Josu Mezo és l’autor de Malaprensa, el blog que va ser el primer a exposar les falsedats, exageracions i incongruències de la història escrita pel periodista Pedro Simón a El Mundo sobre Nadia Nerea, la nena afectada de tricotriodistròfia. Ho va fer el passat dimarts a “Mal periodismo por una buena causa”. Alguns lectors del blog es van afegir a la recerca amb noves comprovacions, que apareixen als comentaris de l’entrada. Si existeix l’anomenat “periodisme ciutadà”, aquí en tenim una bona mostra.

Pocs dies després arribarien les informacions de Manuel Ansede i Elena Sevillano a El País i d'Ángela Bernardo a Hipertextual. Tot seguit, el diluvi.

Mezo és professor d’Estadística a la Universitat de Castilla La Mancha. Des del 2004 posa al descobert “errors i nyaps de la premsa espanyola”, segons la descripció del seu blog. Ha estat el gran oblidat d’aquesta història.

Si la teva mare...

Aquest cop, l’estadística no ha tingut res a veure en la tasca de Mezo. Més aviat ha aplicat una altra capacitat: el senderi. El professor se sorprèn, per exemple, que el periodista passi per bona la història que Fernando Blanco, el pare, amb la filla, va anar a cercar un dels grans especialistes en aquesta malaltia estranya (afecta unes 200 persones al món) a una cova de l’Afganistan “en mitad de la guerra —bajo las bombas y las balas”. D’èpica lacrimògena i dades dubtoses el reportatge en va ple.

Per què un periodista creuria una cosa així? Tots coneixen la dita “si la teva mare et diu que t’estima, tu comprova-ho”. També Simón, que dijous passat havia escrit una columna on blasmava tàcitament als qui el criticaven pel reportatge. Per què, doncs, un periodista no aplicaria la rutina professional de verificar tot el que li diuen i acreditar-ho, si pot, amb papers, per molt cruel que sembli aquesta actitud?

Simón s’ha explicat aquest dilluns a Disculpas y gracias. Quan va conèixer Nadia es va commoure: “ya no hubo manera de pasar de aquella cría: Nadia tiene la misma edad que mi hijo.” Simple i cru. Feia cinc anys que el periodista seguia aquesta història. Hi estava enganxat. Nadia era el seu fill. “Nada de lo anteriormente escrito es excusa”, afegeix. “Un periodista debe mantener cierta distancia, no bajar la guardia, verificar todo. Esta vez no lo hice”.

Ofici malparit

El periodisme és un ofici malparit. Molt. Exigeix una disciplina que cap altra feina demana: separar les pròpies conviccions, valors i sentiments de la realitat de què s’informa. Això no és senzill. Perquè els periodistes són gent com la gent. Tenen conviccions, valors, sentiments. Són humans.

Aquesta mena d’ascetisme no s'exigeix a cap altre professional. Tant se val què pensa un metge del malalt al que opera o l’arquitecte de l’edifici que projecta. En el periodisme no és així. Es reconsagrat: exigeix atansar-se als fets i a les persones tant com sigui possible, agradin o no, sense involucrar-s'hi, deixant-ho tot com estava quan després n’informa. Actuar d’una altra manera equivaldria a manipular, dir al públic què han de fer, què han de pensar. Influir-los, coaccionar-los, pressionar-los. No seria professional. Aquesta és una gran diferència entre l’activisme i el periodisme.

És tan costerut mantenir aquesta disciplina —separar professió i vida—, potser antinatural, que els periodistes, des dels orígens de la cosa, s’han dedicat a establir rutines i mecanismes que els facilitin fer-ho de forma més o menys indolora i automàtica. Escriure en ordre d’importància decreixent (d’això se’n diu "piràmide invertida"). Determinar que el més important són les 5W (el què, qui, on, com i quan dels fets). Comprovar la informació amb dues (o més) fonts independents entre elles. Etcètera.

Hi ha una dotzena de criteris com aquests, alguns pensats inicialment per a resoldre antics problemes tècnics (que arribi a la redacció la informació més important si es talla el cable del telègraf a mitja transmissió) i que han esdevingut rutines de conducta professional inatacables, intocables, inqüestionables.

