Lleida, mamlaka (regne taifa) de Làrida (Lleida), 30 de novembre del 1036. Fa 1.088 anys. Hixam III, últim califa d’al-Àndalus, moria a 60 anys, destronat i arraconat a Al-Taghr (l’antiga regió de la frontera superior —o frontera nord— andalusina). Quan la mort va abastar Hixam, ja feia cinc anys que havia estat apartat del poder i que el califat andalusí s’havia fragmentat en 27 dominis independents, anomenats mamlakes o regnes de taifes. Un d’aquests dominis era la mamlaka de Làrida, on s’havia refugiat i on havia mort el darrer califa andalusí. I un altre era la mamlaka de Balansiya, un territori articulat per la ciutat de Balansiya (l’actual València), que abastava la façana mediterrània des del riu Sénia (al nord) fins al riu Serpis (al sud), i des de la costa (a l’est) fins als primers estreps de la serralada Ibèrica (a l’oest).
L’època fosca
Amb anterioritat, durant la dominació romana (segles II aC – V dC) i visigòtica (segles V a VIII), l’actual espai territorial valencià no havia tingut un dibuix propi ni una denominació pròpia. Havia estat dividit entre les províncies romanovisigòtiques Tarraconense i Cartaginense, que capiculaven a la serra del Maigmó (sobre l’eix que formen els actuals pobles de Biar, Castalla i Tibi). De fet, els romans no van inventar res, sinó que van traçar aquella ratlla sobre una divisió encara més antiga: el territori al nord del Maigmó havia estat el solar històric dels edetans i dels ilercavons (nacions nord-ibèriques emparentades amb els ilergets, els laietans o els indiketes, emplaçats al nord de l’Ebre) i el del sud havia estat el dels contestans (nació sud-ibèrica emparentada amb els bastetans i els oretans, emplaçats al sud-est peninsular).
La mamlaka de Balansiya (el regne taifa de València)
Per tant, la mamlaka de Balansiya és el primer dibuix que prefigura un espai territorial valencià. Però es pot considerar la primera denominació d’un espai territorial pròpiament valencià? És la forma més antiga d’anomenar el país dels valencians? Doncs, segons la majoria dels historiadors actuals, la resposta seria que no. Per dues raons. La primera, perquè aquella mamlaka va tenir una existència efímera (1031-1094). Va ser liquidada per l'encara més efímera estructura de domini del Cid (1094-1102) i, tot seguit, per la restauració califal almoràvit (1102-1238). I la segona, perquè no existeix cap mena de continuïtat —ni política, ni cultural, ni ètnica— entre aquella mamlaka i el país que es construeix a partir de la conquesta catalanoaragonesa de Jaume I, i que és el bressol de la identitat valenciana medieval, moderna i contemporània.
Llavors, quina és la primera denominació?
En canvi, les fonts revelen l’existència d’una denominació que vol fer referència al territori articulat a l’òrbita de la ciutat de Balansiya i que, segons la investigació historiogràfica, hauria quedat allotjada en la cultura popular durant la llarga època de dominació àrab (segles VIII a XIII): Bilad Balansiya, que es traduiria directament com a País de València o País Valencià, i que es corresponia amb els antics solars dels ilercavons i dels edetans, i amb els de la mamlaka de Balansiya. Però mentre que l'ús social del terme mamlaka no sobrepassa l’existència del regne taifa valencià (una part del segle XI), el terme bilad ja s’emprava en temps del califat omeia (segles VIII a X) i es va continuar fent servir fins a la conquesta catalanoaragonesa de Jaume I (1238).
El regne cristià de València
El 1229, l’empresa militar catalanoaragonesa de Jaume I començava la conquesta i colonització del Bilad Balansiya (País de València o País Valencià). No el de la mamlaka de Balansiya, desapareguda 135 anys abans. I el 9 d’octubre del 1238, Jaume I entrava a la capital. En aquell moment, el rei hauria pogut optar per a dividir el territori entre catalans i aragonesos. Però per raons estrictament polítiques va crear una nova entitat política: el regne de València, i el va dotar d’un sistema institucional i polític propi. Tot i això, és important aclarir que aquella decisió no es fonamentava en la voluntat de restauració d’uns antics límits (la mamlaka o el domini del Cid), sinó en la necessitat de guanyar força, políticament, per a fer front a les dinàmiques feudals de la noblesa catalana, lliurada a l’erosió del poder reial per benefici propi.
El País Valencià
No obstant això, la societat valenciana medieval i moderna —en el seu conjunt— va abraçar el terme País Valencià per a referir-se al territori de l’entitat política del regne de València. El 1699, l’escriptor Agustí Bella, autor de “Vida de fra Agustín Antonio Pascual” diu: “no le tenia el Señor destinado para apóstol de las Indias, sinó de nuestro País Valenciano”. I, reveladorament, després de l’ocupació borbònica francocastellana del país i de la destrucció, a sang i foc, de tot el sistema institucional i polític valencià (1707), l'ús del terme “País Valencià” s’intensifica. Les primeres veus que reivindiquen la restauració de la nació, la llengua, la cultura i el règim foral, formulades per la intel·lectualitat valenciana del segle XVIII, no parlen de l’antic regne de València, sinó del País Valencià.
El País Valencià i la Il·lustració valenciana
El terme popular País Valencià guanya, definitivament, la categoria acadèmica durant l’època de la Il·lustració. El professor Manuel Martín, metge de la Universitat de València, documenta els seus treballs d’investigació científica utilitzant el terme “País Valenciano” (1733). El jesuïta Tomàs Serrano també utilitza el terme “País Valenciano” en la seva producció literària o en la seva investigació acadèmica (1762). Algunes revistes satíriques (no oblidem que, malgrat el gènere d’aquestes publicacions, la competència lectora estava a l’abast d’una minoria social lletrada), que editen en valencià, utilitzen a tota hora el terme “País Valencià” (1767). O els diaris, valencians o no, com el Diario de Valencia, el Correo de Madrid o El Católico de Valencia (segle XIX), fan servir, habitualment, la forma “País Valenciano”.
El País Valencià i la Renaixença valenciana
A cavall dels segles XIX i XX, el moviment social i cultural de la Renaixença valenciana, pilotat per l’associació “Lo Rat Penat”, eleva el terme a la categoria política i, per consens general, queda associat al corrent que reivindica la restauració i la plenitud de l’autogovern valencià. Com s’arriba a l’actual denominació “Comunitat Valenciana” s’explica per un pacte, durant el tardofranquisme, entre les forces progressistes valencianistes i les forces nacionalistes espanyoles per a tirar endavant l’Estatut. Tot i això, les denominacions “Regne de València” i “País Valencià” queden contemplades en la redacció de l’Estatut i hi apareixen al preàmbul. Proclamar que aquestes denominacions són il·legals és, pel cap baix, una formidable demostració d’ignorància de la història del País Valencià.