Els ulls de Pol Guasch són com persianes obrint-se a un nou dia, té aquell flaix càlid del sol d’estiu que espurneja i fa més agradable i càlida una tarda de febrer. En les seves paraules hi ha alguna cosa de refugi, profètiques, comprensives i atentes. Potser ell no ho sap, però tothom parla d’Ofert a les mans, el paradís crema (2024, Anagrama), fins i tot unes quantes amigues estan a la llista d’espera de la meva prestatgeria. El també poeta i autor de Napalm al cor ha volgut precisament fer una novel·la sobre l’amistat, sobre els vincles i sobre com es desenvolupen en un món en flames, un món esgotat pels fenòmens extrems que ens portaran al col·lapse. La Rita i el Líton, els protagonistes, tenen una història travessada per tantes arestes que l’autor ha volgut fer un podcast sobre diferents temes relacionats amb aquesta relació afectiva. Avui ens centrem més aviat en les primeres amistats sense voler-ho, o potser en la seva escriptura, tan poètica i dolça a la lectura, ens ha fet recordar aquell temps passat, que no sempre va ser millor.
Creus que a vegades romantitzem determinades amistats, sobretot les que parteixen de la infància?
Jo crec que tant la trobada com la separació de l'amistat són dos moments súper poderosos, potents, forts i especials perquè tracten l'afirmació o la negació global de l'altra persona. Quan decidim ser amics d'algú o compartir una companyia el que estem dient, en el fons, és que volem la seva presència en la nostra vida. Volem convertir-nos en una altra persona a través d'un altre. Quan ens allunyem d'una amistat el que estem dient és "necessito separar-me de tu, no vull que formis part del meu món". Per això és molt fàcil romantitzar les amistats, perquè moltes vegades les relacions d'amistat ens acompanyen en la solitud de la nostra existència. L'amistat converteix la solitud en una cosa més suportable i sents que tens una xarxa que et sosté. Mentre som amics d'algú, ens podem oblidar que aquella persona ens està sostenint.
El llibre m’ha recordat que les primeres amistats, quan som petits, són més pures, hi ha un intercanvi desinteressat. A vegades, quan som adults, depositem moltes expectatives en les amistats, som exigents i projectem massa. Creus que canvia molt la manera de relacionar-nos?
Sí, ben vist. És important dir que l'amistat no és només, o no sempre, un vincle desinteressat i lliure, com ens ha fet creure l'imaginari col·lectiu, i que la idea de l'amistat com un vincle desinteressat i lliure és un tipus d'amistat molt concreta que es gesta en un moment molt concret i que creen unes persones molt concretes. L'amistat està travessada sempre per la idea de necessitat. I podríem dir que l’amistat fins i tot està travessada per la idea d'egoisme. És a dir, a vegades estimem l'altra persona o estimem el que l'altra persona em permet ser, o les portes que l'altra persona ens obre del món. I aquesta idea és transgeneracional. Hi ha moments, com a l'edat adulta, en què som més conscients d'això i en una manera més transparent. Però a les amistats infantils és diferent, penso la relació infantil de la Rita i la Lena, a la novel·la, i representa la possibilitat d'accedir a un món completament nou i descobrir-lo una a través de l’altra, no creus?
A vegades aquest intercanvi o aquestes expectatives no són satisfactòries.
De fet, crec que també per a això hi ha tantes ruptures d'amistat en els anys d'infantesa i d'adolescència, perquè moltes vegades sabem qui no volem ser per les persones que ens envolten. I per arribar a certs llocs o per aconseguir certes coses, o en aquest moment d'exploració de la identitat en què ens estem configurant com a persones, trenquem molt ràpidament amb amistats perquè tenim la sensació que ens limiten les possibilitats de ser qui volem ser o d'anar als llocs que volem anar. A l’adolescència hi ha ruptures d’amistats doloroses perquè són els anys en què estem configurant la nostra identitat, i en el fons som conscients que les persones que ens acompanyen configuren la persona que som i que serem. I per tant, sobre si hi ha aquesta idea d'utilitat o d'interès en les amistats infantils, jo diria que també. Potser des d'un lloc menys conscient i per tant, des d’un lloc més cruel. Els nens són molt conscients que els permet estar en un lloc, tenir una o altra relació. Una consciència molt infantil, molt naïf, molt primigènia, però la tenen. Pensa per exemple en les festes d'aniversari de quan som petits, qui queda dins i qui queda fora. Pensa en els espais de l'escola, qui ocupa els espais i qui no els ocupa. Qui es troba als racons del pati i qui es fa amics per necessitat en aquests racons on sempre tots són els raros: el marica, la persona amb ulleres, la persona grassa. Aquestes persones es troben per casualitat en un racó del pati i es fan amics, i són plenament conscients que s'estan salvant els uns als altres. Però després poden arribar a convertir la casualitat en una elecció o en una decisió.
Moltes vegades sabem qui no volem ser per les persones que ens envolten
Tornant al capítol de la Lena, també quan som petits i petites ens solem fascinar per les persones, hi ha una mena d’il·luminació en les amistats.
