Passen els anys, i encara costa mentalitzar-se abans del repte. Imagino que, en una altra escala molt més gran, la sensació deure ser semblant a la d'aquests ciclistes que es preparen per afrontar aquelles tres setmanes per les carreteres del Tour de França. Conscients que hi haurà pujades, baixades, esprints, caigudes i defalliments. I a tot això, algun triomf. Doncs en el Primavera Sound, més o menys el mateix. Qui està més en forma i dosifica l'esforç concretant l'estratègia, és el que s'emporta els premis.
Amb uns altres tres dies amb jornades intenses i maratonianes; la inauguració serveix per agafar-li el ritme al festival, treure's la por, apaivagar els nervis i verificar si l'asfalt és el mateix de sempre
Amb uns altres tres dies amb jornades intenses i maratonianes; la inauguració serveix per agafar-li el ritme al festival, treure's la por, apaivagar els nervis i verificar si l'asfalt és el mateix de sempre. Aquest que portarà al públic fins als grans noms, PJ Harvey, Pulp, Vampire Weekend i The National, també per a l'alternativa d'artistes que en altres espais, són presa per a assistents atents i curiosos. La reguera de propostes és immensa, diríem que inassumible. I en aquesta ascensió prèvia a l'entrada al festival hi ha la primera prova. A partir d'allà, les parades oficials de marxandatge i cares conegudes (menys que anys enrere, doncs ara el públic estranger copa el 70% de l'aforament).
Una rave apocalítica
Com a aperitiu, cinc concerts, amb l'engegada de la mallorquina Maria Jaume, que amb el seu nou disc (el tercer en el seu compte) i el gir que ha fet, ha captat l'atenció d'una nova audiència. Els qui continuen inalterables són els australians Tropical Fuck Storm, l'escissió de The Drones, una banda inclassificable, caòtica i elèctrica. Capaços d'esbudellar el ball de Stayin' Alive de Bee Gees i deixar sense recursos els que intenten ubicar-los i classificar-los. I com a detall, la samarreta de la bateria era la d'Aitana Bonmatí, l'heroïna del Barça.
En canvi, Ratboys ho tenen més clar, però no són tan excitants. A veure, el seu indie entra bé i encaixa en la filosofia primària del festival (com uns Big Thief però més tendres). A la seva manera, podrien ser fillols de Steve Albini, recordat durant aquests dies de festival després de la seva mort, ja que un dels escenaris portarà el seu nom. Tanmateix, la morbositat en aquesta inauguració de festival era comprovar què hi ha de cert o no, de real o d'irreal, en la proposta de Stella Maris. Amb la idea que, en principi, aquest sigui l'únic concert que facin, això era un ara o mai. Ja saben, la bogeria en forma de sèrie de La Mesías amb els Javis, el paper en el musical d'Hidrogenesse i el del sempre omnipresent Raül Refree. I després, el cor, aquestes noies que gravaven videoclips casolans i que, atrapades sota el jou dels seus pares, somiaven que un dia cantarien i la gent, amb més o menys sorpresa, les aplaudiria. Amb aquests antecedents, la curiositat era màxima: és el súmmum de l'extravagància.
La curiositat era màxima: és el súmmum de l'extravagància
Stella Maris tenen clar el discurs: volen salvar el món i netejar la humanitat. Amb la qual cosa, la bogeria està servida: impermeables grocs, pilars de castellers, una espècie de rave apocalíptica, l'escala sorpresa d'Hidrogenesse, i com a punta de llança del surrealisme, el mestre Albert Pla cantant amb aquest somriure irònic Una experiència religiosa d'Enrique Iglesias. I a les pantalles: "Querido creyente, querido seguidor, hasta la próxima". Però no, no, quedava Carmen Machi elevada en un tron de pas de Setmana Santa, una morta que en arribar a l'escenari ressuscita. Lògicament, després d'aquesta representació, el play back i una escenografia tan extravagant, els estrangers presents es miren entre ells sense entendre res. El deliri arriba amb l'electronic dance music que anuncia Machi i l'enrenou final, amb els Javis i tota la troupe ballant com si s'hagués d'acabar el món.
La medalla avui és per a Stella Maris, mai abans, ni després, veurem una mica així. Ni al Primavera Sound ni en cap altre lloc
Si Phoenix han vist ni que sigui dos minuts de Stella Maris, han hagut de pensar que el seu espectacle és massa típic, massa normal. I no ho és, encara que portin mitja vida fent el mateix concert. Però és igual, la gent s'ho passa ben igualment. Aquests hits sempre funcionen. Malgrat que l'espectacle sembla una mica monocord i que, d'alguna manera, van a pinyó fix, són els reis de l'efectisme. Tot, els llums, la bateria en alt, i un cantant, Thomas Mars, que es creu el paper. Els de Versalles tenen arsenal de sobres: Lisztomania, Entertainment, la més funk If I Feel Better i, sortint de la línia prevista, la presència d'Ezra Koening de Vampire Weekend, que molts dels allà presents s'ham pres com un regal. Si bé, tots esperaven el 1901: els seus 338 milions d'escoltes a Spotify l'avalen. Això sí, la medalla avui és per a Stella Maris. No ho havíem vist abans, ni mai tornarem a veure una cosa igual. Ni al Primavera Sound ni enlloc més.