El Pony Pisador no genera la mateixa sensació d'exotisme que quan un escolta Miquel Montoro parlar per primera vegada; aquesta cosa tan de ciutat, tan de melics, que ens fa ridiculitzar o sobrevalorar allò rural, la febre –sense desmerèixer al tros de pel·lícula– Alcarràs. Tampoc no sembla un experiment per a la fira medieval de Besalú, encara que tingui tots els ingredients per a això. El Pony Pisador és alegria sense condicions. El grup de Barcelona ni tan sols sembla de Barcelona. I això és un compliment. Perquè allà rau el seu caràcter pop i inclusiu: estan fora del que és purament tradicional, però tampoc no s'apropien d'un so. No és un garrotín cantat per C. Tangana. No estan falsejant res. I el més valuós, han fet passar el penco dur per una cosa natural: han après a tocar per a Ocells, acordió, gaita i cavaquinho, quasi res!

El guisote del tío Benito és una obertura meravellosa, refrescant. Una capelleta de casaments en una masia, entre amics. A mig àlbum s'obre un misteri, digne del festival Càntut, de percussió i veus encavalcades. Sons mediterranis, celtes, harmonies búlgares fins i tot. I un s'ho emporta tot, sense ni tan sols saber-ho. Per aquesta latent obertura de mires. El quintet incorpora també acordió, clarinet, flabiol i violí. Diuen que prenen "com referencia a Germà Negre i les cançons de vi i taverna de Jaume Arnella". Silenci.

Són una mica més estàndard els temes que intenten barrejar el que és polític amb l'humor (La guerra de l'Emú). Cauen, lleugerament, al sac estripat dels vents d'Ebri Knight, una tradició molt pesant, molt nostra, que ens porta des de Brams fins a Obrint Pas i de la qual sembla que costa desposseir-se. Però vaja, anecdòtic en la totalitat del disc. El Pony Pisador recupera també ecos de Roger Mas (Espantaocells), il·lustres contacontes que els emparenta amb companys de generació com els fantàstics –i més ortodoxos– La Ludwig Band. A més, han sumat a Abecedari l'impressionant cantaor Jonatan Penalba. Saben d'on picotejar, perquè també s'han deixat guiar a Strelitzia, d'inici vaporós, però de soca-rel italiana o georgiana, per les Tarta Relena.

És d'un altre nivell el divertidíssim Gran manual per identificar ocells. Una cançó perfecta: ballable i usable en una aula d'Educació Primària. Què més se li pot demanar al pop. Hi ha bons àlbums de tot pelatge, però és difícil trobar-ne un que faci les delícies d'una fillola, d'unes festes majors, d'un festival folk i, perquè no, d'un divendres a les tantes a l'oficina amb ganes de plegar i alçar una gerra. Tot això ho procuren aquesta banda de Barcelona que sobrepassa els deu anys de trajectòria i entusiasme.