Llucmajor (regne de Mallorca, edifici polític de Barcelona), 25 d’octubre de 1349. Fa 674 anys. L’exèrcit de Pere III, rei de la Corona catalanoaragonesa, derrotava l'exèrcit de Jaume III, darrer rei de Mallorca, i reincorporava les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i l'Aran a l’edifici polític de Barcelona. Jaume III i Pere III —besnet i rebesnet, respectivament, del rei Jaume I— mantenien un conflicte que la historiografia tradicional ha explicat com l’ambició expansiva del català. Però la realitat era ben diferent. Ambdós compartien el mateix objectiu i la mateixa ambició: reunificar els dominis de Jaume I i ocupar el tron en solitari. Aquell conflicte ràpidament assoliria un abast internacional. I en aquest punt és on entra en joc Eduard de Woodstock, el Príncep Negre, governador anglès d’Aquitània, i el principal amic i aliat de Jaume IV, fill i hereu de Jaume III.
Qui era i d’on venia el Príncep Negre?
Eduard (Woodstock, 1330 – Westminster, 1376) —que no seria anomenat Príncep Negre fins després de la seva mort— era el fill primogènit i hereu del rei Eduard III d’Anglaterra. Era rebesnet d’Elionor (1223-1391), la reina de la branca provençal dels Bel·lònida catalans que havia introduït les quatre barres a l’armorial anglès. I era el net en quarta generació d’Elionor (1122-1204), la reina occitana que havia aportat Aquitània als dominis d’Anglaterra. En la seva condició de successor al tron de Londres, havia estat nomenat lloctinent anglès d’Aquitània. I a Bordeus, des de la direcció d’aquesta cancelleria, intervindria en els grans conflictes que esclatarien al sud-oest del continent: l’Expedició a Mallorca (1349), la Primera Guerra Civil castellana (1351-1369) i l’intent de conquesta de Catalunya (1374).
La invasió catalana
Jaume III de Mallorca (Catània, regne de Sicília, 1315) havia heretat el tron de Palma del seu oncle patern Sanç I, que havia mort sense descendència legítima (1324). Abans del decés del vell Sanç, ja s’havien produït els primers moviments. El rei català Jaume II (pare de Pere III), ja cobejava la reincorporació del regne mallorquí (separat de l’edifici polític catalanoaragonès pel testament de Jaume I, 1276) i va aprofitar que Sanç no va tenir descendència per a clavar els seus ullals al tron de Palma. Jaume II va asfixiar econòmicament el regne mallorquí, i el seu fill Pere III va envair les Illes (1343) i el Rosselló (1345). Jaume III (Sanç I ja havia mort) es va refugiar a Montpeller, darrera possessió de la casa reial mallorquina.
Què era l’Expedició de Mallorca?
Quatre anys després (1349), Jaume III es venia Montpeller a la Corona francesa. Amb el que en va obtenir, va armar un exèrcit i va desembarcar prop de Palma, en una operació que seria anomenada “l’Expedició de Mallorca”. Però l’enfrontament de Llucmajor (1349) posaria fi a aquella aventura. Jaume III perdria la batalla, perdria el seu exèrcit i perdria la vida. I el seu fill i successor Jaume IV (que en aquell moment era un noi de catorze anys i que no va regnar mai) seria empresonat durant tres anys (1349-1352) a Xàtiva i a Barcelona. Quan va ser alliberat (1352), no va anar a París (a la cort de Joan II, el fill del rei francès que, amb la compra de Montpeller, havia finançat l’Expedició de Mallorca). Ni a Toledo (a la cort de Pere el Cruel, arxienemic del seu carceller Pere III). Se’n va anar a Bordeus, a la cort angloaquitana del Príncep Negre. Per què?
La Guerra Civil castellana
Quan Jaume IV de Mallorca, el rei que mai va regnar, va ser alliberat, el món era un caos provocat per la Pesta Negra (1348-1351). Els conflictes, en lloc d’apagar-se, es van multiplicar; i el primer que va esclatar va ser la Primera Guerra Civil castellana (1351-1369), que va enfrontar els partidaris de Pere I, anomenat el Cruel —fill legítim del rei Alfons XI i que seria el darrer monarca de la vella nissaga castellana Borgonya— contra els seguidors d'Enric, fill il·legítim d’Alfons XI (per tant, germanastre de Pere el Cruel), que guanyaria aquell conflicte, regnaria com a Enric II i seria el primer monarca de la nissaga castellana Trastàmara. Aquella guerra no era tan sols un conflicte “familiar”. Estava en joc un nou model polític que, aprofitant la formidable crisi de la Pesta Negra, havia de soterrar el règim feudal o “pactista”.
Jaume IV i el Príncep Negre
Pere el Cruel, era un rei “pactista”. Internament, tenia el suport de la noblesa castellanolleonesa, i externament, el d’Anglaterra-Aquitània, el de Navarra i el del regne nassarita de Granada. I Enric —el Trastàmara— era un pretendent “preabsolutista”. A l’interior, tenia el suport de les classes mercantils castellanolleoneses, i a l’exterior, el dels reis català Pere III i francès Joan II, que havien imposat un règim autoritari en els seus respectius dominis, i que tenien el suport de les classes mercantils dels seus regnes. Per tant, ens trobem amb dos partits clarament diferenciats, i amb Jaume IV de Mallorca al costat del Príncep Negre en la defensa del tradicional règim feudal i enfrontats a les classes mercantils del sud-oest del continent, compromeses a enderrocar aquell vell sistema que afavoria la noblesa terratinent.
La trama del Príncep Negre
Però el Príncep Negre i Jaume IV anaven molt més enllà. L’anglès Eduard va teixir una xarxa d’agents que van entrar en contacte amb les famílies aristocràtiques catalanes, aragoneses i valencianes, especialment descontentes per l’autoritarisme del rei, que, amb la seva particular forma de governar, trencava el tradicional equilibri de poders (l’eix rei-noblesa-Església) que havia consagrat el règim feudal. El propòsit era derrocar Pere III de Catalunya-Aragó i situar Jaume IV de Mallorca al tron de Barcelona. L’origen genètic del mallorquí (net en cinquena generació per descendència patrilineal directa del rei Jaume I, nebot del rei Pere III i net del rei Jaume II per banda materna) legitimava l’operació de restauració de la família reial mallorquina. Fins i tot al preu d’involucionar la Corona cap a un model esgotat, amb el propòsit d’aconseguir l’objectiu.
La invasió de Catalunya
El 1374, Jaume IV, el Príncep Negre i Lluís d’Anjou, germà malavingut del rei Carles V de França, van reunir un exèrcit de 6.000 mercenaris aquitans i van iniciar la invasió de Catalunya. Es van lliurar a una devastadora campanya de pillatge i destrucció que va posar en escac Pere III. Però la violència devastadora de les hosts del mallorquí va arronsar la noblesa catalana, que, o bé es va quedar a casa, o bé es va mobilitzar a favor de Pere III. L’empresa de Jaume IV seria un fracàs. Jaume, derrotat, acabaria morint corcat per la tuberculosi i a l’exili castellà (1375). El Príncep Negre no podria culminar el seu projecte. I, tres dècades i mitja més tard (1410), l’última branca Bel·lònida —si més no, l’últim representant legítim— s’extingiria en la persona de Martí I, i donaria pas a l’entrada de la dinastia estrangera dels Trastàmara.