“Ens l'hem de jugar: no estic necessàriament a favor de la provocació, però sí que intento generar preguntes i confiar que els espectadors em segueixin”, explicava Carlos Marques-Marcet en la presentació de Polvo serán al Festival de Valladolid. I és que la nova pel·lícula del cineasta barceloní té alguna cosa de provocadora, en l'acostament que fa a un tema com l'eutanàsia i a les conseqüències emocionals d'una onada que passa per damunt de la parella, els fills i l'entorn. També planteja qüestions que tot espectador pot fer seves, i provoca amb decisions formals insòlites, i amb una aposta d'alt risc, convertint en un musical lluminós, delicat i, a estones, barroc allò que en mans d'algú altre podria ser un melodrama desmesurat i lacrimogen.
Converteix en un musical lluminós, delicat i, a estones, barroc allò que en mans d'algú altre podria ser un melodrama desmesurat i lacrimogen
No deixa de tenir la seva gràcia que, després de l'estupenda Els dies que vindran (2019), Marques-Marcet passi dels orígens de la vida a una poderosa reflexió sobre la mort. Perquè Polvo serán la mira de cara i als ulls, sense por, de forma desinhibida i desacomplexada, amb commovedora tristesa, però també amb un enorme sentit de l'humor. I amb música, qüestió que encara fa que la proposta sigui més especial i anòmala. O potser no tant, comprovant aquesta cada vegada menys estranya tendència a rodar musicals “aguanta'm el cubata”: de Joker: Folieu à deux a l'esperadíssim narcomusical queer (així el defineixen a les notes de premsa) Emilia Perez, o The End, que posa cançons a la fi del món.
Marques-Marcet trenca la narrativa convencional amb un grapat de poètiques i oníriques coreografies, obra i gràcia de Marcos Morau i la companyia La Veronal, que donen profunditat a l'impacte emocional de la proposta, expressant el que les paraules, en aquest cas les d'una malalta terminal, no aconsegueixen
També sembla tendència parlar de l'acompanyament i les cures en la recta final de la vida: en un any en el qual Pedro Almodóvar i Pilar Palomero acaben de tocar assumptes similars a La habitación de al lado i a Los destellos, respectivament, el nou llargmetratge de Carlos Marques-Marcet s'hi desmarca formalment. Ho fa amb una mirada que esquitxa de surrealisme la quotidianitat que tan bé ha mostrat als seus films anteriors. Marques-Marcet trenca la narrativa convencional amb un grapat de poètiques i oníriques coreografies, obra i gràcia de Marcos Morau i la companyia La Veronal, que donen profunditat a l'impacte emocional de la proposta, expressant el que les paraules, en aquest cas les d'una malalta terminal, no aconsegueixen. Destacar també la música original marcant el ritme de les passes d'una Maria Arnal que eleva a una altra dimensió tots els projectes en què participa.
Un terratrèmol anomenat Ángela Molina
És ella, el personatge que una extraordinària Ángela Molina converteix en inoblidable, qui es converteix en l'eix al voltant del qual gira tot, l'epicentre del terratrèmol: en primer lloc, amb la seva decisió d'avançar-se a la malaltia i morir per evitar patiments. Però també amb l'arrossegament inconscient que provoca en un marit potser massa depenent, que l'estima, com deia la cançó, amb “la fuerza de los mares y el ímpetu del viento”. O amb el desconcert d'una filla que passa a sentir-se abandonada, sense veu ni vot: qui és més egoista, qui decideix marxar o qui no vol quedar-se sola?
Qui és més egoista, qui decideix marxar o qui no vol quedar-se sola?
Dividida en tres actes, Polvo serán comença amb un brot psicòtic de la protagonista, mentre sentim Maria Callas cantant una ària de l'òpera Samsó i Dalila, de Camille Saint-Saëns, i veiem la primera aparició dels ballarins de La Veronal, vestits de sanitaris d'emergències, traduint en moviments impossibles els pensaments d'algú en ple atac. A partir d'aquí coneixerem la realitat d'un matrimoni (Molina i un Alfredo Castro també excel·lent) marcat per la malaltia d'ella i amb una contundent decisió presa sobre el seu futur immediat.
És el moment de dir allò que mai s'ha verbalitzat, de passar comptes pendents, de fer-se les abraçades mai donades
Sabrem que la filla de la parella (quin magnífic debut a la pantalla, el d'una Mònica Almirall que fa anys que pica pedra als escenaris) vol deixar la feina i s'instal·la amb ells per ajudar en el que pugui. I s'obrirà la porta a un segon capítol, en el que s'hi sumen dos fills de matrimonis anteriors i les seves respectives parelles, assistents al casament dels pares, organitzat per donar la notícia de la seva determinació. És el moment de dir allò que mai s'ha verbalitzat, de passar comptes pendents, de fer-se les abraçades mai donades. I encaminant-nos fins a rematar (perdó pel verb) el relat, de nou amb la veu de la Callas marcant el pas, en un viatge sense retorn fins a Suïssa.
Carlos Marques-Berkeley
Marques-Marcet i les seves coguionistes, Coral Cruz i Clara Roquet, encerten també en fugir de la manipulació emocional, de la pornografia sentimental massa fàcil, salpebrant d'una subtil comicitat moments com l'assaig que fan els protagonistes de la necessària entrevista amb el psicòleg. O com el moment en què Ángela Molina es passeja entre taüts i urnes, sense cap intenció de triar: “Doneu les cendres a la meva filla si les vol i si no, podeu llençar-les a la brossa”.
Marques-Marcet i les seves coguionistes, Coral Cruz i Clara Roquet, encerten també en fugir de la manipulació emocional, de la pornografia sentimental massa fàcil
Diuen les notes biogràfiques de la companyia La Veronal, que les seves coreografies neixen d'una distorsió de la dansa clàssica que es creua amb elements del teatre i del cinema mut, eliminant els elements superflus per aconseguir una dansa nua. A Polvo serán, ves a saber si perquè Carlos Marques-Marcet n'és fan, hi afegeixen la influència dels primers musicals cinematogràfics, dissenyant un moment Busby Berkeley d'acceptació serena de la mort inevitable. Es diria que el cineasta s'ho ha passat pipa rodant un número estil La calle 42, amb ballarins formant calidoscòpiques formes geomètriques.
Es diria que el cineasta s'ho ha passat pipa rodant un número estil La calle 42, amb ballarins formant calidoscòpiques formes geomètriques
En un dels moments més bells de la pel·lícula, mare i filla s'acomiaden, estirades al llit i mig abraçades. “Juguem a les cançons?”, proposen. I sona El hijo de mis quereles, amb la veu d'Antonio Molina, el pare d'una Ángela que no pot evitar unes llàgrimes, però també uns somriures, que són els nostres.