Jo no sé si David Carabén pensava en Gabriel Ferrater quan va escriure Menteix la primavera, possiblement una de les millors cançons de la discografia de Mishima, però el més lògic és creure que allò de "cintura avall tot ens fa figa / ja no tenim trempera" guarda certa relació amb el "Mira la torre com s'inclina" del poema Primavera. Oi? Doncs sí, però no. Fins fa poc, sempre havia cregut que el poeta de Reus havia decidit començar aquesta mena d'antioda primaveral confessant els seus problemes per hissar la bandera, però evidentment en la poesia Ferrater mai res no és el que sembla, per això avui, a les portes d'entrada a l'abril i amb la primavera recentment estrenada, segons el calendari, inicio amb Primavera una sèrie d'articles per celebrar l'Any Ferrater: petits comentaris de text gens academicistes sobre poemes de Les dones i els dies i que al llarg d'aquests mesos aniré publicant en aquesta columna cultural d'ElNacional.cat. Perquè Ferrater va morir fa cinquanta anys, sí, però per sort segueix ben viu.
Poema Primavera, editat dins Les dones i els dies. (Edicions 62)
Comencem pel principi. Sabem que la poesia de Gabriel Ferrater sempre té diverses capes de lectura, una primera de més figurativa i una segona de més difícil accés, per això el més lògic és que quan llegim aquest poema, el primer que ens vingui al cap siguin una sèrie de motoristes fent revolts per alguna carretera comarcal, posem del Vallès. "Viratges damunt dues rodes"? Ah, sí, és clar, els revolts entre Sant Feliu de Codines i Centelles, pot pensar algú. I una torre que s'inclina? Coi, és clar, si la moto s'inclina, la torre o la caseta amb jardí de torn que es vegi pel retrovisor, també. Tot encaixa. És primavera, fa bon temps, els moteros surten a fer trompos i condueixen xiulant com ocellets, amb adrenalina, cremant goma mentre les poques fulles que queden a la carretera se'n van per sempre més, com l'hivern. El poema de Gabriel Ferrater que emociona Marc Márquez, es podria titular aquest article. Doncs no. No va d'això. Més aviat, va del poema de Gabriel Ferrater que només pot entendre a la primera un físic astrònom. O un geni del pop íntim com David Carabén. O professors universitaris de literatura com Pere Ballart, Jordi Julià, Núria Perpinyà o Jaume Aulet, mestres sense els quals aquesta sèrie d'articles mai no hauria nascut.
El poeta Gabriel Ferrater fumant, qui sap si sentint-se com un idiota natural davant la primavera.
Tornem a començar pel principi, doncs. El poema té dos imperatius clars, tots dos amb el verb mirar. Si jo et dic "mira!", sense especificar què és el que has de mirar, segurament el primer que facis sigui mirar amunt. Cap enlloc. Cap al cel. Cap a l'univers. Doncs posem-nos en aquesta dicotomia i ampliem la mirada: si som l'univers, en esclatar la primavera veiem que la Terra no només fa el moviment de rotació sobre si mateix (un viratge) i el moviment de translació al voltant del sol (un altre viratge), sinó també el moviment de nutació, en el qual l'eix terrestre s'inclina: el planeta pateix una oscil·lació periòdica de l'eix de rotació al voltant de la seva posició mitjana en l'esfera celeste. Per això s'inclina la torre, per això després dels dos viratges "en ve un altre" i per això en el poema hi ha un enigmàtic eix inclinat que ens pot semblar un fal·lus, una caseta modernista prop de la Garriga o un element de la mecànica celeste. Si és un eix "falsat", però, és perquè els humans percebem el dia i la nit, així com els canvis estacionals, però no percebem la inclinació del planeta.
Diem adéu a l'hivern creient que la primavera, pel sol fet de ser primavera, ens arreglarà soleta la vida, regalant-nos "un camí obert". Doncs no, diu Ferrater
Deixem de parlar de cossos astrals i celestes per parlar de cossos terrenals i naturals, però. Tots saludem la primavera amb la set dels nàufrags, per això ara el "Mira" ja no és amunt, sinó avall: "Mira'ls", diu Ferrater. Que vol dir mira'ns, és clar. Mira'ns com diem adeu a l'hivern com qui tanca la porta de cop i amb ràbia, creient que la primavera, pel sol fet de ser primavera, ens arreglarà soleta la vida, regalant-nos "un camí obert" i ple de narcisos grocs, com a Big Fish. Doncs res, tampoc. Quina colla d'idiotes estem fets si creiem que un canvi estacional ens renovarà la vida, com si trobar parella, arribar a final de mes o evitar guerres a Ucraïna fos cosa del temps. Això és el que diu Ferrater, per això ens insulta dient-nos no només idiotes, sinó idiotes naturals, que és encara molt pitjor: no tenim remei i som idiotes per naturalesa. Arriba l'abril i volem posar-nos les sandàlies per anar a concerts envoltats de gent suada i cantar com ocellets ―"ocelluts", diu el nostre poeta― lliures. Volem sortir a fer el vermut amb camises de flors ―no pas de fulles, o "fullatges"― dignes d'un programador del FIB. I volem, és clar, escarxofar-nos al balcó a prendre el sol per fer stories a Instagram dient "aquí, patint", buscant el sol com les abelles busquen la mel, "l'apegalosa mel", sí. Però ai, amics, la primavera ens enganya un any rere altre bufetejant-nos amb pluges, baixes temperatures i el desencís evident que en el calendari astral potser sí que ha encetat una època d'alegria natural, però nosaltres, malgrat això, encara arrosseguem les ombres del passat. Al cos, portem la crosta de l'hivern al damunt en forma de jaqueta; al cor, arrosseguem la ferida eterna de no poder tornar enrere.
Per això jo no sé si David Carabén, com he dit abans, va pensar o no en Gabriel Ferrater quan va escriure Menteix la primavera, però tots dos diuen el mateix: mai més podrem tornar a ser allò que érem. La cançó de Mishima ho fa parlant d'una parella adulta que ara, dècades després d'aquell primer incendi d'amor en plena joventut, es mira al mirall i es veu amb pells d'ortiga, nassos de patata i l'humor inestable, acusant la primavera d'haver-los fet creure que serien eternament joves, com aquells dos joves que van enamorar-se una nit d'abril "passejant els nostres reflexos / pels carrers molls de Barcelona". El que diu la cançó de Mishima és el mateix que passa al poema de Ferrater: l'idiota natural en té prou amb el que li ofereix la primavera i, per tant, es conforma amb "els escorrims de te esbravat". En rememorar i recrear els temps passats, sempre millors, però sense adonar-se que allò són escorrialles de la vida que va ser. Per això a Primavera l'objecte de burla del poema no és l'abril o l'estació de l'any, com podria semblar, sinó que som nosaltres. Els éssers humans. Els ionquis de la nostàlgia que enyorem la primavera de la vida, que sempre és la joventut, i intentem recuperar com sigui la seva energia, la seva electricitat i la seva trempera escurant al fons del got allò que conservem d'ella. Evidentment, en va. Potser per això, cansat d'enyorar el passat, Ferrater va decidir no entrar mai al tercer gran "viratge" de la vida, la tercera edat, i abans de complir cinquanta anys va decidir treure's la vida, cansat d'escrutar te esbravat: no volia sentir-se derrotat davant el mirall, ja que sabia que no és la primavera qui menteix, sinó que som nosaltres qui li mentim a ella.