10:30 h del matí. Dilluns. Plaça de Rovira i Trias, Gràcia. En Marcel Pujols pren una aigua amb gas i en Claudi Dosta acompanya el mateix amb un bikini. Tothom ha estat extremadament puntual i tothom és increïblement educat. El punk deu estar mitificat. Almenys pel que fa a l'actitud, perquè jo no m'imaginava els Power Burkas així.
No és del tot culpa seva. La cita matinera ha estat l'única opció per quadrar l'entrevista amb les respectives feines. I, igualment, faltaven en Martí Ferrer i l'Aleix Marbán per tenir el grup al complet. Junts acaben de llançar Naïf, potser, el seu tercer EP. Un disc que Quimi Portet, l'encarregat de signar la nota de premsa, qualifica de "colossal" amb un so "compacte, nocturn i brutalment convincent" i que han presentat amb el single Vull cotitzar.
La portada rosa pastel on posen vestits com els integrants de My Chemical Romance és només un engany, perquè aquí la gravetat i el sentimentalisme emo no hi tenen espai. Dissabte vinent el presenten a la sala Vol de Barcelona. No queden entrades, però pots provar sort als concerts que tenen programats a Vic, Manresa i Menorca.
Quan va sortir el vostre nom a redacció, el primer que vam comentar és que no entenem per què no sou més coneguts.
Marcel Pujols (M.P.): No ho sé. Jo crec que està molt lligat a la nostra actitud en general, de creure'ns-ho menys del que tocaria.
Claudi Dosta (C.D.): També pel circuit on ens movem, que queda molt entre amics.
M.P.: No ens fa vergonya pujar a un escenari, cantar les nostres cançons i dir bajanades, però hi ha altres coses que sí. No acabem d'entrar en la cosa aquesta dels circuits de gent famosa i de fer el que sigui per intentar petar-ho més.
Però bé que us exposeu un munt als videoclips.
M.P.: Ja... jo crec que també hi ha un punt d'exageració. A la gent que li agradem, li agradem extremat. Bé, no a tothom. Però sí que hi ha aquesta devoció que a vegades fa que sembli més del què és. I òbviament que un fan de Burkas et dirà que som un grup menystingut, però si ens mestinguessin, la mateixa gent diria que ja no li molem.
Què sou, un producte per sibarites?
M.P.: No. Això és més la percepció que tu has pillat. Som un grup de becaris. Si ens van posar com a millor disc de Mondo Sonoro era perquè als becaris de Mondo Sonoro els flipava el LP. Un grup per gent jove.
Ja entenc que el primer i el segon disc siguin "un disc de becaris". Però aneu pel tercer. És perquè hi ha alguna cosa, no?
M.P.: Estem una mica en la mateixa situació, el grup sempre s'ha aguantat en la precarietat. Quan Burkas canviï de paradigma, quan tots tinguem feines estables i estiguem en una altra etapa vital, això haurà de canviar per força. No tindrà sentit que segueixi sent la cosa infantil i precària de l'actualitat. Però vaja, tampoc sabem si aquest canvi es produirà.
Power Burkas / Íngrid Ferrer
Aquest equilibri és només pel ritme de les vostres vides?
C.D.: En part sí, però sobretot per la dinàmica que tenim a l'hora de fer cançons.
M.P.: Anem trobant la manera de compaginar feines cada cop més estables amb el grup. O ho intentem. Som aquesta generació que no acaba de trobar una feina per tota la vida, que tampoc la vol, que no té relacions per tota la vida. Estem en un magma que tampoc és tan diferent del de fa cinc anys quan vam acabar les carreres. Podem sentir que és un tercer disc que l'hem fet millor, que tenim més experiència al darrere, però costa tenir seguretats més enllà d'això.
Però l'evolució és evident. Heu gravat per primera vegada en un estudi professional, incorporat vents, heu fet la col·laboració amb Inumazigh...
