Té nom d'actriu, PRIS-CI-LLA-MO-RRIS, però és escriptora. Priscilla Morris és anglesa. De pare anglès. De mare bosniana. Acaba de publicar a casa nostra, a través de Periscopi (Duomo en la seva versió en castellà), Papallones Negres, novel·la que, per explicar una història extraordinàriament personal (tot i que Morris no juga a l'autoficció), va trigar 13 anys a escriure. "Primer vaig intentar escriure un llibre infantil. Després vaig creure que potser podria ser un relat breu. Més tard vaig pensar que potser podria ser un treball periodístic. Finalment, després d'anar a un taller d'escriptura, vaig acabar escrivint una novel·la". És el seu debut literari, i tot han estat elogis. Cap d'ells desmesurat.
Miss Sarajevo
L'any 1995 U2 i Brian Eno publicaven, amagats rere el pseudònim de Passengers, Original Soundtracks 1. Un àlbum conceptual amb cançons que formaven part de bandes sonores de pel·lícules imaginàries. L'únic senzill que va tenir aquell disc va ser Miss Sarajevo, una composició en què els irlandesos van comptar amb la col·laboració del tenor italià Luciano Pavarotti. La cançó combina versos en anglès cantats per Bono amb una ària operística en italià interpretada per Pavarotti. La lletra reflexiona sobre la guerra, especialment el setge de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans, i qüestiona per què el món no fa res davant el sofriment humà. "Hi ha un moment per guanyar, un moment per perdre, un moment per llàgrimes i un moment per riure, un moment per néixer i un moment per morir, un moment per matar i un moment per curar, un moment per destruir i un moment per construir". Miss Sarajevo sona com la sintonia perfecta de Papallones negres, novel·la d'una bellesa corprenedora, traduïda al català per Marc Rubió, amb què Morris s'ha fet instantàniament un lloc destacat en el panorama literari internacional.
Papallones negres és una oda a una ciutat i als habitants que van ser capaços de mantenir-hi viva la flama de l’esperança
Quan era petita Morris passava els estius a Sarajevo. Fins que va esclatar la Guerra dels Balcans i aquelles vacances van acabar. L'any 1993 quan les coses ja eren terriblement complicades a Bòsnia, el pare de Morris va fer servir el seu estatus com a periodista per poder volar a Sarajevo a rescatar els avis de la Priscilla. El seu oncle avi, l'artista Dobrivoje Beljkašić, també va fugir del setge de la ciutat. El seu avi mai no es va adaptar a la seva nova vida. Va morir poc després. El seu tiet va seguir pintant durant anys. L'art va ser el seu refugi. Aquesta és la història real de la família de l'escriptora. Aquesta, la que Priscilla relata en la seva primera novel·la: quan una nova onada de violència sacseja Sarajevo, la Zora, artista i professora, envia la seva mare i el seu marit a Anglaterra. Ella, però, decideix quedar-se, i abans que tingui temps d’adonar-se’n, esclata la guerra que sotmet la ciutat a un setge sense precedents. Els dies es tornen incerts: la llibertat ha desaparegut i la vida es veu amenaçada. La dona es troba envoltada, de cop, de tot de veïns que amb prou feines coneix, però amb qui comparteix un objectiu comú: teixir una comunitat que els permeti preservar la vida. Papallones negres és una oda a una ciutat i als habitants que van ser capaços de mantenir-hi viva la flama de l’esperança. Sorprenent i lírica, aquesta novel·la ens retorna a uns fets brutals que van sacsejar el món sencer, i ens mostra com l’amor, l’art i l’amistat es van convertir en aliats per combatre l’horror.
No gaire, però Priscilla Morris ha fet tard al CCCB on ha de trobar-se amb els periodistes que la volen entrevistar. El seu tren anava endarrerit. Res estrany si tenim en compte que era un Rodalies procedent de Girona. L'escriptora anglesa viu part de l'any a Romanyà de la Selva, vila bucòlica i últim refugi de Mercè Rodoreda. "He llegit, tot i que en anglès, La plaça del Diamant". No és l'única escriptora catalana que ha llegit. De la nostra escena literària també cita noms com Eva Baltasar i Irene Solà. "A la universitat vaig estudiar filologia hispànica i, tot i que està escrit en castellà, recordo que també vaig llegir Nada de Carmen Laforet". Des de Girona treballa en la seva pròxima novel·la, una història (que promet que no trigarà 13 anys a acabar) que ha ubicat entre la Catalunya Nord i el Principat, amb el Canigó com a epicentre. Diu que encara no ha llegit Verdaguer, però que ho farà.
Una guerra que ningú no oblida
Morris, de 51 anys i que des dels 6 anys va voler ser escriptora, rememora que el detonant que la va portar a asseure's davant l'ordinador va ser conèixer, amb 26 anys, el dia del funeral del seu avi bosnià a Londres, la història del seu besoncle Dobrivoje Beljkašić, un pintor que, a diferència del seu avi, s'havia integrat en la societat anglesa, després de veure cremar la Biblioteca de Sarajevo, i veure com es perdien els seus llenços. "Era un home extraordinari, que al contrari que el meu avi, a Bristol va reconnectar amb la naturalesa i va tornar a agafar els pinzells, recuperant la seva vida i vivint vint anys més que el meu avi, que només va sobreviure tres a Londres", ha comentat.
Sense obviar que el procés d'escriptura va ser dolorós, Morris ha recordat que per documentar-se es va instal·lar el 2010 durant uns mesos a Sarajevo per parlar amb testimonis del setge
Sense obviar que el procés d'escriptura va ser dolorós, ha recordat que per documentar-se es va instal·lar el 2010 durant uns mesos a Sarajevo per parlar amb testimonis del setge, sentint-se satisfeta ara de la recepció que ha tingut l'obra allí. Durant el temps que va estar perfilant el text es va preguntar per la violència que va esclatar a Sarajevo el 1992, tenint en compte que pensava que era un lloc preciós, ple de color, amb gent acollidora i que convivien molt bé. "La família de la meva mare era mixta i, de sobte, es van veure enmig dels bombardejos. A l'inici, no podíem parlar amb els meus avis perquè van interrompre el servei telefònic i per tots va ser un xoc. Amb la novel·la he intentat explicar aquesta transició, la del pas d'una societat pacífica a una altra en la que preval la violència".
Amb la novel·la he intentat explicar aquesta transició, la del pas d'una societat pacífica a una altra en la que preval la violència
Malgrat els anys que han passat, en qualsevol conversa que Priscilla Morris inicia en les seves visites a la ciutat constata com segueix el trauma: "Acabes parlant de la guerra, que ningú oblida". D'altra banda, creu que el perill de l'oblit és que no s'honri els morts que va haver-hi i que es repeteixin els fets. "Alhora, per poder viure en pau, ha d'haver-hi una mica d'oblit, cal acceptar el que va passar, demanar perdó per poder sanar les ferides, perquè encara hi ha qui nega el genocidi de Sarajevo", ha apuntat.