Cada vegada costa més delimitar la frontera entre el cinema de terror i el thriller psicològic. Que sí, es pot vendre d'ambdues maneres, ja que tot va molt de la mà. Sobre això, Steven Soderbergh ha inventat un nou gènere a què encara no se li ha posat nom. Perquè, més enllà de la temàtica i les qüestions que planteja, hi ha la forma. Els diferents laberints en els quals entres per explicar un relat. I en aquesta pel·lícula importa, i molt, el moviment, la lectura dels espais. A aquesta casa a la qual es muda una família benestant, des del primer dia se sospita que hi ha un intrús, algú que no es veu, però que sí que està. Uns ho creuen, d'altres no. Aquí és on sorgeixen les tensions, la confusió.
Steven Soderbergh juga amb la teva ment
No en va, la pel·lícula també tracta el comportament de cada membre de la família i com, entre ells, existeixen nexes: els més propers, els distants entre si o els més allunyats. La mare que interpreta Lucy Liu adora el seu fill (Eddy Maday, aquí Tyler), un adolescent envanit que al capçal del seu llit té un pòster del nedador Michael Phelps. És un senyal: la supèrbia i aquesta sensació de superioritat, física i moral. Quan li explica coses a la seva mare, aquesta el mira embadalida. Encara que sigui narrant com ell i la seva colla han deixat en ridícul una noia de l'institut. Vaja, un cas de bullying de manual. En canvi, el pare, interpretat per un magistral Chris Sullivan, li exigeix: "A més renecs, menys efecte". Després, l'element que sosté la pel·lícula i qui té la clau mestra d'aquesta, l'actriu Callina Liang (Chloe), que apunta a grans cotes. Mentre amb la seva mare sempre hi ha un estira-i-arronsa, amb el seu pare sí que té una bona connexió. Així que, amb aquest mapa, i un extern, West Mulholland (amic del jove i amant d'amagat de la seva germana) que explota tot pels aires, la cinta viatja a través dels passadissos, de les escales, de les diferents habitacions (fascinant la brillantor del parquet).
A Presence, el truc, la seva màgia, està en l'ús d'aquesta càmera subjectiva. Al contrari d'altres pel·lícules de gènere, Soderbergh no abusa (i gairebé ni utilitza), el recurs d'obnubilar, d'encegar, de tancar espais. Nom som davant d'una pel·lícula claustrofòbica
A Presence, el truc, la seva màgia, és en l'ús d'aquesta càmera subjectiva (els plans, els contraplans, la proximitat, aquesta llum encegadora...). Al contrari d'altres pel·lícules de gènere, Soderbergh no abusa (i gairebé ni utilitza), el recurs d'obnubilar, d'encegar, de tancar espais. No som per a res davant d'una pel·lícula claustrofòbica. Més aviat al contrari, aquesta se centra més en el debat psicològic (sí, fins i tot hi ha un llibre de trigonometria que causa més pànic que qualsevol fantasma). Sens dubte, a Presence importa (i molt) l'estètica, la cura de cada detall. Tant l'elecció dels quadres, com el dels miralls (sí, aquest mirall!), una vaixella que es resisteix a les taques de pols o el color del vi. I sí, en aquesta casa, en aquestes vides, allò que paralitza tothom: la mort. Amb un tractat intel·ligent (sent Soderbergh, no podia ser menys) i inquietant (objectes que es mouen sols, sorolls estranys...). Certament, no hi ha grans ensurts i sí molt joc mental. Tal com diu, en un moment donat, el personatge de Chris Sullivan: "Compte amb les decisions que prens ara, si no ho fas ja, després tardaràs anys a solucionar-ho". I, efectivament, la decisió de mudar-se a aquest barri residencial marcarà el seu recorregut vital. Si bé, la motxilla ja venia amb alguns comptes pendents i molt determinants. En acabat, això sí, que cadascú endevini (i descobreixi) on posar cada fitxa. Ah, i la certesa que l'ésser humà fa més por que qualsevol fantasma.