels llocs, i com això travessa l'experiència de les persones; és a dir, com arribem als llocs, com marxem d'ells, i com ens acomiadem de les coses que ens passen i dels llocs que habitem. Sota aquesta premissa vam començar a escriure conjuntament la peça des de disciplines diferents, jo des del llenguatge i la paraula, la Clara des de la música: ha estat un procés de creació conjunta. No és que jo il·lustri la música o que ella il·lustri el text, sinó que ens hem trobat per poder crear una forma nova. Jo estic bastant convençut que els llocs on arribem amb aquesta peça són llocs on no podríem arribar només amb la paraula o només amb la música.
Pol Guasch: "Si la creació és explorar un terreny desconegut, potser conèixer algú i començar una amistat també ho és"
Què us ha captivat l’un de l’altre?
PG: Una de les coses que m’agraden molt de la Clara té a veure amb aquesta creença en la intuïció: no tenir por d'equivocar-se, anar a llocs bojos per després aterrar-los, però amb confiança en la intuïció. Té una mirada molt genuïna. Hi ha alguna cosa d'espontaneïtat, de confiança i d'intuïció que fa que em sembli meravellosa a nivell creatiu.
CA: Per mi, ha sigut una sorpresa veure que el Pol no només és una persona que treballa amb la paraula, sinó que hi ha una voluntat de jugar des d'aquesta intuïció i des d'una seguretat impecable. I que no passa res per tenir inseguretat, benvinguda sigui, però ell treballa amb la seguretat de trobar imatges a través del que comença escriure, i això em sembla molt generós. A vegades, un té un llenguatge molt acotat, però de la trobada amb l'altre i de l'entesa, de cop i volta sorgeixen maneres de treballar que potser no coneixies abans.
I tu, t’has sorprès a tu mateixa en aquest camí?
CA: Sorpresa no és la paraula, perquè jo vinc molt del món teatral i estic tot el dia fent l’exercici de buscar altres codis escènics. Estic acostumada a treballar amb persones que tenen backgrounds diferents, però sí que m’he sorprès molt amb l'entesa.
Quin ha estat el vostre motor creatiu?
PG: La confiança mútua i el passar-nos-ho bé fent-ho, i com ràpidament ens vam saber entendre des d’un punt de vista creatiu, humà i amistós. Gran part dels nostres assajos ens els passem parlant de la vida i de nosaltres, amb aquest desig. Si la creació és explorar un terreny desconegut, potser conèixer algú i començar una amistat també ho és. El nostre motor creatiu ha estat l'exploració no només de l'acte creatiu, sinó l'exploració del vincle compartit. Tinc la sensació que estem criant alguna cosa plegats, més enllà de crear una peça.
No sé si li heu donat voltes a la possibilitat que l'espectador no entengui la vostra proposta.
PG: No hi hem pensat gaire. També és una qüestió personal de com m'he vinculat a l'escriptura fins ara. Jo no penso en l'espectador o en el lector. Jo creo i, quan escric, faig el que tinc ganes de fer, el que em ve de gust fer i el que crec que he de fer. I la Clara, pel que he vist, fa exactament el mateix amb la música. Amb aquesta peça hem actuat sota la mateixa premissa. I jo crec que quan fas les coses des de la honestedat i la convicció artística, arribes a llocs que potser no tenen a veure amb la comprensió, amb la transparència o l'evidència, però arribes a llocs genuïns que interessen a la gent. Estem cansats d'evidències, veritats absolutes i relats totèmics, jo crec que la gent també té ganes d'entrar a llocs nous i sentir coses.
CA: Hem trencat una mica amb la convenció. És una cosa que a mi m'agrada: quan faig música al Sónar, m'agrada anar vestida de manera operística i no amb el clixé de la tia vestida de negre amb visuals. En el cas del festival Poesia i +, que hi ha la convenció del recital, li hem donat la volta per no veure només una tia amb uns teclats i una persona en un faristol. També hem distribuït el públic diferent, no està situat de manera frontal, sinó que es veuen els uns als altres: que es confrontin ja és una aposta discursiva del que volem que passi. Tan de bo que el moment que compartim encara sigui més espectacular.
Clara Aguilar: "Ni soc emergent ni treballo des dels marges"
Us fa por la immediatesa de les coses? Estar un dia a la cresta de l’onada i, de cop, ja no?