És una professió experiencial com no n'hi ha gaires, alhora que sotmesa a aquests rigors gairebé inhumans. Molts cops, els periodistes les passen magres perquè en veuen de tots colors. Veuen i viuen mil coses més que altra gent i no es poden aplicar a fer allò que fa la gent: dir que els hi agrada o no, sigui amb la raó o amb les tripes; jutjar-ho, posar-ho a parir o tirar-hi flors. Tot això —un dels plaers de la vida— no és part de la professió periodística. Al contrari. És mala praxi. A tot cal acostar-s'hi amb aquella disciplina. És dur.

Estrelles mediàtiques

Aquest dilluns al migdia, una conversa a la secció de televisió d’El Món a RAC1 ha posat al descobert la lluita interna que molts cops suposa aquest peculiar ascetisme periodístic i què fàcil és badar o bandejar-lo.

El director del programa, Jordi Basté, enraonava del cas amb Víctor M. Amela, periodista i antic crític de televisió de La Vanguardia. Basté ha comentat: “Hi ha coses que quan te les trobes davant, verificar-les...”, com volent dir què difícil i cruel és fer-ho. L’ha tallat Amela: “Aquí tots [...] han fet servir aquest cas. I dic fet servir perquè, no ens enganyem, una nena fràgil com aquesta, a la tele, dóna audiència. Va, diguem-ho clar. Sí, som molt bons, ajudem el pare i la nena... Bé, al final tot és mentida [i] t’has de fer l’autocrítica: per què la vaig portar [la nena a la tele]? Perquè dóna audiència, perquè és fràgil, perquè entendreix. [...] Aquest rotllo de l’ajuda als altres [...] té molta trampa”. Basté ha intervingut: “Però tu vas al twitter i algú et diu ‘escolta, què em pots ajudar, sisplau’, i jo és que [...]. Però no hi ha mala fe”. Amela: “No. Per què hem de seguir aquesta inèrcia del ‘pobret, pobret està malalt, pobret, pobret... Va, porta’l a la tele... ¿És guapo o es joven? Sí, vale, porta’l'? No, tu. Ja està bé, home. Siguem seriosos”.

De qui parlaven Basté i Amela? De totes les estrelles mediàtiques que es van enganxar al relat de Pedro Simón, en alguns casos com a substància dels seus programes de ràdio i televisió i per no perdre el lloc sota els focus del cas. Qui més ha fet aparèixer Nadia i els seus pares en pantalla és La Sexta, al seu programa Más Vale Tarde.

La mateixa cadena que, aquest dilluns sí, s'ha dedicat a fer el que potser havien de fer de bon principi: verificar i comprovar si la història era bona, acurada. Si era una història, vaja. Per paga, ho han fet repenjant-se en la feina dels altres:

Un seguit de famosos dels mèdia es va afegir a l’onada de solidaritat (o solidaritat) desvetllada pel reportatge de Pedro Simón arran del rum-rum a les xarxes socials que tot era una camama. Quan s’ha desvelat la martingala, i tot se’ls hi ha girat cap per avall, han anat, cames ajudeu-me, a esborrar els tuits en suport de la falsa història i a disculpar-se, sense ni un bri d'autocrítica:

Altres professionals han aprofitat per a recordar-los que potser hagués estat més senzill fer la feina periodística que tocava (com en aquesta peça d'Antonio Villarreal) enlloc de deixar-se endur pel sentimentalisme o el postureig solidari (aquests tuits vénen d'El Huffington Post).  

Era de tot això que parlaven Basté i Amela. Pedro Simón tenia un motiu i l’ha sabut explicar i disculpar-se. La resta de mediàtics i La Sexta també en devien tenir algun, de motiu (i també una mica de barra) que potser és més difícil d'explicar. A sobre, per vergonya de l'ofici, qui ha descobert l'engany no és periodista. Potser valdria la pena dedicar més temps al periodisme i menys a la solidaritat.