Barcelona, 8 de desembre de 1904. La fotografia d'un senyor amb ulleres i prominent perilla cervantina penja de la paret en una casa humida del carrer Petritxol: el quadre conté una dedicatòria firmada pel protagonista del retrat, José Echegaray, que fa poques hores acaba de guanyar el Premi Nobel de Literatura. El responsable d'haver emmarcat la làmina al seu despatx és ni més ni menys que Àngel Guimerà, l'autor de peces teatrals com Maria Rosa o La filla del mar, obres que des de fa anys triomfen a Espanya gràcies a la traducció castellana feta per Echegaray.
Sense que cap dels dos ho sospiti aleshores, aquell dia esdevé l'origen d'una cursa de fons que durarà disset anys, que conclourà sense èxit i que generarà tota mena de llegendes sobre per què Àngel Guimerà, malgrat presentar disset vegades seguides candidatura al Premi Nobel de Literatura, no va guanyar mai el guardó que l'any 1904 havia aconseguit l'admirat traductor de les seves obres.
Un altre retrat, en aquest cas de Guimerà, fet per Ramon Casas i exposat el MNAC.
El Nobel a Echegaray: l'inici de tot
És cert que Guimerà va quedar-se sense Nobel per culpa d'Echegaray, doncs? Convé fer un spoiler: la resposta és no. Seria molt romàntic creure que sí, però, i creure's que Echegaray va pispar-li el guardó de 1904 a Guimerà en un any en què l'Acadèmia Sueca podria haver premiat dos autors de literatures sense estat, ja que l'altre guanyador aquell any va ser l'occità Frederic Mistral. Seria fins i tot versemblant pensar que el Regne d'Espanya, davant la possibilitat que guanyés un autor de tarannà marcadament catalanista, pretengués boicotejar el premi a Guimerà i proposés als suecs concedir-lo al traductor de les seves obres al castellà, talment un bon dramaturg amb obra pròpia. Fins i tot no seria forassenyat creure que al nord d'Europa l'obra de José Echegaray, un autor que en aquella època tenia bona acollida entre els escandinaus, no era massa més respectada que la de Guimerà, de qui s'havia estrenat l'any 1903 en alemany la versió de Terra Baixa titulada Tiefland, l'òpera que tant va agradar anys més tard a Hitler. Tot això seria molt novel·lesc, però no és veritat.
Traducció alemanya de Terra Baixa publicada per Bote und Bock a Berlín, l'any 1903.
Quin dels dos autors era més famós a Suècia? El madrileny, sens dubte, per molt sorprenent que pugui semblar això avui: abans de la pandèmia, era més plausible creuar-se per la Rambla amb un grup de joves alcoholitzats cantant a cor què vols un fragment de Mar i cel que no pas trobar llibres d'Echegaray a qualsevol llibreria. Fins i tot en una llibreria de vell del Barrio de las Letras de Madrid. Però l'any 1904 les coses eren diferents i avui cal dir ben alt que la llegenda urbana és falsa: l'any 1904 no va existir cap candidatura per tal que Guimerà optés al Nobel. Tal com expliquen Enric Gallén i Dan Nosell al seu llibre Guimerà i el Premi Nobel, història d'una candidatura (Puntcum, 2012), el bulo que José Echegaray va guanyar un premi que havia de ser per al seu amic és fruit d'una confusió de Josep Miracle en la seva biografia de Guimerà, publicada l'any 1958: és cert que Karl August Hagberg, membre expert de l’Institut Nobel de l’Acadèmia Sueca i encarregat de redactar els informes sobre les candidatures espanyoles i italianes al Nobel, va visitar Guimerà a Barcelona, sí. El que no és cert és que la visita fos l'any 1904 -tal com afirma Miracle en la seva errata-, sinó deu anys després, l'any 1913, quan Guimerà ja feia temps que havia entrat a les quinieles per optar al guardó.
Disset anys de guerra bruta
La història, doncs, comença l'any 1904 amb el premi a Echegaray, però quan realment es posa interessant és un any més tard, el 1905, quan Carl David af Wirsén convida la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a presentar una candidatura. Qui és aquest senyor? Ni més ni menys que el secretari perpetu de l’Acadèmia Sueca i president del Comitè Nobel. L’acadèmia barcelonina no dubta en proposar la figura de Guimerà, però arriba tard als terminis establerts l'any 1906 i no és fins a l’any següent que la proposta és acceptada. El problema, però, és que a Madrid salten totes les alarmes i es veu com una amenaça que l'únic candidat procedent de l'estat espanyol sigui un autor que, malgrat haver nascut a les Canàries, escriu en català, viu obsessionat amb el concepte d'identitat territorial i té en la llengua un dels pilars de la seva obra. Solució? Mentre la Reial Acadèmia de Bones Lletres proposa Guimerà als suecs, la Real Academia de la Lengua fa el mateix amb Menéndez Pelayo. Entre 1907 i 1912, l'historiador i intel·lectual de Santander -del qual tampoc és gaire fàcil trobar llibres a les llibreries- competeix amb Guimerà en la cursa del Nobel de literatura en una singular guerra fraticida que, als ulls dels europeus, devia semblar una picabaralla absurda entre la RAE i la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Un Catalunya contra Espanya sui generis, vaja. Un de tants.
