“T'he de preguntar una cosa: ets un assassí en sèrie?” La primera imatge d'Strange Darling, amb la veu inquisitiva i preocupada d'una dona i el focus en un home que es gira cap a la càmera, capta l'atenció d'un espectador que, sense saber-ho, ja està atrapat per la teranyina narrativa i visual proposada pel cineasta J.T. Mollner. “Entre 2018 i 2020, el serial killer més prolífic i singular del segle XXI va orquestrar una matança que es va iniciar a Denver, Colorado, va continuar per Grand Lake, es va expandir per Wyoming i el centre d'Idaho, i va acabar en un bosc dens del comtat de Hood River, a Oregon. A partir d'entrevistes policials i detallats relats de testimonis, aquesta és una dramatització de la història real dels darrers assassinats coneguts en aquella massacre”, ens adverteix una veu en off. I comença la festa!
Perquè, tot i que el punt de partida apunti en una direcció que ens pot fer pensar en un estudi acurat i respectuós d'un cas real, Strange Darling executa la carta de l'engany des del seu primer minut. Immediatament després de l'avís, en càmera lenta i en un blanc i negre que es converteix en color llampant, una jove ensangonada corre cap a la càmera, fugint d'algú que la persegueix, i quedant-se congelada en un instant que activa la nostra memòria i ens porta a slashers dels anys 70. Sona una cançó que es repetirà durant el metratge, Love Hurts: l'amor fa mal, fereix, cicatritza, i marca qualsevol cor que no sigui prou dur o fort per a suportar el dolor... Res és gratuït en la trepidant peripècia que ens proposa la pel·lícula, tampoc aquest tema musical interpretat per Z Berg i Keith Carradine.
Amor pel cinema amb el cul tort
Després del seu pas pel festival de Sitges on ha estat la gran revelació de l'edició d'enguany, avui arriba als cinemes aquest thriller en sis capítols que comença pel tercer, amb una estructura que pot fer-nos pensar en Tarantino (la mateixa història i l'aproximació narrativa que s'hi fa apunta a aquelles novel·letes pulp convertides en marca de fàbrica del bo d'en Quentin). Strange Darling aposta per una premissa basada en el joc del gat i la rata per, a partir d'aquí, dedicar-se a destruir qualsevol expectativa, a tombar qualsevol pronòstic que l'espectador més cinèfil, cinèfag, futuròleg o espavilat, pretengui endevinar. D'entrada, la decisió d'explicar aquesta història d'una forma no lineal ni cronològica ja dona prou elements per despistar el personal, canviar-li la perspectiva dels esdeveniments, marejar-lo sense prendre'l mai per imbècil. El guió de ferro del mateix J.T. Mollner és una constant, i molt estimulant, capsa de sorpreses contínua. I, probablement, els seus cops d'efecte siguin la virtut més cridanera de la pel·lícula. Però Strange Darling va molt més enllà de la seva capacitat de subversió respecte a les constants del gènere, ja parlem de thriller o de terror o d'ambdues coses.
Strange Darling aposta per una premissa basada en el joc del gat i la rata per, a partir d'aquí, dedicar-se a destruir qualsevol expectativa, a tombar qualsevol pronòstic que l'espectador més cinèfil, cinèfag, futuròleg o espavilat, pretengui endevinar
Que els seus girs ens deixen amb el cul tort és un fet inqüestionable, però aquest film juganer i trapella amaga també un evident amor pel cinema: rodat en 35mm., tota una raresa en aquests temps digitals, la coreografia de colors, vermells i blaus, accentua la seva imponent força visual. Amb l'actor, o exactor, Giovanni Ribisi a la direcció de fotografia, Strange Darling fa de l'aposta estètica un dels seus mèrits. Però no només: la parella protagonista, Willa Fitzgerald a la pell de La Dama, i Kyle Gallner com El Dimoni, ofereix un espectacle interpretatiu deixant-se anar en el viatge que demanen els seus arcs de personatge, en un insòlit domini de les arestes escrites al guió.
Strange Darling va molt més enllà de la seva capacitat de subversió respecte a les constants del gènere, ja parlem de thriller o de terror o d'ambdues coses
I encara més: sota el dispositiu narratiu, la pel·lícula ofereix interessants reflexions sobre assumptes com els rols de gènere, els límits del consentiment o l'estigmatització del plaer femení. “Et fas una idea dels riscos que pren una dona com jo quan decideix divertir-se una mica?”, qüestiona ella en plena i desacomplexada trobada sexual. Com se'ns avisa d'entrada, som davant d'un dia en la retorçada vida amorosa d'un assassí. I, com canta Love Hurts. l'amor fa mal, fereix, cicatritza, i marca qualsevol cor que no sigui prou dur o fort per a suportar el dolor... L'amor potser fa mal, però Strange Darling només provoca una satisfactòria sensació de muntanya russa, de delirant viatge ple d'enganys, de fresca novetat en un gènere tan trillat com és el terror d'assassins en sèrie. No us la perdeu, i, sobretot, que ningú us l'expliqui!