La projecció de premsa d'Esperant a Dalí, una petita delícia que, partint d'una particularíssima revisió de la història d'elBulli, acaba convertint-se en tota una oda a aquells somnis que per difícils de realitzar voregen la bogeria, s'allarga més del previst. Són les dotze i havia quedat amb el Pol López, un dels protagonistes de l'òpera prima, estrenada la passada setmana, de David Pujol, i un dels actors més en forma actualment en la nostra escena interpretativa (premi Gaudí 2023 al millor protagonista masculí per Suro) m'espera des de tres quarts al bar del SoHo House, aquell club privat amb vocació de cau per a gentlemen que sovintegen guiris de cartera desestressada econòmicament. Havíem pactat 20 minuts de conversa. Em diuen que només podran ser 5, ha de marxar corrents. En res ha d'entrar en directe al Tot es mou perquè l'entrevisti la Melero. Finalment, només seran dos minuts. El periodisme, tot sovint, també és un ofici de somnis impossibles.
Més enllà de l'embolcall... gastronòmic, Esperant Dalí és una pel·lícula sobre els somnis, tot un elogi a la bogeria.
Sí, sí, tal qual. Justament és el que busca en tots els seus aspectes, des de l'estètica al llenguatge. És una pel·lícula amb una aposta clara per treballar aquesta idea. Una història que, certament, se situen en el terreny de la il·lusió, dels somnis. I aquesta és la seva gràcia. El David (Pujol, director de la pel·lícula) ha aconseguit fer d'aquesta pel·lícula un conte amb què volar.
Les carreres artístiques deuen estar plenes de somnis que de vegades semblen bogeries, sobretot en els seus inicis. És difícil viure entre el miracle i el desastre?
Jo gairebé mai he fet volar coloms, ni he idealitzat somnis. Mai m'he plantejat la meva carrera en aquests termes. El meu somni, en tot cas, era poder treballar. Treballar i gaudir.
Jo gairebé mai he fet volar coloms, ni he idealitzat somnis. Mai m'he plantejat la meva carrera en aquests termes. El meu somni, en tot cas, era poder treballar. Treballar i gaudir.
No tenies somnis?
Sí, però no, o sigui... És que no sé si mai faria servir aquesta paraula per descriure el que sentia. Sí que pensava: "Hòstia, tant de bo tingui feina, pugui currar". Però mai m'ha passat això de... "m'agradaria fer aquest personatge, m'agradaria fer aquesta pel·lícula". Això m'ha passat amb l'edat. Ara, sí.
Ara sí que somies?
Al principi no, però ara que les coses van sortint, que ja fa anys que treballo, ara sí que em dic que m'agradaria fer aquesta pel·lícula o aquest personatge. Pot semblar contradictori, però com millor em van les coses, més somnis tinc. Ara que ja tinc molta més experiència, sí que en tinc. Però el meu principal somni continua sent poder currar i gaudir-ho.
T'ha costat molt arribar fins aquí?
He hagut de picar molta pedra, sí... De fet, mai he deixat de picar pedra. No sé fer-ho d'una altra manera. Quan tinc feina, m'hi bolco. Sempre m'hi he bolcat a saco.
He hagut de picar molta pedra, sí... De fet, mai he deixat de picar pedra. No sé fer-ho d'una altra manera. Quan tinc feina, m'hi bolco
Historias lamentables, El Sustituto, Suro i el Gaudí al millor protagonista masculí... Professionalment passes per un moment força dolç.
La veritat és que estic molt a gust, intentant gaudir de la feina. Amb tot, sempre he treballat, passa que fins ara la meva principal ocupació era el teatre. De fet, jo soc de teatre, passa que ara començo a tenir certa repercussió en el món del cinema. I m'agrada.
T'estàs redescobrint com a actor?
És molt diferent la manera en què treballes. No té res a veure la interpretació cinematogràfica amb la del teatre. Treballes altres aspectes, tens altres referents... És molt divertit, perquè hi ha un grau de dificultat diferent. Actuar al cinema és igual de difícil que actuar al teatre, però els reptes interpretatius són diferents.
Per cert, a la pel·lícula interpretes el paper de l'Albert, un personatge que bé podríem associar amb l'Albert Adrià, més quan el teu germà a la ficció, paper interpretat per l'Ivan Massagué, és un xef que es diu Ferran. Tu cuines?
Sí, m'agrada, però no soc... No sé fer moltes coses, no soc un gran xef, però m'agrada cuinar, sí.
El que sí que t'agrada és dibuixar.
Sí, dibuixo i m'agrada molt. M'hauria agradat haver-me pogut dedicar. M'hauria encantat viure dels meus dibuixos, però... No se'm dóna malament, però ara fa molt que no m'hi poso seriosament. Aquest podria haver estat un somni dels que parlàvem abans.
No sé si et mullaràs, però, tu que hi has participat com a protagonista d'un dels capítols, com has viscut tota la polèmica de Cites Barcelona amb el tema de l'idioma.
Però, què ha passat, exactament? Anem a parlar-ho.
El doblatge... Una sèrie catalana produïda per TV3 que s'emetia doblada al català per actors que no éreu ni vosaltres mateixos. Tu vas rodar en català?
Sí, jo crec que sí. És que no me'n recordo.
No m'ho crec!
T'ho juro. Si et soc sincer, encara no l'he vista, la sèrie. Jo crec que el meu capítol és la meitat en català, que és la història que vam protagonitzar l'Andrea Álvarez i jo, i l'altra és la història del Pep Ambròs i l'Alejo Sauras, que és en castellà. D'això sí que me'n recordo.
Exacte, i com es va haver de doblar la història rodada en castellà, també es va doblar la vostra, la catalana, però ho van fer altres actors.
A mi m'agradaria que s'hagués emès tot en versió original i ja està. Respecto infinitament la feina dels actors de doblatge, però penso que no hi ha res millor que la versió original, que et permet valorar la feina dels actors i les actrius en tota la seva dimensió.