Quan vaig escriure aquest capítol tenia moltes ganes de parlar d'aquesta primera amistat que és, diguéssim, l'entrada al món, i a la vegada és també la sortida de la família. Aquest moment en què descobrim que el món o els codis amb els quals ens podem relacionar amb el nostre entorn no són només els de la nostra família. Són els nostres nuclis més petits. Jo crec que d'aquí ve la fascinació. Com jo recordo el meu amic d'infantesa de quan tenia 6, 8, 10 anys, i com tot el que aquesta persona m'ensenyava era fascinant perquè era una realitat nova que per primera vegada entrava a la meva vida. Les primeres amistats són tan intenses perquè són una mena d'assaig de què vol dir estimar en tots els sentits. Amb aquestes primeres amistats descobrim què és la traïció, la gelosia, l'enveja, el patiment, l'abandonament. Totes aquestes emocions que ens travessaran la resta de la nostra vida, que formen part de la vida, de l'existir, i no hem descobert encara amb la nostra família. Per això és tan intens. També crec que és un vincle molt interessant perquè encara no està molt travessat per la categoria. Sí que els teus pares o el teu entorn diuen “és el teu amic”, però tu explores amb aquella persona un vincle sense categoria. Perquè això no és entre l'enamorament, l'amistat, la germandat, la família, és una cosa estranya. I com que encara ets petit i no tens la mirada del teu amic, pots explorar aquest vincle sense un adjectiu. I crec que tenim nostàlgia d'aquest tipus d'amistat.
Volies transmetre amb aquest relat una mena de nostàlgia de les primeres amistats?
Jo crec que sí que sentim nostàlgia perquè costa construir vincles tan intensos com els de la infantesa i de l'adolescència, en què tot és un descobriment i tot és fascinació i il·luminació. I crec que cada vegada estem més condemnats, acostumats o resignats, fins i tot, a crear vincles més superficials. També perquè, socialment, el fet de créixer i de distanciar-nos d'aquests vincles primigenis té a veure amb una norma social que ens diu que la gent que ens cuida i la gent que ens sosté és la família. I primer és el nucli familiar on tu has nascut i després és el nucli familiar que tu crees. Aleshores, si el relat social és aquest, si la norma és aquesta, com puc crear jo vincles intensos, profunds, amb amics? Com puc desplegar tota aquesta complexitat emocional en què la meva relació amb un amic pugui gairebé ser, com tu deies abans, una amistat romàntica? Per què no podem tenir vincles així avui? Perquè en el fons hi ha uns codis molt marcats sobre què poden fer els amics.
Recordava abans la taula rodona del CCCB, on el Miquel Missé va dir que estem construint uns vincles molt “consumistes” —parlava dels amics d’Instagram— i que a vegades ens impossibiliten crear relacions més profundes. Estem creant vincles basats en la superficialitat i deixant de banda l’amistat com una font de cura?
Estàvem amb el Miquel Missé fent una xerrada sobre l'amistat i la novel·la amb 200 adolescents a un cicle del CCCB, i en un moment els vam preguntar: quants de vosaltres heu tingut una ruptura d'amistat? I tots van aixecar la mà. Després, vam preguntar: quants de vosaltres heu tingut una ruptura amorosa? I tots van aixecar la mà. I aleshores vam preguntar, quants de vosaltres us heu sentit acompanyats en la ruptura d'amistat? I van aixecar la mà tres persones. I quants de vosaltres us heu sentit acompanyats en la ruptura amorosa? I gairebé tothom va aixecar la mà. Jo crec que té a veure amb què esperem de l'amistat i crec que darrerament estem parlant molt d'ella. Las Huecas estan fent una obra sobre l'amistat, s'estan fent no sé quants podcasts sobre el tema… perquè crec que col·lectivament ens estem començant a preguntar què esperem d'aquest vincle i què volem que pugui arribar a passar amb ell. Quan vaig començar Ofert a les mans tenia ganes d'explorar fins a quin punt de l'amistat podem esperar moltes més coses de les que esperem avui dia, i que l'amistat ens pot donar moltes més coses de les que estem acostumats. I de fet l'altre dia pensava si el Líton no fos marica, quantes persones —lectors, entrevistes, clubs de lectura— m'haurien preguntat si els protagonistes estan enamorats. Tothom hauria dit que estan enamorats. Però en canvi, perquè jo poso la frontera del desig sexual, ens hem pogut concentrar en parlar de l'amistat.
L’amistat també té un desig, hi ha amor a l’amistat… és un línia molt fina.
L’'amistat no és un vincle pur i no és un vincle clar, i no és un vincle transparent i monolític, és un vincle que es transforma. Jo he estat enamorat dels meus amics. Per mi és una història d'amor. Com a Napalm al cor, la història entre la mare i el fill també era una història d'amor, perquè les mares i els fills també s’enamoren.
He estat enamorat dels meus amics
I per què has escollit un escenari tan dur per explicar una història tan bonica?
