Estimada Julia,

El primer que vam conèixer de tu van ser unes cames que no eren les teves, un escot que no era el del teu cos i un ventre perfecte digne del cànon 90-60-90 que tampoc no era el teu ventre. Aleshores encara no ho sabíem, però en aquella escena inicial de Pretty Woman que hem vist milions de vegades i en la qual se'ns presenta una misteriosa protagonista a partir de la sexualització del seu cos, començant per les botes de cuir i acabant pels llavis, el director Garry Marshall havia decidit emplaçar-te per Shelley Michelle, una doble amb un físic més predominant que el teu. La mateixa doble amb qui, després, va fer-se un fotomuntatge en el cartell de la pel·li: no, tampoc mai no vam saber que havien posat la teva cara a una figura femenina escultural que no era la teva.

Julia Roberts en una escena del film, que li va valdre un Globus d'Or. (Touchstone Pictures)

Tots crèiem que eres tu, però en realitat no ho eres, igual com la Vivian no era Julia Roberts, sinó el personatge a qui donaves vida i pel qual van pagar-te set vegades menys del que van pagar-li a Richard Gere, malgrat que tu comptessis ja amb alguna nominació anterior als Oscar i ell, en canvi, no. Que tu cobressis 300.000 $ i ell 5 milions és una calamitat que, per desgràcia, no sorprèn gens tenint en compte que Pretty Woman va esdevenir una pel·lícula mítica i estranyament màgica, sí, però tanmateix un conte de fades no només terriblement patriarcal, sinó també amb un discurs materialista altament nociu.

Fer-se gran deu ser revisar el passat, desmitificar-lo i adonar-se que allò que ens meravellava de petits no és tan bonic com sembla. Per això avui t'escric a tu quan en realitat voldria escriure-li a ella, Julia, perquè si aquella prostituta arrauxada va robar-nos el cor a tots és, principalment, gràcies a tu. Però també a la seva forma de ser, malgrat que a mesura que la història avança, la seva personalitat es va evaporant com el cava esbravat. És inevitable titllar Pretty Woman de masclista si se'n fa un revisionisme actual, però de la mateixa forma seria injust no mencionar un dels pocs punts a favor del film: si mig món va enamorar-se de la Vivian és perquè tenia molt clar que venia el seu cos, però mai la seva ànima. Una somiadora que tenia el mateix somni que la Ventafocs, d'acord, però una somiadora empoderada, que afirma tenir clar "amb qui, quan i com" passa el seu temps i que és capaç de posar límits i fer-los complir. De fet, desgraciadament de la Vivian només en sabem això, a part de conèixer que fa servir fil dental després de menjar.

Una de les escenes inicials d'aquesta versió moderna del conte de la Ventafocs. (Touchstone Pictures)

Que Pretty Woman sigui un al·legat patriarcal és gràcies al personatge masculí, Edward Lewis, no per culpa de la Vivian. De l'empresari sense escrúpols interpretat per Richard Gere ho sabem gairebé tot: el seu passat, les seves fòbies, les seves pors, els seus projectes, la seva sensibilitat artística, etc. De tu, la Vivian, en canvi, només en sabem una cosa: que vens d'un desengany amorós i tens la paret plena de fotos on has esborrat la cara del teu ex, que t'agraden els cotxes i que ets terriblement sexy. No ho dic jo; ho diu la pel·li. Per això t'escric, Julia, perquè vas aconseguir ser la protagonista d'una història en la qual el protagonista és ell, ja que de tu no en coneixem les aspiracions, les inquietuds ni el germen d'una personalitat explosiva capaç d'encisar-nos. Per desgràcia, només coneixem com aquesta personalitat genuïna i popular es va esfumant a mesura que avança la història, en un procés d'aristocratització capitalista en el qual acabem enyorant aquella noia amb perruca rossa que riu mirant cinema en blanc i negre.

Durant dues hores de pel·lícula, se't tracta com un objecte de lloguer en propietat d'un subjecte, per això el protagonista del film és en realitat ell, tal com li dius al final, quan afirmes haver-lo salvat: tu li has aportat tot allò que no pot pagar-se amb diners, mentre que ell, a tu, només t'ha aportat confort, luxe, consumisme i el descobriment d'un món on, en comptes de ser tractada com una leprosa infecta cada cop que entres en una botiga de moda, les botigueres són capaces de llepar el terra amb la llengua per vendre't un vestit i cobrar comissió. Tu passes de viure en un tuguri amb una amiga que s'alimenta amb les rodanxes de taronja dels cubates quan té gana a gaudir d'una ampolla de xampany amb maduixes, però el problema no és aquest contrast radical entre dues vides i dues condicions socials tan diferents, sinó la simplicitat d'observar que en escassos set dies aquella Vivian autèntica del principi de la pel·li, absolutament singular i adorable, es transforma en algú a qui, gràcies als diners, la identitat li fa un gir de 360°. Algú que tolera comentaris com "quan estàs quieta ets preciosa". Algú, en definitiva, que sembla enamorar-se no pas d'un home, sinó d'una idea d'home. O d'una idea d'home basada en el capital econòmic d'aquest home.

Trenta un anys després de la seva estrena, Pretty Woman segueix sent un èxit d'audiència, a la vegada que un focus de polèmica. (Touchstone Pictures)

Ja m'acomiado, no vull allargar-me. Vas ser el primer gran amor de la meva vida, com el de tantes altres persones, suposo, per això segueixo sense perdre'm cap estrena teva i per això dec haver vist Notthing Hill, Closer o Erin Brokovich unes cinquanta vegades, però igual que jo sempre seré aquell marrec que de petit va somiar anar algun dia a l'òpera amb algú com tu sense saber ni què era l'òpera ni què carai significava La Traviata, tu sempre seràs aquella Vivian que escoltava el walkman dins una banyera plena de sabó, per molt que amb els anys hagi après a comprendre que l'amor romàntic és tòxic i que aquell desenllaç, amb un príncep cavalcant dalt d'un cavall blanc amb motor de quatre temps per alliberar la princesa de la seva presó, és un final comercial i màgic, però molt menys perfecte del que sempre havia cregut. Per sort, trenta-un anys després, no només jo me n'he adonat. Per sort, trenta-un anys després, podem seguir gaudint de Pretty Woman malgrat saber que els mites també són imperfectes. Com els contes de fades. Com l'amor. Com aquesta carta que mai no llegiràs. Com la vida mateixa.

Atentament,

P.