Llum, foc, destrucció. I enmig del desordre un ésser petit canviant els paradigmes clàssics dels xous multitudinaris firmats per cantants masculins. The Weeknd està demostrant en aquesta gira ser absolutament desacomplexat i ho va ratificar de nou a Barcelona amb un concert apoteòsic digne d'una gran estrella mundial. Amb un Estadi Olímpic que va complir en el seu objectiu del sold out, el canadenc va oferir una cita espectacular aconseguint dominar el caos i els cabassos d'estímuls de l'arena amb una magnífica nota, fent gala d'un àlies que a partir del 2020 es va tornar mainstream i que l'ha convertit en un dels artistes musicals que més discos ven a tot el món, amb més de 100 milions d'escoltes mensuals a la plataforma per excel·lència. Motius postapocalíptics i unes estructures de dimensions titàniques es van entremesclar amb la sincronicitat d'un rellotge suís i amb un ball de llums a l'estil Coldplay que va apostar per fer partícip la gentada amb braçalets retornables als seus canells.
No era la primera vegada que Abel Tesfaye venia a la ciutat, encara que sí que es va estrenar en això d'actuar davant de més de 50.000 persones a casa nostra. Líder de masses, amb la cara coberta fins a mitja funció i una horda de ballarins vestits de rigorós blanc com ell, The Weeknd va donar el tret de sortida amb un quartet de temes del seu últim disc Dawn FM i va demostrar que sap el que vol, i que no té por d'empunyar-ho. Després va fer una picada d'ullet al passat amb la popular Can't feel my face i ja el que va seguir va ser un fil de grans interpretacions que van recórrer la seva dècada en la indústria entre un imponent simulacre escènic: governava la palestra una Metròpoli al pur estil Nova York, amb gratacels de metall en rigorós 4D, i acompanyada d'una lluna plena vigilant. Al mig, s'imposava una figura femenina nua i robòtica de 8 metres en posició de llançar-se al buit, en una clara metàfora a la contradicció entre les forces còsmiques de l'ordre mundial que ens influeixen i que no sempre funcionen.
Dues hores de concert i 35 temes perquè The Weeknd reforcés la idea d'un món postapocalíptic que espanta. Fins i tot es va atrevir amb foc i flames reals, parafrasejant la destrucció massiva de la ciutat i els seus ideals, fart de pertànyer a un món que fa mal. Per això es va prendre tantes molèsties en recrear una maqueta de tal magnitud, conscient que la mida de vegades sí que importa quan es tracta de tenir consciència. Els seus ballarins van beure de la desesperació i la contradicció a parts iguals, eufòrics i capbaixos, com autòmats del destí obligats a obeir. “Oh Barcelona, t’he trobat a faltar molt. Cada vegada que vinc aquí em mostres molt d’amor", va dir en to invocador. Tesfaye es va adreçar al divers públic en vàries ocasions, però no va protagonitzar grans discursos, i no va fer falta perquè l'estadi ple de gom a gom es rendís al ritual d'una denúncia encoberta ornamentada amb tocs pop i estètica electrodisco.
L'estadi ple de gom a gom es va rendir al ritual d'una denúncia encoberta ornamentada amb tocs pop i estètica electrodisco
The Hills, Starboy, Faith, After hours, la meravellosa balada Die for you o I feel it coming, publicat amb els mítics de l'electrònica Daft Punk, es van passejar per l'espai amb una afinació perfecta que hipnotitzava. The Weeknd ha conceptualitzat d'una altra manera els espectacles dels homes cantants: si les grans performance eren cosa de les grans dives, com Beyoncé o Madonna, el canadenc va posar sobre la taula que els solistes masculins també poden ser referents transformatius. Més hieràtic que cul inquiet, per moments va quedar eclipsat pel magnànim desplegament pirotècnic i lluminós que va desplegar als seus peus —impressionant aquelles vares de llum llargues fins al cel—, però la mateixa condemna va ser la seva salvació: ho va dominar tot amb tanta sobrietat i elegància, i amb una pulcritud vocal tan finíssima, que seria injust retirar-li el mèrit.
El tancament va ser de vici, escollit amb cura. Tears in the rain, Creepin, In your eyes i, per descomptat Blinding lights, que va donar llicència a la bogeria massiva i al disbarat amb un estadi que va saltar a l'uníson sense manies. El món està una mica boig però sort d'aquests moments d'exalti col·lectiu per superar-ho tot. Va ser una nit que, encara que calorosa i enganxosa, d'insuportables 27 graus, l'hemeroteca de concerts recordarà en els seus apunts per haver estat testimoni de la consolidació d'un dels grans. Recordin el seu nom.