PG: No especialment. Amb la Clara ho hem parlat: quan el que t'interessa és la creació i poder-hi dedicar el temps i la vida, crec que la resta és conseqüència. I, evidentment, moltes vegades motiu de celebració. Però crec que el que ens interessa és crear, imaginar i pensar.
CA: Ho comparteixo. Però evidentment el món és hostil i els discursos que articulen com han de ser les coses i com han de funcionar et situen en un lloc d'èxit o de fracàs, en un binomi súper polaritzat. No tinc por a fer el que faig, perquè va amb mi des de molt petita, però també mentiria si no reconegués que alguna vegada he tingut el pensament de dir: i si de cop i volta res del que faig arriba a ningú? O si em deixen de trucar? Aquest monstre hi és, però no m'agrada donar-li força.
No sé si hi ajuda gaire el titular de "noves veus emergents" que els mitjans repliquem potser d’una manera molt inconscient.
CA: És que jo ni soc emergent ni treballo des dels marges. Aquestes paraules són fantàstiques per parlar de moltes coses que estan soterrades, però jo no crec que siguem emergents. No entenc aquesta paraula. També passa que està molt premiat que siguis jove i et vagin bé les coses. Però és molt difícil, hi ha molta precarització al darrere, i que jo hagi pogut arribar on he arribat segurament té molt a veure amb els meus privilegis i amb l’accés que he tingut a un munt de coses: la meva formació musical, tenir un pare i una mare econòmicament i emocionalment. Hi ha tot un tema aquí.
Et molesta que t'etiquetin?
CA: No és que em molesti, és que penso que no soc aquest tipus de persona. I no deixen de ser grans enunciats. Soc una persona molt apassionada, i m'encanta que passin coses, però moltes no les podem controlar. I en algun moment arriba la síndrome de l'impostora, però, amb els anys, una també va agafant seguretat i experiència. No dic que no sigui important que els mitjans parlin i et situïn en calaixos grossos: en el món en què vivim, això és una fórmula d’èxit, però a vegades aquestes dinàmiques incomoden. És com quan diuen “el nou escriptor queer”. Qui ho ha dit i qui et coneix?
PG: I també des d'on ho ha dit, no? Jo penso que arribar als llocs pot ser relativament fàcil, però quedar-s'hi no tant. I quedar-se en un espai desitjat, on pots dedicar el teu temps, la teva energia i la teva vida a la creació, és cert que és un privilegi, una sort, una cosa inusual. Crec que es tracta, o això és el que intento fer jo, de concentrar-te en què és el que realment t'importa, saber separar molt bé el gra de la palla i no prendre't molt seriosament ni cap elogi ni cap crítica. Concentrar-te molt en quin és el teu objectiu i quin és el teu interès quan crees. I, evidentment, això implica esforços, control mental, racionalitat i calma. Però és que quan el que t'interessa, t'interessa genuïnament i honestament, tampoc és tan difícil de fer.
Quina incidència us agradaria tenir amb el que feu?
PG: A mi m'agradaria que la gent que ens ve a veure sentís coses. Potser queda molt general, molt abstracte o molt obvi, però no crec que sigui ni general, ni abstracte, ni obvi que el que vas a veure arribi a un lloc de dins teu que tu encara no coneixies. M'agradaria que passés això. La creació es pensa moltes vegades com una cosa individual, solipsista i gairebé egoista, i jo crec que no, que nosaltres estem constantment intentant crear i cercar diàlegs. I per a mi, la tasca creativa que estem fent no només és un diàleg entre la Clara i jo, sinó un diàleg amb algú desconegut que no sabem qui és. Aconseguir que una peça generi un diàleg i una trobada entre tu i l'espectador desconegut és una cosa difícil de fer. Demana esforç, treball i molta creativitat. M'agrada quan llegeixo un llibre o vaig al teatre i sento que aquella persona està parlant amb mi sense haver-me conegut abans.
Hi haurà més possibilitats de veure-us junts?
PG: Ens agradaria.
CA: El Pol té ganes de portar-ho a algun lloc més endavant. Jo crec que, quan acabem el curs i tinguem una mica de temps per pair-ho i tornar a activar-nos, buscarem la manera de repetir-ho. Tinc la intuïció que ho tornarem a fer.