Al Palau Robert s'hi inaugura, aquest dilluns, l'exposició La política retratada. La crònica social i política a través del dibuix humorístic. Una mostra que recull 200 acudits de 48 autors icònics d'una època, com Perich, Cesc, Chumy Chúmez, Fer, José Luis Martín, Mingote o Toni Batllori. Uns il·lustradors que han donat un relat molt particular, dia a dia, de l'evolució de la política espanyola, però que generalment queda ocult davant el relat dominant de les notícies i els opinadors (de fet, fins i tot és freqüent que ningú guardi els originals d'aquestes obres, pensades només per a la seva publicació). L'exposició cobreix el període comprés entre el 20 de setembre de 1977, quan es va produir l'atemptat ultradretà contra el setmanari El Papus, a Barcelona, i el 7 de març de 2015, data de l'atac islamista contra Charles Hebdo (i d'aquesta forma, posa de manifest fins a quin punt aquest art és amb freqüència incòmode). La mostra ha estat comissariada pel dibuixant Jordi Duró i pel politòleg Jordi Torrents, i es podrà veure fins l'11 de juny.
Una exposició per a un país
Els comissaris apunten que l'humor gràfic deixa veure els grans progressos que s'han produït des de la transició, però que també denuncia les ombres de tot aquest procés, com les vulneracions de drets. Els propis dibuixants no són tan optimistes. José Luis Martín, fins i tot, assegura que els hagués estat molt difícil tenir aquesta professió a països com Suïssa: "Perquè allà no hi ha polítics com els d'aquí, ni folklòriques", que són els que donen tema per al seu humor. No és casual que, dels 8 espais dedicats a l'exposició, el més extens sigui el consagrat a "Frau i corrupció", que mereix el subtítol: "El mal endèmic del sistema". El més sorprenent d'aquesta exposició és fins a quin punt alguns vells acudits mantenen la seva vigència: sembla ser que els grans temes de l'humor polític no han canviat en els darrers anys. A l'exposició hi ha una activitat interactiva en què es presenta un acudit i tres moments històrics en què podria haver aparegut: sovint és ben difícil endevinar-ho.
Drets, llibertats i nacionalisme
L'encaix de Catalunya a Espanya i les mobilitzacions nacionalistes han estat tema de centenars d'acudits: des de la discussió del primer Estatut fins al procés sobiranista, les vinyetes han explorat, una i altra vegades, les contradiccions entre les diferents opcions polítiques nacionalistes. Els dibuixants també s'han fet un ampli ressò de les lleis que ofereixen drets o els restringeixen, des de l'avortament a la famosa "llei de la patada a la porta" del tristament célebre ministre Corcuera. El terrorisme, que en les seves diferents variants ha estat un dels elements omnipresents a la política espanyola, també ha merescut l'atenció dels il·lustradors. I, evidentment, es reserva un espai per al treball, la salut, l'educació i l'habitatge (a partir del qual és fàcil sospitar que en aquest àmbit hi ha alguns problemes que lluny de resoldre's, tendeixen a agreujar-se). L'exposició també té un apartat dedicat a la política, un altre a l'economia i el medi ambient, un tercer sobre treball, salut, educació i habitatge, i un darrer per a esports, cultura i societat.
Record per a la censura
Tot i que l'exposició no té com a aspecte central la censura, sí que n'hi ha mencions a un vídeo en el que s'entrevista a cinc il·lustradors claus d'aquest país: José Luis Martín, Óscar Nebreda, Jaume Capdevila ("Kap"), Manel Fontdevila i Flàvia Álvarez ("Flavita Banana", una de les poques dones en un món molt i molt masculí). Aquests artistes, que normalment s'expressen a través d'acudits i vinyetes, per uns moments passen a un primer pla en ser entrevistats per Óscar Dalmau. José Luis Martín i Óscar Nebreda reclamen que l'humor gràfic suposa un espai de llibertat, perquè sovint no està tan estrictament controlat per la línia editorial del diari com la secció de política (de fet, els comissaris constaten que molts dibuixants han fet acudits molt al marge de la tendència ideològica del seu diari). I, malgrat tot, al vídeo hi ha algun record pels episodis de censura viscuts en aquest àmbit, com els problemes per una portada de El Jueves en què hi apareixia una escena sexual protagonitzada pel príncep Felip i la seva esposa. L'amenaça islamista també ha acabat afectant als dibuixants. Óscar Nebreda confessa que en els darrers anys s'han sentit coartats per l'amenaça islamista i apunta que això és molt preocupant.
Temps d'autocensura?
Els comissaris de l'exposició reconeixen que, en analitzar la premsa dels anys de la transició, han descobert astorats que una part significativa dels acudits publicats en aquell període no es podrien publicar avui en dia perquè podrien ésser considerats ofensius. El dibuixant Kap, coincideix amb la seva valoració, tot assegurant que els dibuixants, avui en dia, s'ho pensen molt en publicar segons quines qüestions per evitar ferir sensibilitats, i considera que això és preocupant, perquè "L'humor no ha de tenir límits". També Manel Fontdevila apunta que la funció de l'humor és, justament, "eixamplar els marcs del que es pot dir". I la progressiva desaparició dels mitjans en paper tampoc semblen augurar bons temps per als dibuixants, com també apunta Flavita Banana. Els beneficis dels dibuixants es redueixen per la reproducció constant de les seves imatges a través de la pirateria.
El passat, amb un somriure
Aquesta exposició, de petit format, té la virtut de recopilar materials molt diversos de períodes ben diferents. És el fruit d'una llarga i profunda tasca d'hemeroteca, i d'una col·laboració estreta dels comissaris amb els autors. Tot i que l'espai disponible és més aviat reduït, s'aconsegueix fer una bona retrospectiva del dibuix humorístic, un art que sovint passa desapercebut i que té una importància essencial en un moment en què triomfa la cultura de la imatge. Aquesta és una exposició que ens ofereix una aproximació, lleugera però no per això menys profunda, sobre els darrers 40 anys d'història catalana, i que ens ajuda a pensar sobre les ruptures i continuïtats del passat recent del nostre país. I, alhora, ens obliga a plantejar-nos, de nou, l'obligatòria discussió sobre els límits de l'humor.