C.D.: Totes les ximpleries que teníem pensades fer, les hem fet en aquest disc. Les coses que ens quedaven pendents. Teníem idees i mai no ho acabàvem fent i aquí hem tingut la insistència de voler-ho fer de debò.
M.P.: El 2019 va ser l'any més actiu de la nostra història, ens vam matar bastant a treballar i aquest disc surt d'agafar aquesta embranzida. Si haguéssim pogut, l'hauríem tret abans, però l'impuls és el mateix. Per això ha sortit (potser) més elaborat.
C.D.: No ho hem planificat. Les cançons han anat apareixent i n'hi ha algunes que són més complexes que en el disc anterior. L'altre sí que va sortir molt de vomitada, ara les cançons que ha aportat cada membre eren són elaborades pel que fa a l'estructura. Però és el mateix disc que el segon i que el primer.
Joder, no sembla una gran estratègia de màrqueting dir que els discs són iguals.
C.D.: La filosofia és la mateixa. Sí. És com un híbrid entre el primer i el segon.
M.P.: Naïf, potser podria ser el nom del primer disc. El fons és el mateix. La forma no. Òbviament que hi ha motors de canvi i ens hem trobat fent coses diferents, que no havíem fet abans, però no passa res per dir que l'essència és la mateixa i que estem en situacions semblants.
En una primera escolta pot semblar que us ho preneu tot de broma. No us perjudica això en un país tan seriós, que sembla que tot ho fem a cop de dia històric i de jugades mestres?
M.P.: Al revés, és el que li agrada a la penya. Que tingui un punt de broma i que a la vegada sigui una cosa seriosa. És la nostra dicotomia. Semblem molt divertits i després som gent bastant afectada. Són dues capes, i com més capes millor. És el nostre toc.
Una mentalitat molt millennial, no?
M.P.: Sí. De no prendre't res seriosament, però que, alhora, ximpleries molt bèsties t'afectin i que et trastoquin la vida. Autorrentat parla de masturbar-se i estar trist després. Ui, quin drama! Només has de canviar els teus pensaments i no caure en el bucle de sempre. Que potser no és tan fàcil, però cal ser conscient que no cal fer-ne un gra massa. La cançó fa justament això, desdramatitzar.
Tenint en compte que ens diuen que som una generació que només aspirem a ser funcionaris, 'Vull cotitzar' ens podria servir d'himne.
M.P.: Hòstia, vaig llegir una entrevista a la Maria Sevilla, la poeta, on deia que "enamorar-se i dormir haurien de cotitzar", i va molt a la par amb Vull cotitzar. No només pel missatge, pels tempos també. Ella deia que les hores de son haurien de comptar, perquè dormim per tornar a treballar. Dormir forma part del treball perquè t'estàs preparant. Com l'estona que et passes al tren per anar a la feina.
Deshumanitza una mica, no? No deixes de ser mai una peça de l'engranatge.
M.P.: Clar, però és que és així de trist. Joder, ja que estem destinant la vida a això, per què no cotitzar-ho tot. Són idees que sorgeixen de dies de festa, d'anar parlant de coses... D'aquí surt també el títol, Naïf potser, d'elucubrar una mica, imaginar... és el que dona una mica de vida i de sentit al que fas.
Heu explicat que li heu posat aquest títol perquè feu lletres "molt de P5". Jo no ho veig massa.
M.P.: Un altre títol possible era Esperança de vida, però Naïf, potser encaixa més. No són lletres de P5 en el contingut, però sí en la manera com surten. Som uns enyorats de la infància, ens agrada tenir aquest impuls infantil a l'hora de fer les coses. Òbviament que ho intel·lectualitzes i dius m'agradaria parlar això o d'allò altre, però a l'hora de la veritat quan acaba sortint sempre et sorprèn i no és com esperaves. Potser és la diferència amb altres grups, on les coses que estan més tancades i són més combatives. No decidim de què parlem, ens ho trobem a la cara i ho afrontem.
