La bona herència, el millor de la nostra cultura, és l’alegria. De fet, ens agraden molt els sentimentalismes i les tristeses importades del Japó o d’Andalusia, el minimalisme escandinau, la impassibilitat anglesa, també el dramatisme italià del Dant, tot el que vostès vulguin i més. Però, a l’hora de la veritat, el que ens enamora és el riure, i per això va tan buscat. La possibilitat concreta de mantenir-nos contents durant un espai de temps, de manera que l’enyorança de La Trinca o de Jaume Sisa podria ser que fos més unànime i sentida que la de Serrat, Raimon o de Llach. Estem parlant de l’alegria, una experiència que sabem prou bé el que és, i no com ara la felicitat, que ens sembla una exageració, una quimera, una paraula que surt en alguns llibres i prou. És l’alegria, la joia, l’acontentament, la perspectiva plausible del viure escèptic dels catalans, del nostre tarannà dissolvent i, fins i tot, dissident, discrepant de totes les majories i unanimitats mundials. És la nostra inèrcia familiar.
L’alegria nostra pot ser —i sol ser— de gust pèssim, com apareix en el teatre de Pitarra, que a Barcelona té una estàtua rococó i de pasta de full, a la Rambla, davant de la Universitat Pompeu Fabra, ideal per fomentar les confusions. L’alegria nostra és la que busca l’enginy ja que no hem trobat la solució, la que ens manté en una relativa estabilitat emocional, passi el que passi, fent veure que és impossible que ningú ens acabi els quartos, com deia Francesc Pujols. Els quartos o, el que és el mateix, la fe en nosaltres mateixos. L’alegria ens fa estar permanentment alerta i disposats a jugar amb el vocabulari i amb la intel·ligència. El joc del goig ens té acostumats a no prendre’ns res gaire seriosament. Per això quan llegeixes una plana de filosofia de Pujols mai no pots saber si està escrita seriosament o en broma. A diferència de tots els altres llibres filosòfics que podem trobar al món. Com en la vida mateixa, l’humor, el joc, l’alegria, ens fan estar en guàrdia.
Certament l’alegria nostra no s’entén gaire, però ni falta que fa. D’aquí ve la brama melindrosa que assegura que els catalans som animals tristos, tímids i altres expressions i maneres que tenen de dir-nos que ens troben estranys. Molt bé. Hi ha persones que confonen l’alegria que ens arrossega i ens tempera les nostres biografies amb les formes de la hipocresia. La nostra alegria no ve d’una experiència col·locada, química ni obligatòria. Tampoc és la falsa joia dels capellans insegurs ni són els acudits tímids de les monges. Ni l’alegria del psiquiatre o del professor sonats tampoc són la nostra alegria. És una joia que pot i vol durar, que cura, que ens arrossega a ser dignes en la pobresa i encongits en la fortuna, sempre immerescudes totes dues. És l’alegria jueva dels germans Marx i agnòstica dels Beatles. La dels trobadors. Els trobadors són del cert la nostra tradició. “Tota l’alegria del món és nostra” diu Guillem d’Aquitània, en un poema, a la seva noia.
A les terres catalanes, considerem la nostra gran novel·la, el Tirant lo Blanc, el llibre menys solemne i vanitós possible; exactament al contrari dels altres grans llibres nacionals, el nostre és un vodevil i una paròdia irreverent sobre totes les coses suposadament serioses d’aquest món
L’alegria és una determinada cultura en la que creiem uns quants. Fixeu-vos en aquell famós cartell de l'avi Macià que somriu, alegre, després de mort, a les eleccions de 1936. De Hitler o de Mussolini, en canvi, no se’n prodiguen imatges rialleres perquè són dues personalitats que fan veure que són molt serioses i molt professionals. Fan cara d’enfadats. Que tenen entre mans un gran projecte que avui ja sap tothom com acaba. Nosaltres, a les terres catalanes, considerem la nostra gran novel·la, el Tirant lo Blanc, el llibre menys solemne i vanitós possible. Exactament al contrari dels altres grans llibres nacionals, el nostre és un vodevil i una paròdia irreverent sobre totes les coses suposadament serioses d’aquest món. Una derisió que va minant i destruint, des de dins, tota la falsedat de la societat, tots els ídols de guix. Si s’ensenyés com cal a les nostres escoles aquest llibre extraordinari de Joanot Martorell, el millor llibre del món, potser els nostres adolescents podrien entendre que els mals d’amor no pertanyen al gènere dramàtic sinó al còmic. Deu ser veritat aquella sentència que s’atribueix a Churchill però que podrien signar ara mateix els nostres principals creadors, de totes les èpoques. L’èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs sense perdre mai el somriure.