Els qui encara viuen de la retòrica que l'antiga convergència fa les vacances a la Costa Brava, hauran afegit en el seu argumentari dels darrers anys que, aquests mateixos, també gaudeixen d'una programació infinita de festivals que, ja tenen els seus anys, però es consoliden ara en l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres: Cap Roig, Peralada i, òbviament, el de Porta Ferrada. Per no parlar d'altres més petits i emergents com el F'estiu a Sant Antoni de Calonge.
Per què és confortable?
Quedem-nos en el de Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Humilment, per a una que no pot tenir l'etiqueta d'exconvergent, ho vulgui o no, per una qüestió d'edat, considero que aquest és el festival més confortable de tots: pots aparcat sense problemes en un descampat que hi ha al costat i t'estalvies pagar; pots caminar sense trobar-te amb colls d'ampolla de gent en algun moment; l'espai previ d'abans del concert està perfectament en sintonia amb el del concert; pots menjar sense por a perdre una cadira per seure i reposar; i, sobretot, l'amfiteatre està tan ben estructurat que no has de tenir por en no copsar cap moment del cantant o la cantant en qüestió. Potser sí fa molt d'exconvergent anar a valorar un festival segons el nivell de confortabilitat, però també us asseguro que això és el que, des d'un instint humà i animal, tots acabem prioritzant. Sorprèn veure com, aquells que més tiren dels tòpics sobre perfils i assenyalen amb el dit, són els més llepafils quan viatgen pel món.
Un viatge al 2010 amb Two Door Cinema Club
Però seguim amb Porta Ferrada. El meu pas en aquest festival em va portar a veure els Two Door Cinema Club. Malgrat algun llamp que prometia una tempesta electrònica i un ruixat que, moltes vegades, semblava força intens, la banda irlandesa no va fallar i va sortir en un escenari on es va trobar un públic molt entregat. Segurament perquè els exconvergents en qüestió valoren no posar el cul damunt d'una cadira mullada i, fent un sacrifici, la majoria d'ells va preferir baixar a la platea i cantar a peu dret.
Des del seu debut amb Tourist History l'any 2010, les seves tres cançons mítiques han acompanyat a tota una generació de joves que ja comencem a ensumar els 40. Gràcies a una discogràfica independent francesa, Kitsuné Music, hem d'agrair el naixement dels Two Door Cinema Club, però també dels Bloc Party, Foals, GOSSIP, Hot Chip, Metronomy, Parcels, Phoenix o The Shoes. Amb ells, molts de nosaltres ens teletransportem a records no massa llunyans, però que ja comencen a marcar la distància entre la nostra faceta actual de pares i mares, respecte la de la nostra joventut. Segur que si coneixes aquests grups, també saps de qui parlo quan dic The Strokes, Arctic Monkeys o Franz Ferdinand. Encara que no haguem estat uns fans de cap grup concret, tots coneixem la melodia de cadascuna de les cançons més icòniques de tots ells.
I això és exactament el que em va passar amb els Two Door Cinema Club. Però amb l'afegit d'una pregunta: per què mai vaig escoltar-me un disc sencer d'ells? No han perdut cap mena de força musical i han anat a més on valoro un directe real i amb músics reals, lluny de la porqueria que ara s'escolta massa sovint. I sí, això potser fa una mica d'exconvergent. Encara que dir les veritats, tampoc costa tant.