Por, terror i paranoia: la vida a Suburbia o el malson americà

A finals de la dècada dels seixanta, Bill Owens era un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts gràcies a la cobertura que va fer de les protestes en contra de la guerra de Vietnam i del catastròfic concert d’Altamont, on van assassinar un jove afroamericà durant l’actuació dels Rolling Stones. En aquella època es va traslladar amb la seva família a una casa als afores de la ciutat californiana de Livermore i va decidir retratar els seus veïns i amics per mostrar aquell estil de vida aparentment idíl·lic i perfecte. El 1972 va publicar un aclamat llibre titulat Suburbia, que recopilava les 127 instantànies més curioses d’aquella sèrie en blanc i negre. En una d’elles hi apareix una família asseguda en cadires plegables a l’entrada del seu garatge. Es titula: A casa nostra, la sala d’estar està situada a la part del darrere, de manera que al vespre ens asseiem davant del garatge i veiem passar el trànsit. Aquest títol tan delirant resumeix perfectament els clarobscurs del somni americà, que es converteixen en l’eix central de l’exposició Suburbia que es pot visitar al CCCB fins al 8 de setembre.

La imatge és inconfusible i l’hem vist en centenars de pel·lícules, documentals, sèries de televisió i portades de llibres: un habitatge unifamiliar envoltat de gespa immaculada, garatge adjacent i piscina al pati del darrere. Els polítics i els empresaris afirmen que això és l’autèntic somni americà, tot i que els seus detractors argumenten que és un producte més del capitalisme salvatge perquè, des de les altes esferes, s’han utilitzat contundents arguments de venda amb l’objectiu d’imposar aquest suposat ideal urbanístic sense tenir en compte les seves conseqüències. La polèmica està servida i, encara que avui podem començar a treure conclusions sobre la magnitud de la tragèdia, fa mig segle ningú es qüestionava la manera de viure als suburbis perquè es creia que barrejava els avantatges del camp amb les comoditats de la ciutat. Tal com es comenta en un dels panells de l’exposició: “Era el lloc ideal per veure créixer els nens. Verd, tranquil, silenciós i segur”. El pas del temps acabaria demostrant el contrari.

La imatge és inconfusible i l’hem vist en centenars de pel·lícules, documentals, sèries de televisió i portades de llibres: un habitatge unifamiliar envoltat de gespa immaculada, garatge adjacent i piscina al pati del darrere

La felicitat eren les barbacoes

S’acostuma a dir que els primers colons europeus ja somiaven amb una casa i un tros de terra per conrear quan van travessar l’Atlàntic a bord del Mayflower rumb al nou Món al segle XVII. Llavors es desplaçaven a cavall i les distàncies que podien recórrer encara eren a escala humana. Aquesta situació va començar a canviar a mitjan segle XIX amb l’arribada del ferrocarril a vapor, després l’auge del tramvia elèctric i, finalment, la consolidació de l’automòbil. En qüestió d’una dècada, els Estats Units van quedar totalment transformats per una xarxa d’autopistes interestatals que substituïen les carreteres tradicionals (la famosa Ruta 66 ja no existeix com a tal). A l’exposició es reflecteix perfectament aquest canvi gràcies a sorprenents imatges d’arxiu de l’època, plànols de la construcció d’autopistes, documentals del boom urbanístic i, fins i tot, s’hi pot veure el llegendari Ford T, un cotxe familiar del qual es van vendre més de quinze milions d’unitats entre 1908 i 1927.

Tot això va contribuir a fer que la població nord-americana de classe mitjana iniciés un pelegrinatge cap a les noves urbanitzacions construïdes als suburbis perquè els mitjans de comunicació i els polítics afirmaven que el centre de les ciutats no era un “bon lloc” on viure amb la família. Aquesta migració del downtown a la perifèria se sostenia únicament gràcies a l’expansió de l’automòbil com a mitjà de transport majoritari. Això va tenir dues conseqüències molt importants que avui encara veiem cada dia en altres formats. La primera va ser l’augment progressiu de la contaminació (hem de recordar que els Estats Units són el segon país més contaminant del món després de la Xina). La segona va ser l’aparició d’un nou perfil social, els commuters, format per homes (pares de família en la majoria dels casos) que anaven a treballar al centre de les ciutats en cotxe i tornaven cada tarda a la llar familiar per trobar-se amb la seva esposa i jugar amb els seus fills abans de sopar davant del televisor.

