Els festivals tenen això, és un aparador tan gran que, d'entre aquesta oferta tan generosa, sempre hi ha un o diversos grups que acaben amb l'etiqueta de sorpresa, descobriment o revelació. És possible que aquest any també passi amb, per exemple, un grup com Brutus (actuen en la jornada d'avui). I és que, encara que l'artista en qüestió tingui ja un recorregut, hi ha gran part d'aquest públic ocult que descobreix aquestes joies entre les teranyines d'un festival. Va succeir el 2019 amb Amyl and The Sniffers, uns punks australians amb actitud i imatge redneck. Ara ja són de domini públic, qui més qui menys els té controlats i toquen en un dels escenaris grans. El salt en un lustre és qualitatiu. Sobre l'escenari, el conegut: ella beu de la mateixa sang que Iggy Pop o Wendy O'Williams.
 

🧛🏻‍♀️Primavera Sound: vampirs al Parc del Fòrum
 

Gibbons té la poció

Beth Gibbons està feta d'una altra pasta. Ella dosifica les seves aparicions, per això va sorprendre que el dia en què va arribar a les botigues el seu esperat disc en solitari:Lives Outgrown, publiqués un vídeo a les xarxes d'allò més normal, al seu jardí i desproveïda d'aquest misteri tan habitual. Ara Gibbons podria ser la teva veïna i passaria desapercebuda al teu barri, compra en la mateixa fruiteria que tu i que jo. De fet, un dels concerts més recordats a la Ciutat Comtal en les últimes dues dècades, va ser el de Gibbons amb Rustin Man el 2002 presentant el descomunal Out of season en Sala Apolo. La tensió es tallava amb un ganivet, llavors no hi havia mòbils que molestessin, el silenci era sepulcral i l'audiència d'aleshores summament respectuosa amb els músics.

Ella té aquest ganxo vaporós, pot ser que per l'impacte del seu murmuri i aquesta veu narcòtica inconfusible. 

En aquest Primavera Sound, l'escena i les circumstàncies serien unes altres. L'objectiu no era altre que la recerca de la proximitat (sort que va actuar a l'Escenari Cupra, el de l'amfiteatre) i més concentració si fos possible. Ella té aquest ganxo vaporós, pot ser que per l'impacte del seu murmuri i aquesta veu narcòtica inconfusible. En una hora (no li fa falta més) transforma aquesta realitat en un somni. De cop i volta, no hi ha soroll al voltant i la gent s'ha difuminat. Gibbons té la poció: les seves boniques cançons són un bàlsam. Siguin quines siguin, tant dona si les seves pròpies o les de Portishead. Amb una banda descomunal (un septet amb teclat, violins i un guitarrista d'un altre món), el seu nou catàleg és la bandera. Però és quan recupera Mysteries o Tom the Model d'aquella associació amb l'exTalk Talk, i una Roads de Portishead per la qual molts van vessar llàgrimes, que Beth conquereix els nostres cors.

Recordes la primera vegada?

I per despertar després de la faula de Gibbons, una opció segura i rendible és Pulp. Ja saben, aquesta família ben avinguda que presumeix d'anar al supermercat i que té costums de gent normal. Si bé, compten amb una facultat: escriuen cançons. I, a més, temes que agraden a la majoria. Ells, que sempre han estat en el bàndol dels que fugen del conflicte (per a això ja estaven Blur i Oasis), continuen posant tothom d'acord. De fet, et trobaràs poca gent que et digui que els cauen malament. I després de veure'ls, una vegada més, en la contesa del Primavera Sound (era la seva tercera vegada), Pulp donen als seus el que necessiten: himnes pop que es poden corejar i ballar, en qualsevol moment i situació; This is hardcore, Do you remember the first time?, Babies, Underwear... És, sens dubte, el triomf del quotidià. El d'aquesta gent, que com la de la portada de Different class (el seu disc més sonat), el mateix comprarà el pa que es vesteixen per anar a un casament. De tota manera, qui domina la moguda és Jarvis Cocker, amb picades d'ullet velades a Bowie o a l'Elvis de Las Vegas, records del seu concert a Zeleste de 1995 i la felicitat desbordant amb Common people.

Pulp donen als seus el que necessiten: himnes pop que es poden corejar i ballar, en qualsevol moment i situació

A qui segur no es creuaran en cap costat és a Peggy Gou, la famosíssima DJ sud-coreana. A ella només la veus en passarel·les de moda, entre el més granat del Festival de Cinema de Canes o a Mònaco a la Fórmula 1, concretament al pàdoc de Ferrari. I a les portades de revistes, a Vogue i fins i tot en les que es parla d'embolics. Aquest és el seu perfil (Instagram no enganya, o sí). I a més, treu singles. Un a un. Així l'efecte dura més. Algun de tan popular com (It goes like) Nanana o l'últim a caure, Lobster Telephone. El seu xou no és el d'una DJ a l'ús que puja a una cabina. Hi ha molta feina de producció; llums, pantalles, ballarins. És el final de festa per a alguns (abans també va brollar l'elegància d'Amaarae i el punch metaler de Deftones), però no per a aquesta gent corrent que canten Pulp. A aquestes hores Beth i els de Sheffield ja estan dormint. Els espera la compra.