Chrissie Hynde mai no ho posat fàcil, començant per com hem d'escriure el seu nom. Encara que l'hagis teclejat cinquanta vegades, sempre cal acudir a Google per no errar el tret. Fins i tot, el camí que va seguir per arribar a la música, passant primer pel terreny de la premsa, concretament al New Musical Express. Potser per això, no li agrada fer entrevistes. Ha estat a l'altre costat i sap com se les gasta un periodista. Podríem dir, que no se sent còmoda en aquesta situació. Encara més, tenint en compte que sempre ha anat una mica a contracorrent, amb la seva biografia, A todo riesgo, aconsegueix el que d'altres ni s'apropen: les primeres cinquanta pàgines del llibre, les dedicades a la infantesa, són tant o més interessants que les següents. Normalment, és el contrari, aquesta part te la pots estalviar, es repeteixen els tòpics. Però en el seu cas no, els arbres, els cavalls i fins i tot els Beatles estan en el guió. I el LSD també. "Debuté con el LSD sin darme cuenta. Alguien me pasó una pastilla y me la tragué aprovechando que mis padres habían salido para jugar al bridge. Me puse a andar dando vueltas a la casa y me pasé horas mirándome los zapatos, embebida por completo. Los zapatos son unos objetos verdaderamente dignos de atención, no lo había advertido hasta entonces. Ah, ya, cosas del ácido", deia Hynde. La resta del llibre és una col·lecció de relats en què passegen, entre d'altres, els Sex Pistols o Lemmy de Motörhead.
Un motor dièsel
Amb això, Chrissie Hynde fa uns anys que no atén molt l'entorn. Va més a la seva que mai. En cada moment fa el que li ve de gust. Igual treu discos pel seu compte: Stockholm era un àlbum extraordinari, amb una portada que remetia al Horses de Patti Smith, amb la seva armilla-armilla i corbata; que reviu Pretenders. I sigui amb una cosa o una altra, en gaudeix. A hores d'ara no farà res per compromís. Si bé, quan camina per Londres prefereix passar desapercebuda, separa la seva vida pública de la privada. I tampoc no aprofita la seva condició d'estrella per treure rèdit en altres parcel·les de la seva vida. Ni tan sols donant suport a PETA, una causa a favor dels animals en la que participa activament. Ella és una icona. En els vuitanta, juntament amb Debbie Harry de Blondie, va ser la imatge d'una revolució que, amb el punk ja en solfa, va posar color al rock i a aquesta new wave que havia nascut amb la idea de canviar-li el pols a la música d'aquella època. I si bé a Chrissie Hynde no li agrada massa que li daurin la píndola, ella té els seus fans, com Iggy Pop (va ser un dels convidats en un especial d'homenatge a la cadena VH1) i per l'altra un Neil Young que va fer de mestre de cerimònies en la inducció de Pretenders al Rock & roll Hall of Fame.
Pretenders funcionen com un motor dièsel, no hi ha acceleraments, ni canvis bruscos, es mouen amb solidesa i, lluny d'incloure únicament el seu catàleg més clàssic, pel seu repertori desfilen peces de tota mena
Amb un nou disc, Ralentless, que té empenta i certa acceptació mediàtica, Pretenders viuen una època en què, després de superar en els vuitanta les desaparicions de James Honeyman-Scott i Pete Farndon a causa de les seves addiccions, són conscients de la seva condició actual i del moment que viuen, van al gra i toquen igual en un recinte gran que al seu local d'assaig. És a dir, Pretenders toquen amb ritme, precisió, entusiasme, però el seu punch és sec i no atenen a filigranes. Encara que el guitarrista, James Walbourne, de vegades s'esplaï. Pretenders funcionen com un motor dièsel, no hi ha acceleraments, ni canvis bruscos, es mouen amb solidesa i, lluny d'incloure únicament el seu catàleg més clàssic, pel seu repertori desfilen peces de tota mena. És obvi que Chrissie Hynde no és amiga de la comunicació, confia en la seva veu (encara en molt bon estat) i en la solvència d'un so que al principi s'ha presentat molt pla i una mica fluixa de volum, però que després ha trobat el seu lloc correcte. Tanmateix, fins a Don't get me wrong no hi ha hagut la sensació de gran nit. Ha estat aquell instant en què el públic s'ha aixecat de les seves butaques i s'ha alliberat. Però Pretenders no eren aquí perquè la gent balli, ells han seguit fent la seva: han empalmat cançons sense respir (el concert ha durat una hora i mitja i ha passat en un sospir). Amb I'll stand by you (preciosa cançó) sí hi ha certa calma, veient una Chrissie més relaxada que es dedica nomész a cantar. I ja en els bisos, una sorpresa, un Stop your sobbing de The Kinks (cal recordar que ella va estar casada amb Ray Davies), en el que és un gest, una picada d'ullet, a una vida plena de certeses i incongruències. No en va, no han tocat Brass in pocket. Una llicència que es permet algú que sempre va anar (i segueix anant) a contracorrent.