"En montañas de basura. Ningún beso de cordura, Ningún beso de... Dios me tendrá que proteger, ¿Qué va a pasarme en esta red?, ¿Qué va a pasar si me entrego y no funciona?, ¿Qué va a pasar si me tiro al barro ahora y sale mal?, ¿Qué va a pasar si no puedo soportarlo?, ¿Qué va a pasar si decido dar el paso y sale mal? Aguantaré, podré escapar, podré volver. Mi vida va a ser mejor de lo que fue, ¿Qué va a pasar si no lo es?", cantaven Los Planetas, grup icona de l'indie estatal, en la seva cançó 'Montañas de basura', tema del seu disc capital Una semana en el motor de un autobús. Ahir, tot just eren les onze de la nit, que una gran muntanya de brossa s'aplegava a la part central de la zona de menjador del Fòrum. Era com una gran obra abstracta, una d'aquelles escultures d'Antoni Tàpies, metàfora del que estava sent la primera jornada del festival Primavera Sound en la seva tornada a la normalitat.
🌼 Primavera Sound 2022: tot el que has de saber del festival
❌ Onada de cancel·lacions al Primavera Sound 2022
Passar ahir pel Primavera Sound era com fer transbord entre la línia vermella i la verda a Plaça Catalunya un divendres a les set de la tarda. Caòtic i agobiant. Un mar de suor entre onades de guiris cremats pel sol
La vamba perduda
Una altra metàfora. Tot just enfilava la pujada que dóna accés al Fòrum, em vaig trobar una vamba. Només una. La dreta. Començàvem amb mal peu. Després tot va anar una mica a pitjor per a les 60.000 persones que vam ser a la primera jornada del festival. Passar ahir pel Primavera Sound era com fer transbord entre la línia vermella i la verda a Plaça Catalunya un divendres a les set de la tarda. Caòtic i agobiant. Un mar de suor entre onades i onades de guiris cremats pel sol. Perquè el Primavera Sound es va crear ara fa 20 anys a Barcelona, però malauradament la gent de Barcelona ja no va al Primavera Sound.
El Primavera Sound es va crear ara fa 20 anys a Barcelona, però malauradament la gent de Barcelona ja no va al Primavera Sound
Molta barra
I sí, també va haver grans concerts (d'això es tracta, no?), com el de Maria del Mar Bonet a l'Auditori, o els de Tame Impala, Cigarettes After Sex , Pavement, Charli XCX o Bad Gyal. No els vaig poder veure, els vaig haver d'escoltar des de la cua de la barra on intentava comprar una cervesa. Ho vaig intentar fins a quatre vegades en quatre barres diferents. Després d'esperar no menys de mitja hora en cadascuna d'elles, vaig decidir marxar amb el pap sec. Vaig acabar perdut en aquella estranya frontera que és la zona que separa els edificis de luxe de primera línia de mar i el barri de la Mina, fent una cervesa esbravada i unes braves de procedència dubtosa que encara ara m'estan repetint. Si més no, als cinc minuts ja ho tenia tot servit.
Malauradament, en aquesta vida res és per sempre, tret de que els guiris sempre vindran a Barcelona, sigui el Primavera Sound, el Sónar, el Cruïlla o el festival que algú s'aventuri a crear si mai queda un buit per omplir
Res és per sempre
L'edició del 2018 el Primavera Sound va tancar les seves portes repartint caretes del president Carles Puigdemont entre els assistents a la tradicional sessió final de DJ Coco. Amb aquest mateix esperit transgressor i gamberro, ahir el festival donava la benvinguda als assistents amb un mural immens en què, al més pur estil TV Boy, es veia l'alcadessa Ada Colau morrejant-se amb la presidenta de Madrid Isabel Díaz-Ayuso. Era la seva manera de reclamar per enèssima vegada un tracte millor per part de les autoritats locals, amb el (tristíssim) xantatge de rerefons de si no obtenen el que volen marxar a Madrid (si acaba passant jo posaria de director artístic Gerard Piqué). Seria una veritable llàstima que el festival més icònic de Barcelona juntament amb el Sónar deixés de fer-se a la Ciutat. Però a mi m'han ensenyat que, malauradament, en aquesta vida res és per sempre, tret de que els guiris sempre vindran a Barcelona, sigui el Primavera Sound, el Sónar, el Cruïlla o el festival que algú s'aventuri a crear si mai queda un buit per omplir.