Cartell de la versió cinematogràfica de Terra Baixa, titulada Marta of the lowlands, estrenada als EE.UU. l'any 1914.
L'any 1913 des de Madrid es decideix deixar de proposar a Menéndez Pelayo i s'opta per presentar a Benito Pérez Galdós, possiblement el novel·lista més popular d'Espanya en aquells temps i autor, aquest sí, encara avui ben present a les llibreries de mig món. Des de Catalunya, però, se segueix insistint en la figura de Guimerà, però si la doble candidatura divideix esforços, també divideix opinions: durant anys els acadèmics escriuen informes favorables cap a tots dos autors, però mai no acaba d'haver-hi un quòrum general que decanti la balança. L'any 1917, quan ja fa més d'una dècada que el nom de Guimerà ressona a Estocolm, sembla que la candidatura del fill predilecte del Vendrell ho té tot de cara per guanyar, però tot d'una es queda sense premi a causa de consideracions que ben poca cosa tenen a veure amb criteris estrictament literaris: Àngel Guimerà cau de la cursa pel Nobel de Literatura per tal de «no ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». Així ho expressa a l'informe d'aquell any Haralg Härne, president del Comitè del Nobel en aquella època, tal com recull Kjell Espmarck al seu llibre El Premio Nobel de Literatura. Principios que sustentan las decisiones y las evaluaciones (1988), una mena de biografia autoritzada del premi i en la qual es poden conèixer els secrets de centenars d'informes literaris fets al llarg de la història del guardó.
Quan escriure en català és un acte polític
Segons estipula el testament d'Alfred Nobel, «el premi literari haurà de concedir-se sense cap prejudici territorial ni polític», però tal com s'ha vist, en els informes de l'Acadèmia Sueca surt a flotació el problema de la identitat catalana, perceptible tant en la llengua com en el missatge de l'obra de Guimerà: l'escriptor no és valorat literàriament en el context internacional o universal, sinó a través de les circumstàncies nacionals i lingüístiques d'una cultura minoritària. Així, un any rere altre, la candidatura del dramaturg més important de les lletres catalanes és descartada amb excuses cada vegada més polititzades: si l'excusa l'any 1917 argumenta no ferir l'orgull mesetari espanyol, després, l'any 1919, el mateix Härne apunta que l'objectiu dels premis Nobel és el de promoure la pau, per tant, premiar Guimerà i donar suport a una cultura minoritària significaria fomentar els conflictes interns.
Bust d'Àngel Guimerà a Santa Cruz de Tenerife, localitat on va néixer.
«En la mesura en què pot ser previst i impedit, la tria de l'Acadèmia no ha de provocar un augment de tensió entre antagonismes nacionals els quals són, amb tota evidència, nefastos als objectius pacífics que persegueix, en tots els àmbits, la Fundació Nobel», es pot llegir a l'informe d'un any en què el Premi el va acabar guanyant Carl Spitteler, un poeta suís que escrivia en alemany i que tampoc té massa presència als prestatges de les llibreries europees actuals. La particular guerra fratricida entre Galdós i Guimerà segueix fins a l'any 1922, quan la R.A.E. desisteix amb la candidatura de l'autor de Los Epidosios nacionales i presenta la de Jacinto Benavente. Contra tot pronòstic, el prolífic dramaturg madrileny, autor de La malquerida, s'endú el guardó mentre que Guimerà es queda una vegada més amb un pam de nas. La seva candidatura al Nobel persisteix dos anys més, fins al 1924, quan Àngel Guimerà mor i el seu funeral a Barcelona es converteix en una petita manifestació popular, com ja havia passat amb el de Verdaguer anys enrere.
Gairebé cent anys després de la seva mort, és difícil afirmar amb absoluta certesa que el motiu perquè Guimerà no guanyés el Nobel radica en el fet d'escriure en català, però tanmateix és difícil no dubtar que l'hauria guanyat si la seva obra s'hagués escrit en castellà, segurament perquè la història de Guimerà i el Nobel és un exemple més d'allò que passa quan s'escriu en una llengua sense estat. Però sobretot, d'allò que passa quan s'escriu en una llengua amb un estat en contra.