En el poemari Minding the Darkness, l’exdiplomatic Peter Dale Scott té un vers inspirat en les massacres d’Indonèsia del 1965 que encaixa de forma cada dia més patètica amb el clima de comèdia que vivim a Espanya. Recollint un vers de T.S Elliot que diu que la condició humana no pot resistir gaire veritat, Dale Scott deixa caure una cosa així com ara que tota civilització és “una gran conspiració/ de negació organitzada”.

No tinc el poema a mà, però és evident que tota societat necessita poder mantenir despert un sistema ben travat d’oblits i de mentides per tal de sobreviure. Tots volem creure que vivim en un món decent i que el nostre benestar s’aguanta sobre mèrits i virtuts que ens hem guanyat a pols, no pas sobre el dolor i les privacions dels altres. Alhora tots sabem que cap comunitat és perfecta i que no pot perdurar si no és capaç de resistir els laments de les seves víctimes i, si cal, pagar botxins que facin la feina bruta.

Per conservar la salut mental, les societats es protegeixen de les veritats que, pel motiu que sigui, les poden destruir o desorganitzar. A través de la mentida i de l’oblit se suprimeixen els detalls pertorbadors que impedeixen sostenir un espai mental il·lusori, però efectiu, de virtut i d’esperança. Això no vol dir que la veritat no existeixi o que estigui sobrevalorada, com sovint diuen els covards. La veritat té el seu paper en la perduració d’un col·lectiu i, sobretot, en el seu dinamisme. 

Així com concentrar-se en els detalls inconvenients pot espatllar la salut mental d’un grup social o d’un individu, un excés de fantasia ens pot portar també cap al col·lapse psicològic. La veritat estimula el pensament, és el combustible que dóna sentit a les mentides i els oblits i els manté ancorats a terra. Així com de vegades cal eliminar les notes discordants que podrien impedir-nos d’actuar amb decisió, de vegades el negacionisme ens empresona en debats retòrics que no ens permeten superar les situacions amortitzades.

L’equilibri és delicat i exigeix polítics capaços de desafiar les inèrcies corruptores de la societat i del poder. Aprendre a veure’s un mateix com una part de l’enemic només dóna seguretat a les ànimes lliures i fortes. Per això sempre hi ha una distància entre la política profunda d'un Estat i la política representada, que és més lleugera, tòpica i superficial. Com diu Dale Scott, el rebuig que les anomenades teories conspiratives solen produir és una expressió de la por que ens fa acceptar la distància enorme que separa els mecanismes del poder de la seva posada en escena.

Aplicant aquesta idea al col·lapse que pateix la política espanyola, jo diria que Barcelona i Madrid viuen en dos sistemes de negacionisme que s’intoxiquen i s’anul·len l’un a l’altre. Mentre que Madrid nega l’existència de Catalunya, Barcelona nega que Catalunya sigui un país ocupat. Així el sistema espanyol s’acaba consumint sempre, de manera cíclica, en la mentida. Ho estem veient amb la dinàmica de desgast en la qual hem entrat els darrers anys i que ja es veu que acabarà per destruir o banalitzar totes les veritats que van articular la Transició.

Mentre que a Catalunya els líders es refugien en un procés d’independència més retòric que real, a Espanya els polítics joves fan carrera explotant discursos igualment bonistes i il·lusoris sobre la crisi o la corrupció. El resultat és que l’Estat profund i l’Estat públic es van allunyant l’un de l’altre i que els ciutadans van quedant en mans de polítics que més que voler resoldre els problemes del seu temps o contenir els abusos de poder, el que volen, sobretot, és sentir-se importants. 

Al segle XIX, Max Weber va definir l’Estat modern com una organització que disposa del monopoli legítim de la violència. Després de les dues guerres mundials, els Estats van aprendre a diversificar la repressió i a delegar la violència a una colla d’agents subterranis o externs que actuen al marge dels discursos oficials i de la llei. Amb la globalització, els governs han perdut part el control que tenien sobre aquests mecanismes repressius complementaris i això es nota en l'exageració de la comèdia i en la poca consistència de les fornades noves de polítics.

Rajoy tornarà a governar perquè és el polític que està menys en fals i, per tant, també és el menys vulnerable als capricis dels agents incontrolats que han anat proliferant en els baixos fons del poder. El fracàs de Pedro Sánchez ha posat de manifest fins a quin punt la nova generació de polítics s'ha refugiat en la representació, en clau adolescent, d’uns valors i d’uns discursos que no són els seus, sinó els dels seus pares o els seus avis. Em fa l'efecte que estan menjant carn morta i que d'aquí quatre anys no podran oferir ni tan sols la flor de la seva joventut.  Per posar un exemple, Albert Rivera ja es pot anar posant implants per conservar el cabell.