Fa uns quants anys ja, l’activista tecnològic i crític cultural Cory Doctorow va passar pel CCCB a fer una xerrada sobre els problemes amb l’Internet i moltes altres coses interessants i, en aquell moment, estranyes. El paio, pocs cabells, ulleres de pasta i ple de xapes de bandes que li molaven, deia que “intentar viure de l'Art és com intentar viure de la loteria. No és una qüestió econòmica, és aspiracional”. Però sempre hi ha excepcions: l’actor Oriol Pla n’és una d’elles. O com a mínim és la rifa que tots els directors de l’audiovisual de l’Estat compren perquè els seus productes funcionin millor. Possim un Oriol Pla, siusplau. El català protagonitza Yo, adicto (Javier Giner), la pel·lícula Salve María (el retorn de Mar Coll!) i mentrestant, per si un cas, prepara la seva obra de teatre Gola. Però, ¿què fa que l’actor sigui una aposta segura en un moment, aquest dels actors i les actrius on la gran majoria estan en precari i on, com diria Doctorow, triomfar és poc menys que un joc d’atzar?
Versatilitat a demanda
Per començar, Pla és fill de Quimet Pla, fundador de la companyia de teatre Comediants, i de Núria Solina, violinista i fundadora també de les companyies Picatrons i Circ Cric. No seria un nepobaby, no pots ser un nepobaby d’un producte quasi deficitari com el circ de proximitat, les companyies petites i les gires eternes. Evidentment, ho ha tingut a casa. I ho té al cos. Oriol Pla és un actor físic. Dels ulls verds i enfonsats com la d’una nit a Pont Aeri fins als braços allargassats, moldejats, d’escalador. Així ho demostrava a l’escena inicial de Travy (2018), una performance llarga i frapant d’un pallasso que no fa gràcia. D’un actor que fa por. D’una herència familiar en discussió.
Oriol Pla és un actor físic. Dels ulls verds i enfonsats com la d’una nit a Pont Aeri fins als braços allargassats, moldejats, d’escalador
Travy va ser l’estrena com a director d’Oriol Pla. Una autoficció, un homenatge a la mateixa família Pla-Solina (la família Travy) i una trobada entre dos corrents teatrals: el clown, el teatre folklòric i popular dels pares i de l'altra, les formes d'avantguarda dels fills, postdramàtics, metateatrals, la Diana i el mateix Oriol. Oriol Pla té una versatilitat que ha estat del gust de directors tan variats com Jaime Rosales, Agustí Villaronga (Premi Gaudí per Incerta Glòria), Ventura Pons o Cesc Gay. És un tio al que li escau La ruta (2022), el trash, i alhora la normativitat; va ser protagonista de l’Alex i la Júlia, versió 2018 de l’anunci d’Estrella Damm, dirigit, nada más i nada menos, que per Dani de la Torre.
Potser dedicar-se a l’art és un llençar una moneda enlaire i esperar que aterri de canto. Però amb aquestes credencials i un puntet d’obsessió, indispensable per viure amb angoixa tota la puta vida i –sembla– per a ser actor, la cosa es posa més tangible. "Quan no treballo, no sé què fer amb la meva vida i m'entra la depressió", declarava fa pocs dies a El Mundo l’actor. Oriol Pla és un tipus amb una educació sobre l’escenari que el fa agafar regnes que d’altres no podrien. “L'educació emocional que comporta el camí de desintoxicació (en referència a la feina feta a Yo, adicto) és superinteressant per a tothom. He afinat la visió sobre les drogues. Acostumen a ser una via d’escapament. Tothom es droga, de maneres diferents. Sembla que la droga és la cocaïna, però hi ha molt addicte a la feina. A mi també em passa”. Possim un Oriol Pla, siusplau, que no se m’enfonsi.