Parleu de masturbar-se a la dutxa, perdre la feina o estar fart del sistema. És molt pandèmic.
M.P.: Musicalment no, perquè havíem fet la música abans, però lletrísticament, vulguis o no, la pandèmia està present. Estem en aquesta situació i hem de sumar més incertesa a la que ja teníem. Alhora estàs content del que tens, del que pots tenir, de la gent que et suporta. 'Autorrentat' és pura pandèmia, perquè és de les poques coses que pots fer... vaja, en pots fer d'altres, però descriu una mica la rutina dels primers dies, que volies ballar i no podies... que buscaves com expressar amb el cos el que tenies al cap.
Power Burkas / Íngrid Ferrer
Què és el que més us agrada del disc?
M.P.: Haver-lo fet. Que em representi a dia d'avui. No és que hem posat vents. No és que hem col·laborat amb algú. Que hem actualitzat el que és Burkas i em senti identificat. Estic molt content d'això.
C.D.: Joder, que amb els anys que portem seguim fent discos. Cadascú tenim una vida diferent i poder fer això és maco. Un punt d'unió entre els 4. Mola que encara hi hagi aquestes ganes. Una mica com els veterans que s'apunten a futbol per poder seguir jugant els caps de setmana. Nosaltres tenim els assajos.
Coma grup heu patit molt el confinament?
M.P.: Ens ha aturat tot el procés, perquè havíem de gravar el disc l'any passat. És heavy perquè, si ho haguéssim fet, hauria estat completament diferent. Hem tingut moltes menys estones junts i hem passat més temps sols pensant en el grup, en què hem de fer i cap on hem de tirar, sense que la cosa avanci. Això acaba desgastant el cervell, és millor que tot flueixi. També hem fet alguna videotrucada...
C.D.: Que no va servir de gaire tampoc... Ara que hem arrencat tornem a estar igual. Però, per exemple a mi, durant la pandèmia em feia com mandra parlar amb gent. A vegades feia cançons i les enviava, però tota la música que vaig fer la dono per merda. Generalment valoro les cançons pel record i els inputs que rebo d'altra gent.
Dia 29, primer bolo en directe presentant el disc. Com ho veieu?
C.D.: Ja vam fer un concert amb cadires per la Mercè i va anar molt bé. Vam xerrar molt.
M.P.: Estem pensant que sigui diferent, que sigui més distès. Si no et pots aixecar i moure lliurement, potser t'incomoda estar 100% per la música i la gràcia d'un concert és que et puguis distreure, desconnectar, desfogar-te. No volem que això duri per sempre, però tampoc no passa res perquè la gent s'assegui i ens miri.
Com veieu el futur, creieu imprescindible fer un pas més?
M.P.: Veient com ha anat tot, és cosa de seguir fent el que t'agrada i de veure qui et fa més cas i qui menys. Anem veient com amics que abans els agradàvem molt, ara ja no. Com ens envoltem de gent diferent. És guai veure el procés, sense esperar que la vida ens canviï de cop. Òbviament que volem cobrar pels concerts, que cada cop ens paguin més i que no tot vagi al dipòsit del grup i al cotxe del Claudi.
C.D.: Anem veient que passa i no projectem massa. El que vagi arribant ho gaudirem a mesura que vagi passant.
M.P.: Portem tota la vida tocant en grups: sabem que és que no t'escolti ningú. Pots aplicar un o un altre prisma. Si agafes els números de les nostres xarxes pots pensar, "quins primos", però ens escolta molta gent que no coneixem. S'ha de sortir del dogmatisme dels números, és perillós i enganxós.
Imatge principal, els Power Burkas, d'esquerra a dreta, Claudi Dosta, Marcel Pujols, Aleix Marbán i Martí Ferrer / Íngrid Ferrer (cedida)