Aquest va ser el model de vida que “van comprar” els milers de baby-boomers que van tornar de la Segona Guerra Mundial i van començar de zero al país de les grans oportunitats després de la caiguda dels feixismes a Europa. Tal com s’afirma en un dels panells expositius: “es tractava de gent de la mateixa edat, amb el mateix color de pell, les mateixes experiències vitals, les mateixes hipoteques i la mateixa sensació de començar de zero”. La felicitat eren les barbacoes que organitzaven amb els veïns els diumenges al migdia en unes urbanitzacions impersonals que estaven al servei de l’automòbil. Mentre les sitcoms es convertien en les reines absolutes de la programació televisiva amb les seves històries de famílies felices als suburbis (amb unes rialles enllaunades que evidenciaven l’artificialitat d’aquest model), de portes enfora es vivia una realitat completament diferent a causa de la segregació racial.

Aquest va ser el model de vida que “van comprar” els milers de baby-boomers que van tornar de la Segona Guerra Mundial i van començar de zero al país de les grans oportunitats després de la caiguda dels feixismes a Europa.

La Llei de Drets Civils de 1964 va ser revolucionària als Estats Units perquè va declarar il·legal la discriminació contra els afroamericans i les dones, incloses totes les formes de segregació. El dret a un habitatge digne també va ser una de les claus de la lluita pels drets civils en aquella època. Just una setmana després de l’assassinat de Martin Luther King l'abril de 1968, la Cambra de Representants va aprovar la Fair Housing Act, una llei signada pel president Johnson per posar fi a la discriminació en el lloguer o la venda de béns immobles per qüestions de raça, religió o orígens nacionals. Sobre el paper es tractava d’un gran avanç en termes d’igualtat, però a la pràctica va demostrar ser un nou catalitzador de problemes a causa del racisme de facto que seguia imperant a la societat.

El somni es converteix en malson

En un context marcat per la Guerra Freda, la crisi del petroli, l’auge del Black Power i l’escàndol Watergate, la “plàcida” vida als suburbis es va convertir, a poc a poc, en un malson de proporcions èpiques a causa de les pors i les paranoies que el mateix sistema s’encarregava d’alimentar en benefici propi (la cara oculta de la mateixa moneda). Tal com es comenta en un dels panells de l’exposició: “I la nit es va fer a Suburbia. El que havia estat un somni es va convertir en un malson. La idea d’un lloc segur, saludable i alegre es va contaminar progressivament de pors, terrors i paranoies. Es van tancar els panys i es van instal·lar alarmes”. A més, amb la proliferació dels habitatges en sèrie es va consolidar un nou gènere, denominat gòtic suburbà, que va començar a manifestar-se a la literatura i al cinema des de finals de la dècada dels setanta i va tenir el seu apogeu a la dècada dels noranta.

És en aquesta part de l’exposició on podem endinsar-nos en llibres que van tractar aquesta decadència de la vida als barris residencials nord-americans i en pel·lícules (com Happiness de Todd Solondz) que van retratar de manera crua les pors i les paranoies de la classe mitjana nord-americana. També podem veure les espectaculars fotografies de Gregory Crewdson, que són grans produccions cinematogràfiques reduïdes a una única imatge, però amb elaborades posades en escena i famosos actors de Hollywood com a protagonistes anònims, que ens magnifiquen el malson del somni americà amb detalls subtils que amaguen més lectures de les que aparenten a simple vista (la gespa aixecada i acumulada per William H. Macy al garatge de casa seva és esgarrifosa).

Les espectaculars fotografies de Gregory Crewdson, que són grans produccions cinematogràfiques reduïdes a una única imatge, però amb elaborades posades en escena i famosos actors de Hollywood

Quina és la conclusió de l’exposició? Com s’acostuma a dir en aquests casos, cada espectador i espectadora farà les seves pròpies lectures del bombardeig d’informació que els responsables del CCCB han desplegat en aquesta mostra tan ambiciosa. El que està clar és que, malgrat els clarobscurs que amaga aquest model urbanístic, cada vegada són més les famílies europees que decideixen (o es veuen obligades a) perseguir la seva versió del somni americà a les urbanitzacions de la perifèria de les seves respectives ciutats, sigui Barcelona, Madrid, Berlín o Atenes. Tot això enmig d’un context de gentrificació, turisme de masses, canvi climàtic, auge del comerç en línia, fracàs del cotxe elèctric i migracions massives que busquen acaronar el mite del benestar d’Occident.

Per acabar, dos detalls en forma de xifres que ressonen per sobre de la resta. El primer: el 2044 els Estats Units esdevindran un país de minories. El segon: el 38% dels 311 municipis de la província de Barcelona tenen urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Una vegada més, les regles del joc estan canviant davant dels nostres ulls i el futur s’escriu a cada pas que fem. Més que una exposició, es tracta d’una crida a l’acció davant la qual no podem romandre impassibles. Tal com deia el cantant i poeta afroamericà Gil Scott-Heron: “La revolució no serà televisada, la viurem en directe”.