Hi ha cançons que expliquen una època. We are from Barcelona n’és una. Escoltar a un grup de gent de Jönköping (Suècia) cantant sobre la seva barcelonitat et transporta a un passat remot, el del Fòrum de les Cultures, el de les batucades de Carlinhos Brown. Si una colla de suecs podien dir que “eren de Barcelona” era perquè tothom podia ser-ho i perquè ser-ho, en el fons, no significava res. Barcelona, ciutat oberta. Catalunya, terra de pas. Que allò havia de petar era evident i va arribar un dia en què milers de persones es van despertar en ciutats que els eren desconegudes, en barris que ja no eren seus, en escenaris ignots, on l'únic paper que podien exercir era el de figurants.
Calia cercar un culpable i cadascú va trobar el que més li convenia, ja fos l'immigrant indocumentat –target ideal per a la dreta– o el guiri de pell rogenca, que permetia a l’esquerra canalitzar el malestar de qui se sent estranger a casa seva sense atemptar, però, contra la correcció política i la teoria de les opressions interseccionals. És en aquesta segona categoria on esperava poder encabir Estuve aquí y me acordé de nosotros (Anagrama, 2024), el darrer llibre d’Anna Pacheco. En les seves pàgines hi pensava veure la mena de consignes resistencialistes i pseudocarlines que els enemics del sector turístic s’han dedicat a pregonar a través d’eslògans com el famós Tourist go home i d’altres consignes favorables a l’expulsió dels habitants més simpàtics de la nostra ciutat.
Més que un assaig polític, la nova aposta de Pacheco podria ser definida com una col·lecció de postals
Postals sinistres
Però m’equivocava, perquè, més que un assaig polític, la nova aposta de Pacheco podria ser definida com una col·lecció de postals. Parlo, és clar, de postals sinistres, pensades per mostrar-nos de quina manera funcionen els hotels més luxosos de la nostra capital, escenaris dotats de tots els mals del tardocapitalisme més decrèpit. És així com se’ns presenten personatges com El Palas, execrable cap de Recursos Humans obsessionat amb el Pàdel; el Nando, un cuiner autoexplotat addicte als vídeos d'autoajuda i a les apostes en línia, i la Pila, una sindicalista sud-americana per a qui la màxima reivindicació assolible sembla ser que la seva filla pugui banyar-se a la piscina de l'hotel un cop a l'any.
En ells i en les seves acurades descripcions és on es troba la part més interessant del llibre, una forma intel·ligent de plantar cara a aquells que defensen que l’aposta pel “turisme de qualitat” podria ser una solució viable de cara al futur del nostre país, com si el turisme car –o de luxe– fos millor que el de sol, platja i borratxera; com si no repetissin els mateixos esquemes de precarització i desnacionalització –ningú, en cap moment, parla català–, com si no generés, en resum, el mateix malestar ambiental. Ara bé, aquesta tesi, que qualsevol amb dos dits de front podria compartir, no ens arriba sola, sinó que ho fa acompanyada d’un seguit de reflexions sobre el turisme que no assoleixen al mateix nivell de qualitat.
El llibre planta cara a aquells que defensen que l’aposta pel “turisme de qualitat” podria ser una solució viable de cara al futur del nostre país, com si fos millor que el de sol, platja i borratxera
Elucubracions amb encant
A mesura que s’allunya de la freda descripció de la vida a l’hotel, el text perd gràcia i s’embarca en digressions que, o no van enlloc, o no semblen tenir prou espai per desenvolupar-se adequadament. Temes com les motivacions que impulsen a l’autodenomida classe mitjana a cremar els seus estalvis visitant llocs perfectament intercanviables o la construcció ideològica del suposat “Dret al descans” com a justificació de l’activitat turística naufraguen en anècdotes familiars, citacions d’assajos sobre els quals no s’acaba d’aprofundir i reflexions difuses sobre el suposat impacte de la ficció televisiva Paraíso en les ments del públic espanyol dels anys de l’Aznarisme i el pelotazo urbanístic.
El mateix podria dir-se del moment en què l’escriptora decideix posar-se a enumerar alternatives al model turístic actual, mencionant l’exemple d’uns treballadors que van decidir autogestionar un hotel de Buenos Aires durant els anys del Corralito; d’un alcalde comunista d’un poble gallec que promociona cases comunals de lloguer vacacional gratuït o d’un filòsof que ens explica les virtuts “de convertir en exòtic allò que ens és propi”. Coses com aquestes poden quedar maques i convenceran a qui vulgui ser convençut, però atempten contra la serietat del discurs de l’autora, sobretot quan, en cap moment, busquen respondre la mena de preguntes incòmodes que hauria de fer-se qualsevol que volgués afrontar la qüestió turística.
Amb quin tipus d'indústria s’hauria de substituir els ingressos del turisme? Quin destí esperaria a gent com la Pila en cas que els hotels que els paguen el menjar es veiessin obligats a tancar?
Com es pot impedir l’accés a ciutadans de l’Espai Schengen al nostre país? Quina mena de conseqüències tindria això? Amb quin tipus d'indústria s’hauria de substituir els ingressos del turisme? Quin destí esperaria a gent com la Pila en cas que els hotels que els paguen el menjar es veiessin obligats a tancar? Mentre aquestes preguntes no es plantegin d’una forma clara i sincera, qualsevol llibre sobre el sector turístic es veurà limitat a ser una mena d'elucubració poètica sense incidència en el món real. Es poden fer, mentrestant, reportatges sobre la vida dels empleats dels hotels de luxe de la nostra ciutat, tasca que Estuve aquí y me acordé de nosotros resol amb innegable eficàcia i amb un cert encant.