La primera vegada que em van dir que escrivís en aquest espai em van venir totes les inseguretats de cop. El nus a l'estómac just quan et donen una bona oportunitat. Que si no seria capaç, que si no tenia res a dir. El terror que algú et digui que no vals. L'ansietat per ser assenyalada i la resignació que t'imposes pel mateix, perquè tu has decidit exposar-te i has d'aguantar: i és el que hi ha. Es diu que la síndrome de la impostora és la falta d'autoestima i confiança que pateixen moltes dones i la dificultat que tenen de valorar el seu potencial i la seva vàlua - sobretot a l'hora d'exercir funcions tradicionalment masculines. Se suposa que aquesta angoixa se supera amb teràpia i revalorització individual, amb sobre càrrega de treball i esforç. En resum: que és un problema nostre que hem d'aprendre a gestionar.

Aquest pànic a fer el ridícul creix exponencialment en un món dominat per la mirada hegemònica masculina, és clar, perquè encara que ells també poden patir la síndrome de l'impostor, sempre ho tenen més fàcil per motius obvis. Twitter és potser el pitjor enemic de la síndrome de la impostora en aquest sentit: impunitat i anonimat en una xarxa social en la qual més d'un 68% dels usuaris són homes. Personalment, m'he adonat d'això cada vegada que he escrit un article i m'han caigut comentaris de comptes que em corregeixen, censuren, critiquen o exposen per fer escarni públic. Se m'ha posat davant el mur d'afusellament per una falta de més o una coma de menys. M'han dit mocosa, rebel iconoplasta, ignorant o periodista poc conseqüent. Han utilitzat les meves xarxes socials per opinar sobre la meva vida personal. La majoria de les vegades, per no dir totes, ho han fet homes. Amb aquestes regles del joc és difícil no asseure's davant de la pantalla amb la tremolor de qui s'asseu davant una bandada de lleons famolencs i espera ser salvatgement escorxada. I com gestionem individualment aquesta invasió violenta si ve de fora?

El consell de l'entorn davant d'un tuit hostil sempre és fer com si res i sobreviure a aquesta anarquia emocional a base de valerianes i una sèrie bàsica per deixar la ment en blanc. Perquè en aquest experiment sociològic que és Twitter todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, que diria Machado: et diuen que els tuits d'avui ompliran la paperera de demà i tothom ho haurà oblidat. Però tu te'n recordaràs. Les impostores entren en un bucle etern i es repeteixen que podrien haver-ho fet millor, que són professionals patètiques i que no es mereixen ni l'espai, ni la feina, ni l'oportunitat; al seu cap, en el de les impostores, la llavor de la sospita cap a elles mateixes ja està creixent i és imparable. La llei moral a la xarxa social és que el fi justifica els mitjans. Els haters busquen l'aplaudiment intel·lectual a qualsevol preu per poder llepar-se el cervell i creure que tenen influència, creure's superiors. Si a Instagram es busca sentir-se el més atractiu, a Twitter es necessita ser el més culte i enginyós, i l'únic pitjor que un narcisista és un narcisista que no sap que ho és.

Què fas: deixes que la teva salut física i mental acabi feta miques per intentar posicionar la teva feina o abandones la partida sabent que serà molt més difícil escalar en la teva professió?

I arriba la dicotomia: la necessitat de posar-se el cadenat o treure's les xarxes per pal·liar l'angoixa i la pressió autoexigent de no eliminar un canal de difusió que pot brindar oportunitats futures. Al món creatiu o de les arts immaterials, si no tens presència a les xarxes socials, no existeixes. I aquesta dualitat recurrent pot acabar amb tu, perquè què fas: deixes que la teva salut física i mental acabi feta miques per intentar posicionar la teva feina o abandones la partida sabent que serà molt més difícil escalar en la teva professió? On poses el focus: en el teu benestar personal o en el teu futur laboral? Amb el capitalisme devorant-nos el cul i el lloguer pujant i la gasolina pels aires, sovint la decisió es pren abans per inèrcia que per consciència.

És també una metàfora social del món delimitada en 280 caràcters. Twitter reflecteix aquesta obligatorietat que ens hem imposat per opinar de tot i posicionar-nos davant de qualsevol debat. Avui dia només ets algú si tens una opinió formada. Ni l'equidistància, ni la ignorància, ni el passotisme per un tema: això no val. La banalitat està tan prostituïda i criminalitzada que ens veiem obligats a maquinar arguments immediats sense pensar, només per alimentar l'ego i no quedar com un cateto. Així creixen les síndromes impostores i les notícies sense contrastar i les opinions de merda, i també les persones que són a Twitter com un franctirador en un balcó, esperant el moment de disparar a matar i esbudellar la presa sense miraments ni empatia. Caçadors de ments. I quina mandra, quin afartament, quin fàstic: realment hi ha persones que no tenen res millor a fer.