No hi ha un dia que sigui igual en un festival. Encara que et muntis a consciència l'itinerari, sempre hi ha una escletxa per a la improvisació. Si bé, en aquesta jornada de divendres, en el primer tram del dia hi havia curiositat per comprovar com està la salut de la música catalana, amb propostes com les de Ferran Palau i Guillem Gisbert. I la conclusió és que aquests dos són cavalls guanyadors. Cada un a la seva manera, amb el seu esperit i la seguretat que ningú no els ha regalat res i que la seva voluntat és la de seguir al peu del canó, instal·lat en aquesta complicada roda que és ara mateix la indústria musical. Ells són plenament conscients que no tot comença i acaba als festivals i que la seva guerra és en un altre lloc. Però, com diu un conegut meu llibreter: "Jo les presentacions no les munto per vendre llibres aquell dia, sinó perquè coneguin el meu espai". Doncs en aquest cas, el pla per a ambdós és el mateix: és bo deixar-se veure.
🟠 Vam néixer per veure Lana Del Rey actuar al Primavera Sound
📷 El Primavera Sound Barcelona 2024 en fotos
Gisbert viatja sense els seus companys de Manel. Un repte que no és menor, encara que en realitat ell no surti en excés del guió, plasma amb veritats el pas de la joventut a la maduresa
Gisbert ho fa amb un nou propòsit: viatja sense els seus companys de Manel. Un repte que no és menor, encara que en realitat ell no surti en excés del guió, plasma amb veritats el pas de la joventut a la maduresa. Amb la qual cosa, en aquests primers passos camina amb la seguretat d'algú que ja està molt bregat, però que per si de cas, va amb peus de plom. Tanmateix, amb el material de Balla la masurca! té arguments i les cançons amb entitat manen. I la seva parròquia, àmplia i molt entesa, li dona la calor necessària. Així, en el seu pas per Primavera Sound no va posar res en risc, van sonar Waltzing Matilda i Estudiantina i va obrir al piano amb la simbòlica Les dues Torres. Un altre que tal balla és Ferran Palau, un músic que va completament a la seva. No n'hi ha cap altre més singular i independent que ell en l'escena catalana. Encara més, xoca veure'l en un festival com aquest i en un escenari tan gran. Més encara, veient com s'enfrontava a una cosa tan estranya com que els fans de Lana del Rey, Troye Sivan o fins i tot els de la també matinera Ethel Cain, s'amunteguin a les primeres files per agafar lloc. Una cosa que, per descomptat, no li importa ni a ell ni a les cançons de Plora aquí (àlbum amb l'objectiu de deixar el pop metafísic de banda).
Ferran Palau, un músic que va completament a la seva. No n'hi ha cap altre més singular i independent que ell en l'escena catalana
Mentrestant, abans d'arribar a la zona on són els escenaris principals per veure els dos grans reclams del dia, Lana del Rey i The National, es pot fer parada en el pop guitarrer al Weezer dels sud-coreans Silica Gel, o en el mainstream noranter de Dogstar amb l'atractiu de veure l'actor Keanu Reeves al baix. Sense el desig de ser protagonista, sap que les mirades estan posades en ell. Esquiva algunes, però no totes. I en algun moment fins i tot somriu, però tímidament. La sorpresa arriba en forma de versió quan cau el Just like heaven de The Cure. I una altra d'aquestes perles amb què de tant en tant ens obsequia l'Auditori és Chelsea Wolfe, reina de la causa gòtica que transita pel folk i el metal. De fet, no sé per què, me la imagino col·laborant amb Lana del Rey. Dos universos al principi tan allunyats i que, alhora, semblen tan a prop.
La cadena de transmissió
Així doncs, després de la desbandada generalitzada després de l'experiència sobrenatural amb Lana del Rey, la cita és amb The National. Tan fiables sobre un escenari, com summament irregulars en els últims temps quan entren en un estudi. Ara es diverteixen tocant, sense la pretensió de crear res nou. Sense anar més lluny, aquesta setmana també van actuar a Razzmatazz. És un grup, i això és una cosa que els honra, al que de tant en tant li agrada tornar als orígens, quan es movien per les arenes movedisses de l'independent. Tanmateix, això un dia va canviar i aquesta vida va deixar de ser la mateixa. No obstant això, una cosa que sí que canvia sovint és el rictus de Matt Berninger: amb ell mai no saps si va o ve. Si es diverteix o s'avorreix. Per cert, s'haurà creuat amb Taylor Swift en algun punt entre Barcelona i Madrid? Recordin que es van tornar col·laboració. I aquestes són coses que marquen.
Aquest divendres de revàlida, l'actitud dels membres de The National venç els obstacles
Però bé, al gra, què ofereixen The National el 2024? Encara tenen coses què dir? La seva fórmula sòbria i elegant és encara vigent? Malgrat que, durant les gairebé dues hores de concert, fa la sensació que hi ha massa cançons que s'assemblen entre si. Però això, sincerament, és igual. Aquest divendres de revàlida, l'actitud dels membres de The National venç els obstacles. Començant per Matt Berninger, que surt hipermotivat. Trigues una cançó en detectar-ho. I allà, clar, és la clau, ell és la cadena de transmissió. En funció del seu estat d'ànim, The National es transforma en una cosa o l'altra. I aquesta nit toca exuberància, portar a col·lació el múscul. Potser picats pel soroll i l'expectació de Lana del Rey i el gran estat de forma que va demostrar Jarvis Cocker la nit abans. Encomanats pel ritme inicial del Slippery people de Talking Heads, cauen més de vint cançons (entre elles I need my girl, Fake empire o Light years) i un final excepcional (Terrible love amb aquesta tornada meravellosa i la fermesa d'About today). Berninger parla sobre com estima Nova York, sobre si Santa Claus és real o no i, sobretot, mostra la seva faceta més conciliadora. Aquesta que, com Nick Cave, es deixa abraçar per qualsevol que li mostri un mínim d'afecte (encara que hi hagi un moment en què gairebé perd les ulleres). En el fons, els músics són animals ferits. Matt s'agafa el cap amb les dues mans, encreua els braços com un nen penedit i, al so d'aquesta trompeta i aquest trombó que tan bé li escau a la banda, The National s'eleven. Sotragada superada.