Per a mi escriure és una manera d'explorar la idea del límit. Escriure aquesta novel·la em permetia assajar o preguntar-me per un seguit de relacions que es troben al límit de moltes qüestions i una d'elles és la del límit amb l'entorn. És cert que la literatura em permet com, no diria exagerar, sinó ressaltar certes qüestions que en el nostre entorn passen gairebé desapercebudes pel soroll en què estem acostumats a viure. Però l'entorn d'aquests personatges entenc que tu em diguis que és un entorn desolador. No hi ha cap situació que s'expliqui en aquest llibre que no s'hagi viscut en algun tros del món moltes vegades ja. Tot el que s'exposa ha passat a casa nostra, ha passat en algun moment de la història a Catalunya, al món, o està passant ara mateix. Els incendis de l'estiu passat, les sequeres i la pèrdua d'espècies i de biodiversitat és una cosa constant. La literatura ens permet dirigir la mirada de l'actor cap a algun lloc. I és veritat que per mi era molt important que la mirada del lector en aquesta novel·la estigués concentrada en les relacions dels personatges, entre ells, però també i sobretot en la relació dels personatges amb el seu entorn. Com a Napalm al cor, m'interessa molt pensar el paisatge, no com un escenari ni com una al·legoria del sentiment dels personatges, sinó com una condició de possibilitat. Com dir que el que està passant en aquest món i amb aquests personatges ve marcat pel territori on viuen. Per dir-ho d'una altra manera, la terra connota, com l'entorn diu coses, com l'entorn crea realitats. I per això per mi és tan important sempre com parlar d'aquest entorn, d'aquesta terra, d'aquest món.
Creus que les xarxes d'amics seran molt importants per afrontar el futur que ve? No només els amics, també un esperit comunitari d’acompanyament i de cura, d’un compartir.
Estic súper d'acord i crec que és una pregunta súper adequada. I era una mica també el punt de partida, la pregunta que em va aportar l'escriptura. Recordo una pregunta que em vaig fer i així va ser quan vaig començar a escriure un llibre: ballarem quan tot això s'estigui acabant? Tindrem ganes de trobar-nos quan cada vegada siguem més conscients del punt de no retornar on ens trobem? Estic convençut que aquest moment no serà un esdeveniment, sinó que és un procés en el qual estem instal·lats. Em preguntava sobre això, com d'aquí vint anys, quan la sequera sigui la norma, quan la manca de recursos naturals sigui una evidència ingestionable, què farem? I per mi la resposta va ser l'escriptura de la novel·la i, havent-la escrit, vaig poder dir: necessitarem trobar-nos, necessitarem estar junts. Hi ha un llibre molt bonic que es diu Hay un mundo por venir, de l’editorial Caja Negra, de dos antropòlegs brasilers que es diuen Viveiros de Castro i Débora de Noffs, i exploren diverses cultures indígenes i parlen de com Occident ens marca un final definitiu per l'espècie i pel món. En canvi, hi ha altres relats de final que auguren o apunten certes transformacions en el món en què l'ésser humà mai desapareix. I diuen que això és molt interessant perquè aquestes altres narracions de final que no són les occidentals i canòniques insisteixen en que és necessari que hi siguem. Si pensem un món sense nosaltres estem resignant-nos a la pròpia desaparició.
Tu ets poeta, això es nota a totes les teves publicacions perquè el text és molt líric. El procés d'escriptura també forma part de la personalitat i de la ciència del llibre. Perquè has fet una narració tan fragmentada?
A Napalm al cor ho vaig fer sense dir-ho, i aquí ho he fet dient-ho. El que m'interessa molt d'escriure, o el que m'agrada molt de l'escriptura, és intentar pensar formes que ens permetin experimentar com vivim la realitat i és d'una manera caòtica, desordenada.
La literatura és crear històries per entendre'ns millor o per entendre millor el món
Com la vida, que no és lineal.
Per mi, representar així o escriure així té un sentit claríssim, no vull ordenar les coses que d'entrada se'ns presenten com molt ordenades. Però a la vegada vull transmetre una sensació a través del llibre que té a veure amb que si experimentem la vida d’una manera desordenada, però a poc a poc anem creant petites càpsules sobre qui som nosaltres i sobre què és el nostre entorn. Aquests personatges viuen la seva vida d'una manera desordenada, però tenen conceptes clars sobre qui som, qui volen ser, qui són les persones que els envolten o quines són les coses que els fan mal. Intenten anar-se creant com petites històries sobre ells mateixos per poder-se entendre. La literatura és crear històries per entendre'ns millor o per entendre millor el món.
Com construeixes els personatges?
Descobreixo les seves personalitats amb ells. Això vol dir que després he de fer molt de treball d'edició i he d'anar molt enrere amb coses que he escrit. Però descobreixo com són, com conec a la gent a la vida real. Per casualitat i amb paciència, potser sonarà com ridícul, però és bastant així. Em sorprèn de vegades, i trobo que té sentit perquè les persones també ens sorprenen, i a vegades creem relats sobre qui són i com són les persones que ens envolten, i després fan una cosa que no ens esperàvem, no? Quan tinc la novel·la acabada, sí que em faig preguntes sobre els personatges. Què li ha pogut passar en el tros de vida que jo no he narrat? I m'ho pregunto. Però d’entrada no condemno els meus personatges abans d'escriure'ls. Deixo que puguin viure.